Blog

ALLÀ ON VIU L’STEVE

Cap de setmana de final d’hivern, però de clima primaveral. Vaig anar a veure l’Steve al llogaret que va triar fa ja 10 anys per jubilar-se. El microclima del lloc feia que, en aquest hivern de clima primaveral, el dia, al migdia, semblés de principi d’estiu.
Tornant cap a Barcelona al capvespre recordava una cosa que em va dir: “A la vida hi ha algunes coses que mai podrem canviar. Penso en el passat i en els altres”.

Quantes vegades no haurem pensat, tots plegats, allò tant suat de “si tornés a néixer, moltes coses les faria de forma diferent”. La frase, el pensament, és tan absurd, que si s’arriba a donar, vol dir que algunes coses del passat pesen molt. Que algunes ferides van ser molt doloroses i que han deixat cicatrius profundes. Que el sentiment de desolació, de ràbia, de tristesa segons el cas, porta a la irracionalitat de desitjar canviar el passat.

Pel que fa a canviar als altres… també sabem que no es canvia ningú. Es poden produir “miratges”. Fa dies que per raons diverses, reflexiono sobre les formes d’exercici del poder. Es pot arribar a atemorir els col·laboradors, administrats o súbdits i aquests, per por, poden, de forma més o menys transitòria, actuar diferentment. Fins i tot contra el seu propi criteri o contra sí mateixos: hi ha formes duríssimes d’exercir el poder. Pot arribar a traduir-se en terror! Però això mai és bo.

Tenir clares aquestes premisses, clares de veritat, implica conèixer-se molt bé un mateix, ser un mateix i actuar des d’aquest ser, evitant veure’s dominat pels altres i acabar actuant des del sentiment d’estar amenaçat pel món, des de la por. Aquesta coherència, pot comportar patir o gaudir de la solitud, segons el cas. Segons sigui una solitud no desitjada o una solitud volguda i apreciada.

L’Steve em deia que seguir les pautes socials, culturals, religioses, polítiques, podia oferir seguretat perquè la pertinença a un col·lectiu fa que no estiguis sol. Però alhora comporta -deia ell- submissió a autoritats diverses, pèrdua de llibertat i dependències més o menys fortes. L’Steve no té cap familiar directe viu, no es mou per cap identitat nacional -em va fer riure quan em va dir que ni tan sols s’identificava amb els autoanomenats “ciutadans del món”, perquè no deixaven de ser un col·lectiu unit en molts casos per l’esnobisme “pijoprogre”-, no és seguidor de cap equip de futbol, ni ha tingut mai cap afiliació política, ni ha exercit el dret a vot. Viu sol i lluny de tots perquè així ho vol, excepte d’uns pocs que veu quan vol o quan algun d’aquests necessita ajut i el reclama o simplement li ve de gust compartir una estona.

Pel que fa a la solitud, sempre he pensat que mai és del tot desitjada o indesitjada. Depèn. Hi ha moments per a tot. En tot això que m’havia dit l’Steve venia pensant jo diumenge passat al capvespre mentre tornava cap a Barcelona…

Pensava en què el nostre temps, el que ens ha tocat viure ara i aquí, combina -entre moltes altres coses, jo pensava en aquestes- un fenomen global, la deriva del model capitalista desfermat cap a una màquina trituradora de persones amb una situació molt corrosiva per a la nostra societat, la descomposició de l’anomenat règim polític del 78.

Tot plegat dona un model de societat, unes possibilitats de convivència social, ara per ara i esperem que temporalment, molt tòxics. De moment, les alternatives, altament intoxicades pels efectes dels detritus del règim del 78, són revengistes, “guerra civilistes”. Els efectes de la descomposició del règim del 78 s’han viscut com una forma de violència. I la violència, vingui d’on vingui, suscita hostilitat, desig de confrontació, reaccions diverses des de la negativitat i això sol ja fa que aquestes no siguin alternatives per a resoldre res.

