Blog

DELIRIS DEL SEGLE XXI O EL MENYSTENIMENT DE LA CONDICIÓ HUMANA

Presideixo el Consell Assessor d’una companyia que als meus companys i a mi, ens ha demanat que els ajudem a reflexionar sobre el procés del final de la vida i de tot el que envolta el moribund i els seus familiars abans, en el moment i després de la mort.

El Consell el formen companys metges, especialistes en cures pal·liatives, en medicina legal, medicina intensiva, psicooncòlegs, treballadors socials, especialistes en infermeria geriàtrica i en filosofia, teologia i bioètica.

Moltes vegades hem comentat que la medicina -i la vida- no tenen present la mort. Malgrat la mort és part de la vida i malgrat metges i infermeres són els professionals que la viuen de prop més freqüentment, la mort s’ignora, es nega, no s’afronta.

Que jo recordi, l’única vegada que vaig sentir parlar de la mort durant els sis anys d’estudis de Medicina, va ser un dia, en una classe de Medicina Legal en què ens van ensenyar el “diagnòstic de mort”. Si deixo de banda les pràctiques de dissecció de cadàvers per aprendre anatomia els dos primers anys d’estudis mèdics, mai més va estar present en els meus estudis fins que el 4rt o 5è any de carrera vaig veure morir per primera vegada un pacient, fent pràctiques en una unitat de cures intensives: la mort era el fracàs de la medicina!

Un cop mort, el difunt era retirat i metges i infermeres passaven pàgina. Només quedava informar la família, pràctica per a la qual mai ens van ensenyar tampoc res durant la carrera. La comunicació del metge amb el malalt i els seus familiars queda en mans de l’habilitat personal, la predisposició i l’empatia del professional, però poca cosa mes. Fa una setmana llegia en algun lloc que es planteja un test d’avaluació d’empatia entre els requisits per acceptar candidats a iniciar els estudis de Medicina. Tot un senyal de què la comunicació metge-malalt/familiars, és molt millorable. Si es fa bé, pot ser una bona iniciativa.

De l’envelliment humà, tampoc en sentíem parlar durant la carrera. Ens parlaven de l’envelliment cel·lular, de les reaccions oxidatives, de l’envelliment dels teixits… Però de l’envelliment i de la mort de les persones no. Perquè per a la medicina la mort és el fracàs.

La medicina i la recerca biomèdica han contribuït i contribueixen decisivament a allargar la vida, juntament amb altres determinants de la salut. Ara bé, la desproporció entre el que s’ha aconseguit en termes de perllongar els anys de vida i la qualitat dels últims anys de vida, fa reflexionar. Però no a tothom: ara es comença a parlar d’immortalitat! Desprès m’hi esplaiaré una mica.

Ara torno a l’absència absoluta de formació dels metges per entendre i afrontar adequadament l’envelliment humà, la fragilitat i la mort.

Fa uns dies una companya em va recomanar llegir l’obra del cirurgià americà Atul Gawande titulada: “Ser mortal. La medicina y lo que importa al final” (“Being Mortal. Medicine and What Matters in the End”, en la versió original en anglès).

Reprodueixo un fragment del llibre força il·lustratiu al respecte del que he assenyalat:

No hace falta pasar mucho tiempo con los ancianos o con los enfermos terminales para darse cuenta de que a menudo la medicina no cumple su función con las personas a las que supuestamente tiene que ayudar. Los días del ocaso de nuestras vidas quedan en manos de unos tratamientos que aturden a nuestra mente o que socavan nuestros cuerpos a cambio de una remota posibilidad de beneficio. Esos días los pasamos en Instituciones -residencias geriátricas y unidades de cuidados intensivos- donde unas rutinas reglamentadas y anónimas nos aíslan de todo lo que nos importa en esta vida. Nuestra renuencia a examinar honestamente la experiencia de envejecer y morir ha incrementado el daño que infligimos a las personas, y les ha negado el consuelo básico que más necesitan. Al faltarnos una visión coherente de cómo la gente podría vivir satisfactoriamente hasta el final, hemos permitido que nuestro destino acabe siendo controlado por los imperativos de la medicina, de la tecnología y de personas ajenas a nosotros”.

