Blog

ESCRIT “SOFT” D’ESTIU

Vaig arribar a aquell poble perdut un diumenge a la nit, tard, després d’estona de conduir. No havia sopat. Pretenia fer vacances i… alguna cosa més. El lloc es caracteritzava per la força del vent -com Lanzarote- i per tenir platges sorprenentment poc concorregudes en ple estiu, com a Lanzarote.

Els estius anteriors els havia passat precisament a Lanzarote i aquest… també tenia previst anar-hi, però qüestions pràctiques combinades amb motivacions profundes em van portar a aquest poble.

Trobar platges maques i tranquil·les, sense gaire gent en ple mes d’agost, i sense necessitat d’agafar avions ni fer milers de kilòmetres en cotxe, implica tenir en compte algunes condicions. A mi em sembla que si la referència és Barcelona, per trobar això, el poble ha de ser lleig, sense cap atractiu aparent. Un d’aquells pobles en els que ningú s’hi pararia a no fer res que no fos alguna necessitat fisiològica o posar benzina.

Circulava lentament pel carrer principal, buscant un lloc per sopar o almenys rosegar alguna cosa. Eren les 11 de la nit passades i la sensació era d’un poblat de western. El poble era francament horrible, desestructurat, malgirbat. Tot d’una vaig veure un restaurant obert.  A la terrassa hi havia dos homes i una dona, amb aspecte d’estar en la setena dècada de les seves respectives vides, amb aire alegre, i d’estar de vacances. En fer la maniobra d’aparcament, vaig acostar bastant el vehicle a la taula dels tres únics clients asseguts a la terrassa, taula situada a l’extrem de la vorera i per tant, molt a prop del meu vehicle en el moment de recular per després avançar i aparcar. Des de dins el cotxe estant, em va semblar que s’havien espantat. En baixar i aproximar-me, vaig poder constatar que les cerveses que tenien al davant no eren, ni de bon tros, les primeres de la nit. Em van donar la benvinguda en anglès d’Anglaterra, excitats encara per l’efecte de l’alcohol sobre la vivència de la meva maniobra d’aparcament.

Vaig entrar al bar-restaurant amb la sensació d’entrar en un bar-saloon. Una cambrera jove i atractiva em va atendre.

M’agradaria menjar alguna cosa. És possible?

Esperi’s un moment, que ho demano a la cuina.

Quan la noia s’adreçava cap a la cuina, la cuinera va sortir i ens vàrem trobar conversant tots tres en rotllana. Molt amablement em va dir que no només em podia fer un entrepà, sinó que em podia oferir plats del que havia cuinat i no s’havia consumit durant el dia. Era tard i vaig optar per un entrepà. Un cop demanat vaig decidir sortir a la terrassa. Feia una calor humida molt remarcable.

Mentre esperava, els anglesos seguien bevent cervesa sense parar. Una noia amb aspecte de cantant de country –de fet em va recordar a la Dolly Parton- va sortir a fumar i es va asseure a la taula del costat, amb la mirada perduda en l’infinit, ignorant tothom.

Al cap d’un moment va arribar un home que, en certa manera, desentonava en aquell escenari. Anava sol i malgrat l’aspecte aparentment deixat i anar vestit amb roba còmoda i vella, no podia ocultar una elegància innata que es desprenia de tot ell amb força. Va demanar una cervesa, va encendre un cigar cubà i es va concentrar en el seu smartphone, aliè a tot i a tothom. La cervesa era petita i l’anava bevent lentament. Molt lentament. Gaudia de la cervesa i del cigar. A saber en què pensava… El seu aspecte era el d’un home en la cinquena dècada de la seva vida. Entretant els anglesos seguien bevent cerveses, en aquest cas grosses.

Tot d’una la “Dolly Parton” es va aixecar i va marxar. Uns instants abans havia arribat un altre home d’uns setanta i tants que, al contrari que el fumador del cigar, estava pendent de tot i de tothom, com amb ganes d’aprofitar la mínima oportunitat per conversar amb qui fos. De fet, mentre la “Parton” iniciava un moviment que ja denotava que marxaria, l’home va fer un tímid intent d’establir-hi conversa que ella no va captar o va ignorar.

La cambrera jove em va servir l’entrepà i una cervesa amb actitud molt professional i amable. No havia consumit encara ni la meitat de l’entrepà quan la cuinera va sortir a fora i em va demanar si el trobava bo.