Recordava també el que m’intentaven transmetre un grup de joves catalans fa uns dies a Xile, país en el que viuen i treballen. Em deien que una de les coses que més valoraven de viure en aquell país, era -reprodueixo les paraules que recordo que utilitzaven- no estar sotmesos a la tensió i al mal ambient que havien viscut els últims anys a Catalunya. Parlaven d’enveja i d’un fals igualitarisme que, volent ser una resposta de legítima protesta als estralls provocats per la crisi, acabava generant tensió, aspirant a igualar tothom per la part més baixa del rang (de coneixements, de possibilitats, de remuneracions…) i lluny de resoldre res, augmentava el mal ambient. Vaig pensar que segur que a Xile molts d’aquests elements també hi són presents, però que, d’una banda ells els viuen amb la distància pròpia de l’estranger, del que no se sent encara corresponsable del que passa en aquella col·lectivitat i, de l’altra, em semblava obvi que el moment evolutiu d’aquella societat i les característiques pròpies de la mateixa, sí que expliquen en part que la tensió social no s’expressi com a casa nostre. I no perquè no hi hagi desigualtats precisament! Tampoc hi ha en marxa un procés independentista com el que vivim a Catalunya que, amb independència i respecte a totes les posicions, està comportant, pel xoc amb l’Estat, una tensió creixent que va passant progressivament de latent a manifesta i que, malauradament, per més que qui vulgui ho consideri delictiu, s’acabarà demostrant que “per fer una truita cal trencar els ous”. I em temo que ambdós bàndols en trencaran d’ous. Ja n’han trencat i més que en trencaran!

Com a contrapunt a tot això, revivia les sensacions agradables experimentades durant la jornada: els colors del cel i de la mar. La claror d’un sol brillant. La tranquil·litat dels espais buits: platges buides, muntanyes d’oliveres, ametllers i garrofers solitaris, cases tancades i deshabitades. Molta tranquil·litat. Poc soroll… i la companyia d’un solitari feliç que gràcies a prendre distància de la mesquinesa que tot ho impregna, conserva una excel·lent salut mental, que de tota manera ja era bona en origen.

Jo no seré dels qui el criticarà per “desentendre’s del món”. Admiro la fortalesa i la valentia que el fan un bon exemple de la dita que “més val sol que mal acompanyat”. Per ser precisos, fonamentalment sol, gaudint d’una solitud desitjada i plaent i ocasionalment acompanyat de persones humils, amb poques ambicions materials i diria que amb força capacitat d’estimar.

Comparteixo en part -i sobretot comprenc- la visió que l’Steve té de la vida i del món. Sovint m’he referit en aquest blog a què el que coneixem com “l’actualitat” lluny d’aquietar l’ànima, crispa. Una indústria periodística en crisi, ha de competir amb la immediatesa d’Internet, a l’hora de proporcionar novetats desastroses, indignants, escandaloses, terribles, a un públic majoritàriament àvid de consumir-les de forma creixent. Això redunda en què les notícies -malauradament massa vegades no es pot parlar d’informació i sí de desinformació- que es propaguen de forma viral, cada vegada es contrastin menys alhora que augmenta la immunitat al fet que puguin no correspondre’s amb cap realitat objectiva: tant li fot! Cal mantenir el nivell d’indignació, mal humor, desencís i agressivitat, el més alt possible, no fos cas que no sabéssim viure en un ambient més pacificat!!!

Allà on viu l’Steve, arribar-hi les notícies ja hi arriben, ja. La globalització és de veritat global i arriba a tots els racons. Cosa diferent és que es “consumeixin” o que s’ignorin, o com a mínim s’aprengui a viure prenent una distància prudencial de les mateixes. No cal marxar de Barcelona per aconseguir-ho. Però molts dels que ho veiem així, coincidim que lluny de Barcelona, els efectes d’aquesta “actualitat” són menys nocius per a l’essència humana. Aquesta actitud avoca també cap a la solitud. Desitjada, però! No formar part del col·lectiu seguidor de l’actualitat, si bé en realitat allibera, en una lectura superficial pot semblar que margini.