Aquests “imperativos de la medicina” en forma de protocols mèdic-terapèutics d’actuació, a banda de no incorporar adequadament la dimensió humana del moribund, han portat a extrems que es descriuen en termes del tipus “acarnissament terapèutic” (!) i que no són res més que el reflex que en el fons, a la medicina, li costa acceptar la inevitabilitat del declivi humà i de la mort.

Com esmenta Yuval Noah Harari al llibre “Homo Deus. Una breu història del demà”, la mort, més que una qüestió humana, metafísica, religiosa, ha esdevingut un problema tècnic. Reprodueixo alguns paràgrafs d’aquesta obra, prou il·lustratius de com la ciència i el capitalisme ens porten a situacions tan estranyes com perquè es parli seriosament de vèncer la mort i aconseguir la immortalitat, el que em sembla horrible!!!

Yuval Noah Harari diu, entre altres coses:

La ciència i la cultura modernes (…) no pensen en la mort com un misteri metafísic i, per descomptat, no veuen la mort com una font de significat de la vida. Per a les persones modernes, la mort és més aviat un problema tècnic, que es pot resoldre i s’ha de resoldre (…).

Si tradicionalment la mort va ser l’especialitat de sacerdots i teòlegs, ara els enginyers els estan prenent el lloc (…). Fins i tot persones corrents, que no tenen res a veure amb la recerca científica, s’han acostumat a pensar en la mort com un problema tècnic (…).

En conseqüència, avui una minoria creixent de científics i pensadors parla més obertament i afirma que l’empresa insígnia de la ciència moderna és derrotar la mort i garantir als humans l’eterna joventut (…). El vertiginós desenvolupament de disciplines com l’enginyeria genètica, la medicina regenerativa i la nanotecnologia alimenta profecies encara més optimistes. Alguns experts creuen que els humans venceran la mort el 2200, d’altres diuen que el 2100. Kurzweil i De Grey encara són més optimistes. Mantenen que qualsevol que, el 2050, tingui bona salut i un bon compte corrent tindrà serioses possibilitats de ser immortal esquivant la mort dècada a dècada (…)”.

L’autor, no sense certa ironia, afirma que “el meu punt de vista és que les esperances d’eterna joventut al segle XXI són prematures, i que qui se les prengui gaire seriosament tindrà un desengany”. No obstant conclou: “(…) Encara que la immortalitat no s’assoleixi en vida nostra, és probable que la guerra contra la mort continuï sent el projecte ensenya del segle vinent. Si agafes la nostra convicció en la santedat de la vida humana, hi afegeixes la dinàmica del sistema científic i ho remates amb les necessitats de l’economia capitalista, sembla inevitable una guerra implacable contra la mort”. Parla de “(…) utilitzar l’enginyeria genètica per a redissenyar el cos humà, rejovenint òrgans, emprant cèl·lules mare, creant vida inorgànica i convertint-nos en cyborgs. O fins i tot traslladant la consciència humana als ordinadors aconseguint així viure per sempre més”. (!)

És a dir, que si la mort ha estat i és tema tabú, fins al punt que ni a les facultats de Medicina ens han preparat per aprendre a afrontar-la i més aviat han potenciat la sensació que la mort equival al fracàs del metge, ara el tema ja no es planteja en termes d’evitació sinó més aviat de negació o de lluita oberta contra la mort amb l’objectiu de la immortalitat!!!

No sé si mai he afirmat obertament en aquest blog que cada dia em costa més d’entendre la societat en la que visc i el món en general. Si no ho he fet explícitament, la sensació és evident i es desprèn de molts dels meus posts. Encara vaig més enllà: molt freqüentment m’alegro de no entendre aquest món i comprenc fins a l’infinit opcions vitals con la de l’Steve (veure post “Allà on viu l’Steve”), orientades a protegir-se de l’enorme toxicitat que va associada a conceptes com “progrés” o “evolució de l’espècie”! O és que potser prefereixen transformar-se en cyborgs, o com diu Harari transformar-nos -els humans- en una espècie més allunyada de l’homo sapiens, del que avui ho som nosaltres respecte els ximpanzés?

