Blog

EL LLIBRE DE LA SELVA

180275Ha fet calor. Molta calor. Ara ha refrescat i diuen que tornarà a fer molta calor.

– Segueixes creient en la bondat de l’home?

– Essencialment sí.

– Et veig cansat. És la calor potser?

– No ajuda aquesta calor. Però em cansa més l’ambient en què vivim.

– La corrupció? La política?

– La corrupció és una xacra, per altra banda inherent a la condició humana. La suma de la corrupció real, la que sigui -que no la coneixem- més la fictícia, la prefabricada, la inventada, cansa molt. La corrupció ha començat a importar col·lectivament per la cruesa de la crisi.

– Sí, i coalicions flexibles i mutants de certs polítics, certs elements policials i de la Judicatura, certs periodistes… que han anat utilitzant la corrupció real i la falsa com més els hi ha convingut. I la política? Per què no es forma Govern a Espanya?

– Perquè hi ha una fractura social i una fractura nacional profundes. La política és l’art de conciliar -o almenys aproximar- interessos contraposats. Però perquè sigui practicable cal disposar d’un objectiu comú que millor que sigui noble. En aquest moment la societat està dividida. L’abús derivat de la globalització i els seus principals beneficiaris, combinat amb la crisi i el patiment dels més febles, han generat odi. El problema no és la discrepància. És que hi ha odi.

– Com als anys 30?

– Potser. Ara estem al segle XXI i una guerra a trets i canons no és imaginable. Però hi ha diferents guerres en marxa i tothom utilitza les armes que té a l’abast. I tot s’hi val. No hi ha escrúpols. Qui roba, roba molt. Qui menteix ho fa a consciència i amb ganes de fer mal, el cinisme permet emplenar-se la boca parlant d’Estat de Dret i manipular les estructures d’aquest Estat contra l’adversari polític.

– Com pot ser que el PP hagi millorat els resultats en llocs com València i Madrid? Només per por a Podemos? O és que en el fons el gruix de la societat espanyola ha conviscut sempre amb la “triquiñuela” i les males pràctiques fins el punt que són un tret definitori de la mateixa?

– Home, escandinaus no som. Som del sud i llatins. Descendents de fenicis. Jo crec que hi ha hagut indignació sincera i sentida davant els casos de corrupció real i els ficticis per igual, ja que la gent és manipulable i no sempre pot diferenciar. I també crec que l’enveja ha estat larvada fins que els estralls de la crisi l’han fet reaparèixer.

– Què vols dir?

– Doncs que afortunadament hi ha gent amb valors sòlids que rebutja per principi el que està mal fet. Però també n’hi ha que sabien, des de sempre, que el veí robava. Mentre varen tenir feina, salaris dignes i accés a hipoteques i crèdits que molts van arribar a creure que podien pagar-los amb nous endeutaments; mentre van poder consumir engrandint l’economia global, no eren tan sensibles al comportament reprovable del veí. Quan es van enfonsar en la misèria, la ràbia els va portar a voler matar el veí que seguia robant com abans. Ara feia mal…

– Tornant al fet de votar partits corruptes amb major o menor grau, un amic meu andalús opinava que l’explicació, en el cas d’Andalusia amb el PSOE era senzilla. Deia que s’havia socialitzat la corrupció. Potser a València amb el PP hagi pogut passar una cosa semblant, si és que és real en algun lloc?

– Per comprendre el grau de putrefacció social que patim per mi hi ha fets eloqüents, que parlen per sí sols . El poder real, és global. No és nacional. Però “la vella política” -si és que encara es pot diferenciar de la “nova”- quan arriba al poder esdevé el representant delegat del poder global. Això fa que la “nova política” -que pràcticament encara no ha pogut accedir al poder- es defensi amb tot el que té al seu abast. Aquí també val tot. Potser no tenen accés a manipular policies o jutges manipulables, però sí que compten amb periodistes que menteixen i difamen en nom de “la causa”, i altres col·laboradors necessaris. La fractura social i l’odi són grans. I al final els fanàtics bolivarians acaben beneficiant-se de l’ús partidista que els fanàtics ultres del PP fan de les clavegueres de l’Estat. Una i altres acaben compartint el mateix armament. Per exemple en la destrucció del model sanitari català, a base d’inventar falsos casos de corrupció, han coincidit els garants nacionals de la globalització amb diputats antisistema i populistes, i periodistes afins. I és cert: la política fa estranys companys de llit.

– La Fiscalia no ha trobat indicis de delicte en el comportament del Ministre de l’Interior… Potser “han afinat massa”!!!

– Vigila que et depuraran com han fet amb Xavier Antich a “La Vanguardia”.

– Totes aquestes coses expliquen que escriguis poc sobre temes dits d’actualitat?