Segurament la llibertat més àmplia que pot assolir un ésser humà, va lligada a no sotmetre’s a cap pertinença que a canvi de mitigar la soledat no cercada, faci entrar en risc a la persona de deixar de ser ella mateixa. A partir d’aquí, llibertat d’elecció, combinant espais de solitud desitjada i convivència desitjada.

Imagino que resultarà fàcil d’entendre si dic que per a mi, pertànyer a una família és important. Potser hi haurà qui opini que qualsevol pertinença, implica pèrdua de llibertat, acceptar una forma o altra d’autoritat. M’hi podria allargar molt, però crec que no cal. D’altra banda, sense relacions, sense vincles, no hi ha possibilitat d’estimar i de donar sentit a la vida. Però s’han de poder triar i fer-ho en entorns que ho facilitin, que ajudin a la idea de viure en pau. El “soroll” no és bo. Ni per gaudir de la solitud desitjada, ni per concentrar-se i estar present amb els que estimes.

Segurament molta gent ja no entendrà tant que sigui soci i destini temps al Barça. Per a alguns deu suposar perdre massa graus de llibertat. No tants com ser membre d’una secta, però… Personalment, avui em minva menys la llibertat aquesta pertinença que no pas, per exemple, la militància política, o sindical. Matèria per a la polèmica, de ben segur!

Al món de l’esport també hi ha molta brutícia i segur que molta gent està sensibilitzada especialment pels escàndols diversos que l’envolten. Formen part del mateix món en el que Europa ignora els refugiats sirians, Trump presideix els Estats Units, alguns volen recordar-me vint vegades al dia que vivim en una societat en la que la pornografia infantil va a més i en la que s’apallissa dos homosexuals per fer-se un petó, o en la que un individu amb només dues neurones i mal connectades, pot ser Secretari General d’un partit polític, només per citar alguns exemples. Però personalment, les primeres m’afecten menys que les segones. A banda, el futbol com a joc m’interessa i gaudeixo mirant-lo, en especial si és de qualitat.

Aquesta visió del món, amb espais de soledat volguda -vull estar lluny de determinades coses- i de convivència també volguda -vull estar a prop dels humans, d’uns més que no pas d’altres-

lluriFoto

m’aproxima a molts coetanis que comparteixen força la percepció i també alguns anhels. Som conscients que amb sort i si -en termes esportius- “les lesions ens respecten”, ens queden uns anys -no sabem quants, és clar- per dur a terme aquells projectes pendents o nous, que no hem pogut o no hem estat capaços de desenvolupar abans. I triar el medi, l’ambient, el lloc físic on dur-los a terme, no és una qüestió menor. Ja m’he referit en més d’una ocasió que els més virtuosos, poden viure en llibertat i connectats en sí mateixos a qualsevol lloc. Però els que no ho som tant, necessitem l’ajut de l’entorn. Segurament la pau interior es troba més fàcilment en determinats entorns.

El lloc on viu l’Steve m’agrada. Facilita poder posar distància amb el que no convé i permet mantenir les relacions desitjades. Igual que cal allunyar-se de les relacions individuals tòxiques, cal prendre distància mental, però no només, del “soroll ensordidor”. Ja sabem que això no fa que aquest desaparegui. Però és una opció que trobo interessant…

Be Sociable, Share!

Aquesta entrada té 2 comentaris

  1. Present says:

    Doncs una miqueta de raó sí que té el teu amic Steve, que per cert em recorda la fotografia, a la zona a on he estiuejat tant de temps per l’Ametlla de Mar fins a l’Ampolla.. un racó del paradís…
    Doncs bé es cert que la llibertat està molt lligada a no somettre’s a cap pertinença, però jo realment necessito sentir-me part d’un grup, un grup d’afinitats comuns, entre d’altres serien valors similars.

    Bona opció la del teu amic si està pressa en deliberada llibertat..

    Una abraçada

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.

L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Publica el teu comentari




Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.