Abans de continuar, potser val la pena deixar constància d’alguna evidència per tal que l’escepticisme que em provoquen -com a ésser humà- determinades hipòtesis sobre l’evolució de l’espècie, lligades a esperances de vida inimaginables avui per avui, no es confongui amb una manca de realisme sobre el que, per a mi, són els principals objectius avui en dia en relació a l’allargament de la vida.

No cal ser vell per recordar que la mort d’un centenari era notícia de diari. Avui en dia a l’Estat espanyol el nombre de centenaris que moren cada any està al voltant dels 15.000 i augmenta ràpidament. Si res no canvia de forma impensable, molts dels que avui són joves arribaran a ser centenaris. Per a mi l’objectiu més important és que hi arribin amb bona salut i que no els hi succeeixi com al músic Eubie Blake, que als 104 anys va manifestar que “si hagués sabut que arribaria a viure tants anys hagués tingut més i millor cura de mi mateix”.

Per a mi el tema està en l’envelliment saludable, en més enllà d’aconseguir allargar la vida, allargar l’esperança de vida lliure de discapacitat. Personalment m’aturo aquí pel que fa als desitjos sobre l’increment de la longevitat humana.

Puc afegir l’objectiu humà de la felicitat. Com diu el propi Harari, per a molts pensadors, profetes i persones corrents, el bé suprem, més que la vida mateixa. Idea que comparteixo en la mesura que massa sovint, per la meva feina, veig persones molt grans que expressen que ja no són felices i que malviuen el sentiment horrible de soledat imposada i no escollida.

Tornant al començament i pensant en el valor afegit que podem aportar els que treballem al voltant del procés de final de vida, no nego la necessitat d’incorporar la visió tècnico-científica. Però m’està bé l’aportació humanista -compatible amb la seva formació científica- dels companys oncòlegs, paliatòlegs, psicooncòlegs, infermers, treballadors socials. I en especial la del filòsof, teòleg i especialista en bioètica, Francesc Torralba.

Aquesta dimensió humanista, especialment l’acceptació implícita de què l’ésser humà és limitat, en una societat en la que la tecnologia i la ciència es posen al servei del mite de l’eterna joventut i el foment del sentiment d’immortalitat, amb tot el que comporten en termes d’allunyar les persones de sí mateixes i de la seva essència real, em sembla d’un gran valor afegit. Algunes visions científiques actuals em fan pensar en una reedició del superhome de Nietzsche (“Així parlà Zaratustra”), en un context en el que l’afirmació “Déu ha mort” significa molt més que l’afirmació d’alguna mena d’ateisme. És la gran metàfora que expressa la mort de les veritats absolutes, de les idees immutables i dels ideals que guiaven la vida humana. En aquest cas en mans de la ciència.

La recomanació que faig sempre a l’empresa que ens ha demanat col·laborar en aquest àmbit, és que els diners que dedica a la responsabilitat social empresarial, a banda de destinar-los a ajudar moribunds i familiars amb problemes socials greus, els destinin a promoure que la formació de metges i professionals sanitaris, inclogui la capacitació per abordar de forma adequada i integral el que per a mi són part essencial i sensible de la vida: l’envelliment i la mort dels éssers humans.

Seria desitjable que el Dr. Atul Gawande no hagués de mostrar-se més preocupat pel que destaca la contraportada del seu llibre:

PERE TORDERA

Creemos que la medicina consiste en garantizar la salud y la supervivencia. Pero en realidad, es mucho más que eso. Porque quienes sufren una enfermedad grave tienen otras prioridades, al margen de prolongar su vida. Entre sus principales preocupaciones figuran evitar el sufrimiento, estrechar los lazos con sus familiares y amigos, estar mentalmente conscientes, no ser una carga para los demás y llegar a tener la sensación de que su vida está completa. La gente quiere compartir sus recuerdos, transmitir su sabiduría y sus objetos personales, arreglar las relaciones, establecer sus legados y asegurarse de que las persones que deja atrás van a estar bien. Nuestro sistema de atención sanitaria tecnológica ha fracasado totalmente a la hora de satisfacer esas necesidades”.

Be Sociable, Share!