 – Segur que influeix. Però la veritat és que escric sobre el que en aquell moment m’interessa. Ja saps que fa temps que no m’interesso gaire per això que en diuen “actualitat”. Escolto entre 10 i 30 minuts de notícies al dia, majoritàriament a “RAC1”, fullejo en 5 minuts el diari “Ara” -si algun article d’opinió em crida l’atenció el llegeixo-, tot i que el cap de setmana el miro amb més deteniment, en especial el diumenge i sobretot les entrevistes d’en Capdevila, encara més si són a pensadors, filòsofs, sociòlegs… i les d’en Bassas. No veig mai la TV. Ah! Llegeixo alguns articles de “La Maleta de Portbou”. Cada vegada menys. Amb el temps trobo que se li va veient massa el llautó. Si l’actualitat envaeix la meva vida… Perdo creativitat i em desconnecto del que realment és important per a l’essència humana que està molt lluny de l’actualitat. De què rius?

– Ara m’ha vingut al cap el que em vas dir un dia mirant un article en un diari… Allò que fan certs periodistes,  que copien els clàssics cercles amb fotos o noms que utilitzen policies i fiscals, induint a fer creure en connexions delirants i concloure que els assenyalats des de l’abús de poder mediàtic són mafiosos…

– Sí, home! És un clàssic! Dóna molt bon resultat. La gent de bona fe “traga”. És allò de “vaig a per tu”. A la que sembla que potser hi ha hagut un assassinat al teu veïnat, jo ja me les arreglaré perquè aparegui una taca de sang al teu vestit i anticiparé la conclusió de que ets l’assassí. En un cercle poso l’assassí (o el suposat assassí, el de menys és que ho sigui o no), en l’altre t’hi poso a tu que formes part d’una colla que vull destroçar perquè discrepen de mi i dels meus. En poso uns quants més i us vinculo  a tots amb fletxes que uneixen els cercles. A partir d’aquí vaig mirant qui més porta el vestit tacat de sang (és igual si s’ha tallat afaitant-se, si un malfactor li ha clavat una ganivetada o si jo mateix he aprofitat per tacar-lo de sang en un descuit). Amb això en tinc prou per assenyalar-lo. Els meus companys de partit ja agitaran el carrer o faran escarafalls al Parlament o on calgui i algun jutge o fiscal comprarà l’invent per les raons que sigui. Afortunadament la majoria són com cal, fan la feina bé i els casos perversament inventats s’arxiven… Fins i tot hi ha membres de la Policia, la Fiscalia i la Judicatura que estan tips de què els intentin utilitzar amb finalitats polítiques. Aquests últims dies ho hem vist… Afortunadament la majoria són com cal! Saps què? Si això és l’actualitat no m’interessa gens!

– Actualitat és el que va passar abans d’ahir a Niça…

– Quin món,  Déu meu!! Entretant, el nombre de joves que marxen a treballar a l’estranger ha augmentat un 55,62% en els últims 5 anys. La destrucció de llocs de treball, la precarietat, la temporalitat, expulsen una bona part dels joves fora del país. D’això se’n parla, però menys… Interessa més difamar, ultratjar, destruir qui no és del teu bàndol.

– I amb tot això segueixes creient que l’ésser humà és essencialment bo?

– Sí. Si a Mowgli l’haguessin posat en la nostra selva en lloc d’aquella de Walt Disney en la que el van posar, seria igualment bo en l’essència original. Diferent és com podria evolucionar…  No sabem què va passar quan va anar a l’aldea amb la seva companya.

– Ho dius seriosament que no t’interessa l’actualitat?

– No m’interessa l’actualitat entesa com l’entenen els Media.

– Saps què diu el filòsof Josep Maria Esquirol? Escolta: “Hi ha solituds inigualables en llur compartir. De fet, només qui és capaç de solitud pot estar de debò amb els altres (…) ‘Qui va al desert no és un desertor’. Qui va al desert és, sobretot, un resistent. El coratge que li cal no és pas per expandir-se, sinó per recollir-se i, així, poder resistir la duresa de les condicions exteriors. El resistent no anhela el domini, ni la colonització, ni el poder. Vol, abans que res, no perdre’s ell mateix i també, d’una manera molt especial, servir els altres. Que en cap cas es confongui amb la protesta fàcil i tòpica; la resistència sol ser discreta (…) El resistent es resisteix a l’acontentament massiu. El resistent es resisteix al domini i a la victòria de l’egoisme, a la indiferència, a l’imperi de l’actualitat i a la ceguesa del destí, a la retòrica sense paraula, a l’absurd, al mal i a la injustícia (...)”. Ho diu Esquirol a “La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat” (Quaderns Crema). En el llibre cita el conte de Voltaire “Càndid o l’optimisme”. Càndid, l’optimisme personificat, veient-se colpejat una vegada i una altra per la dura realitat de la vida i comprovant que aquest món no és el que s’imaginava de jove quan el mestre Pangloss li explicava que era el millor dels mons possibles, de sobte va conèixer un vellet que prenia la fresca sota uns tarongers. Algú que es mantenia desinformat de tot allò que afectava als prohoms de ciutat “que no està pendent de l’actualitat” i que li va confessar: “No m’informo mai del que fan a Constantinoble, m’acontento d’enviar-hi els fruits de l’hortet que conreo”. Resistència en la intimitat, en el reducte de la proximitat, camí cap a la presència i cap el sentit de la vida que permet ser generós i altruista. Sotmetre’s a l’imperi de l’actualitat, a la retòrica sense paraula, allunya d’un mateix, del que és essencial, important de veritat. Si al damunt l’actualitat és una presentació manipulada massa sovint per periodistes (?) perversos i/o mediocres per fer mal… Per altra banda, la retòrica sense paraula és pròpia d’un altre àmbit respecte al qual cal ser també resistent: el de la política. No et van agradar més els posts anteriors sobre Miami, San José de Costa Rica, Buenos Aires i Washington DC?