Molt! Vaig contestar.

Tenia gana i això hi ajudava, però l’entrepà era francament bo. La dona va seure a la taula del costat de la meva, la que uns minuts abans havia abandonat la “Parton”. Era una dona grossa amb aspecte feliç. Suposo que havia acabat la jornada laboral i lluny de tenir pressa per marxar, se la veia confortable asseguda a la terrassa, disposada a parlar amb els clients.

L’home amb ganes de parlar, no va perdre l’oportunitat i des de la taula de davant va iniciar conversa. Entretant, de dins del restaurant, van sortir dos clients estrangers que, quan vaig arribar i vaig entrar a preguntar si podia sopar, anaven pel segon plat (tard, tardíssim per a uns probables centreeuropeus o nòrdics). El seu aspecte era elegant. També va sortir un home prim, molt prim, amb ulleres i bigoti, i es va posar a fumar. Va seure a la taula de la cuinera i se’l veia encara més absent que la “Parton”, que ja és dir! Quan jo era petit a molts pobles hi havia una figura -coneguda per un nom que avui en dia podria donar lloc a la constitució d’una ONG contrària als qui utilitzen aquest terme: pobres d’ells!- que no era altra que el “tonto del poble”. Sense anar més lluny, al meu poble, a Sant Cugat del Vallès, hi havia els “tontos del carrer Major”, coneguts per tothom. Podia ser ben bé el cas…

Mentre tot això passava, per la conversa establerta entre la cuinera i l’estiuejant -ell mateix va dir que estava de vacances- vaig saber que la cuinera era la propietària del restaurant i que la cambrera jove i atractiva era la seva filla. La dona tenia aspecte de “matrona” italiana i les idees clares sobre els avantatges d’haver abandonat la gran ciutat per anar a viure a una zona rural, tocant el mar.

La meva filla viu en un pis davant del mar, gran i espaiós, i només paga 300 E al mes de lloguer, va dir la mare.

També va explicar que ella vivia en una finca rústica allunyada de tot i de tothom, i deia que per res del món tornaria al soroll i el fum de la ciutat.

L’estiuejant, jubilat segons va dir, i era lògic pensar per l’edat que reflectia el seu aspecte, va resultar ser un client habitual i un amant de la cuina de la “matrona”.

No soc cuinera, però m’agrada molt cuinar. Gaudeixo fent-ho.

I acte seguit va proporcionar una informació que a mesura que he anat passant dies per aquests paratges valoro cada vegada més: servia paelles i racions de fideuà individuals.

No entenc la mania que tenen per aquí d’exigir que almenys siguin dos per tenir dret a menjar paella o fideuà. Jo faig el sofregit en una paella molt gran i després només he de preparar racions individuals.

En aquell moment, l’estiuejant jubilat, que ja feia estona que havia mig girat la cadira cap a la taula de darrere per poder conversar més còmodament amb la cuinera-propietària, exhibint molta agilitat, en un tres i no res va saltar i es va incorporar de la cadira per quedar assegut a la taula de la cuinera i del que, en una altra època, hagués pogut ser -potser- “el tonto del poble”, que seguia fumant una cigarreta darrere l’altra, impassible i mirant endavant. No va dir ni una paraula en tota la nit.

Vaig empatitsar amb l’estiuejant jubilat pel que fa a la reivindicació de la paella i/o ració de fideuà individuals. Ara, que després d’uns dies, no he aconseguit menjar paella ni fideus rossejats a cap restaurant, la meva solidaritat és absoluta i no trigaré en anar a tastar-los al restaurant en qüestió.

La cuinera era com aquells executius de ciutat que tot d’una compren una masia amb terreny per cultivar i bestiar, i es dediquen -amb més o menys èxit i perdurabilitat- a fer de pagès, però en lloc de cultivar, cuinava. De fet, la fórmula “ho deixo tot, foto el camp i munto un restaurant”, també és coneguda.

La dona ja feia 9 anys que havia canviat de vida, segons va dir i, com he explicat, se la veia feliç i contenta de la decisió presa.