– Em van agradar, però m’interessa això que dius.

– Doncs és per això que dic he trigat més en escriure. Des que vaig arribar no he estat prou resistent a l’actualitat. Si no hagués sabut res de les converses al Ministeri de l’Interior, de la victòria ampliada del PP malgrat la corrupció, d’articles de periodistes hooligans que partint d’elements més o menys reals construeixen històries perverses destinades a fer mal personal i

Procès Constituent Terrassa

Procès Constituent Terrassa

col·lectiu, de polítics que les recullen ja sigui perquè són “tontos útils”, perversos o fanàtics, de fiscals que segons on no troben mai indicis de delicte i segons on sempre… Molt millor si hagués adoptat l’actitud del pagès savi del conte de Voltaire: “No m’informo mai del que fan a Constantinoble, m’acontento d’enviar-hi els fruits de l’hortet que conreo”…

Pobre Mowgli si l’aldea a la que va anar a parar no era com l’hort del pagès de Voltaire. No ho sabem. Sabem que a la selva, malgrat els ulls perversos de Kaa i el tigre Shere Khan, va ser resistent i semblava feliç. L’actualitat era la proximitat i la connexió amb ell mateix a través de la natura, i de retòrica no n’hi havia.

Be Sociable, Share!

Aquesta entrada té 3 comentaris

  1. Josep Maria,
    Entenc la teva desafecció per “l’actualitat”. Vàrem créixer amb les imatges del napalm al Vietnam, dels infants famolencs de Biafra, dels desheretats de Bangla Desh i de tantes altres il•lustracions de guerres, fams i misèries … Imatges que ens haurien de provocar una reacció immediata de revolta i d’indignació , però la inflació de les quals ha aconseguit tot el contrari: el que podríem anomenar la “banalització de la tragèdia”. És del tot lamentable, però hem arribat a una certa insensibilització davant les més dramàtiques situacions de la humanitat. Els Media, però, continuen bombardejant-nos amb impactes informatius creant una mena de “reality show” fins i tot dels temes més propers i pertinents de la nostra política i societat.
    Crec que la teva reacció és del tot saludable per tal de recuperar la sensibilitat perduda o, en el millor dels casos, alterada. Hem de poder redescobrir la informació amagada a la notícia. Entendre el que hi ha al fons: esbrinar les causes, preveure les conseqüències, aprendre sobre l’esser humà, …. Però sobretot recuperar emocions veritables, profundes , empàtiques, és a dir, veritablement humanes, no únicament l’efecte superficial de la noticia-impacte (F. Monegal). Els Media no poden continuar marcant-nos l’agenda dels nostres interessos i la duració de les nostres emocions. Com en tant altres aspectes hem passat a ser purs consumidors, en aquest cas d’informació; simples espectadors reaccionant superficialment davant un film pseudoinformatiu. . La distància, el “desert”, la tria voluntària, l’esperit crític, la implicació profundament humana (més enllà de la sensibleria fins i tot política!!!) … ens han de permetre tornar a ser protagonistes.
    Quant a la bondat intrínseca de l’esser humà … No sé, … La realitat sembla mostrar que som potencialment bons i dolents alhora. Però jo sempre he cregut que el mal provocat per algú és fruit de la malaltia o de l’ignorància (desajustament cognitiu). Em costa creure que un ésser humà faci el mal conscientment. El que passa és que quan he parlat d’això m’han considerat un innocent o un il•lús, així que no insistiré …

    • josepmariavia says:

      Quan dius “Els Media no poden continuar marcant-nos l’agenda dels nostres interessos i la duració de les nostres emocions”. jo hi afegiría que tampoc haurien de fabricar noticies falses deliberadament (sovint a base de combinar demagògica i perversament mitjes veritats), dirigides a provocar en els receptors emocions tant horribles com l’odi i el desitg de venjança.
      Estic amb tu respecte a que només la bogeria, la malaltia o la ignorància expliquen aquestes conductes.

  2. Gràcies Josep Maria.
    Avui ha tornat a passar amb el noi de 17 anys que ha entrat en un tren donant cops de destral. No han parat de repetir que era un refugiat que s’estava en una casa d’acollida.
    Què volen aquesta gent dels media? De qui estan al servei?
    Quan pugui marxo al desert!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.

L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Publica el teu comentari




Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.