Mentre tot això s’esdevenia, el fumador de cigars amb aire elegant seguia abstret i concentrat en el seu smartphone, igual que l’anomenat -probablement de forma injusta- “tonto del poble”, que també fumava i estava abstret, però no utilitzava smartphone ni semblava que el necessités per a res. Pel que fa als tres anglesos, la progressió irremissible cap a la borratxera era un fet inqüestionable i evident. Quan vaig marxar, vaig fer la mateixa maniobra amb el cotxe que la que havia fet en arribar. Però aquesta vegada ni es van adonar que la part del darrere del meu vehicle va arribar a no gaire més de dos pams de les seves cadires.

Mentre em dirigia cap a la casa que havia llogat, vaig pensar que el lloc prometia. Vaig recordar els anys -dècades- d’estiueig a Calella de Palafrugell. Els sopars a, per exemple, Peratallada, Ullastret o Madremanya, per posar alguns exemples. Aquella estètica, aquell ambient, el Golf de Pals, el Tennis de Llafranc, els ports de Llafranc o de Palamós, el propi Club Vela Calella, tot això i unes quantes coses més atreien un tipus de públic que no me l’imagino estiuejant per aquesta zona en la que estic. I allà on van els que podríem anomenar “bellesa i poder” hi vol anar tothom. I hi acaba anant tothom d’una manera o altra. I així de massificada –i ambientalment deteriorada, entre altres- està la Costa Brava i la major part de la costa catalana i del Llevant espanyol.

Aquí on estic, no hi ha -fins on jo sé- clubs de golf ni cap club de tennis gaire sofisticat. Hi ha ports esportius al nord i al sud, però aquestes cales es mantenen al marge. Són molt boniques, i s’hi està tranquil i bé.

La casa en la que estic la vaig visitar durant l’hivern i vaig decidir llogar-la per passar-hi les vacances i explorar la zona. Està a la sortida del poble, on comença la muntanya. En una zona no tan elevada com la que hi ha a uns 5 o 6 Km al sud-oest i en la que hi viuen molts estrangers, la major part d’ells jubilats, però no tots, o no tots jubilats del tot.

És una casa molt senzilla, però confortable. L’accés amb cotxe es fa per una pendent asfaltada, amb arbres a banda i banda, i després d’obrir dues portes corredores que donen accés a la finca, una a l’entrada i l’altra que delimita una partició dins el mateix terreny. Podria semblar que estic descrivint una mansió. No és així. Es tracta d’un terreny agrícola en el que els propietaris han construït unes poques cases rurals de lloguer, molt austeres. Disposa dels elements que buscava: està a prop de les platges, però suficientment lluny de la primera línia de mar -sempre més concorreguda malgrat tot -i té un porxo per sopar a la fresca i esmorzar agradablement. Tot i que no formava part dels meus requisits, disposa de dues facilities que no buscava però que hi són. Una que em va molt bé, una piscina, i una altra que no utilitzo, una barbacoa.

Ara, a banda de llegir, escriure i gaudir del mar i de la vida de poble, toca explorar la comunitat d’estrangers. És cert que hi ha un tipus de turista de sol i platja que per tal d’allunyar-se del fred i la grisor dels seus països, qualsevol cosa els hi va bé. Em ve al cap un viatge de treball a Cap Verd i una visita a un immens resort hoteler de cadena, ple de fonamentalment alemanys que havien sortit del seu país en un vol charter que els havia deixat a l’aeroport de l’illa principal i d’allà anaven a l’hotel, d’on no sortirien en 15 dies i, molts d’ells, no sabien ni on eren exactament. Els estrangers que hi ha per aquí no són d’aquest tipus.

Com deia, amb aquest viatge, pretenia fer vacances i alguna cosa més: conèixer la comunitat de forans que han decidit viure aquí, la major part d’ells estrangers. La meva primera conversa amb un belga que fa 14 anys que viu aquí i que m’ha de presentar uns suïssos que després de temps d’estar-hi han decidit marxar a Florida, em provoca molta curiositat perquè m’expliquin quines són les raons que els han portat a jubilar-se aquí i com es la vida a la zona on viuen la majoria. Una zona muntanyosa, a menys d’un quart d’hora del mar en cotxe i des de la que es divisa una magnífica vista d’uns quants kilòmetres de costa. Un llogaret tranquil. Molt tranquil…

Continuarà… (segurament).

 

Be Sociable, Share!

Aquesta entrada té 0 comentaris

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.

L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Publica el teu comentari




Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.