Blog

ESTIU ANDÍ

Fa unes 12 hores que vaig sortir de Roma i en manquen 3 per arribar a Santiago de Xile. Què lluny que vius! O què lluny que visc jo segons com, no? Aquest Nadal la teva absència es va deixar sentir. Ara bé, si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma. Així que aquí em teniu, sobrevolant Brasil, i crec que a no gaire de fer-ho sobre Paraguai. Com sempre l’avió ha entrat a terra sud-americana per la zona de Fortaleza, Recife, per seguir cap a Brasília, més o menys per Goiana… Després de Paraguai, Argentina entre Tucumán i Còrdova, els majestuosos Andes i… per fi Santiago de Xile.

Serà l’estiu Austral, l’any passat quasi el vaig viure a Nova Zelanda. Era final de primavera, però en el viatge per ambdues illes vaig passar des de bastant fred fins a força calor.

El 2016 vaig tornar a viatjar per feina al Con Sud, concretament i sobretot a l’Argentina i també -menys- a Xile. Feia anys que no hi havia tornat. A meitat dels 90 hi anava sovint. Recordo un dia de finals de gener, potser de 1995 o 96, que a Santiago, el sol cremava la pell. En aquella època vaig treballar a molts països centre i sud-americans. Entre ells Uruguai.

Sempre vaig pensar que Montevideo és una de les ciutats en les que hi podria viure bastant a gust.

Em va semblar que el que venia a fer a Santiago de Xile em permetria escapar-me un parell de dies, encara no, a Montevideo. Dues hores llargues d’avió…

En tenia prou amb reviure sensacions d’una altra època. No sé quin serà el resultat. És el que vaig fer fa un parell d’anys, i un any, amb Buenos Aires i Santiago de Xile, respectivament, i va ser una bona experiència. En part, aquestes ciutats han canviat molt, i en part, no tant. Per moments, en especial Buenos Aires, diria que gens…

Vaig pensar en les persones amb les que vaig treballar fa més de 20 anys a Uruguai. A saber què hauria estat de les seves vides! A l’amic Juan Pablo Vico l’havia intentat trobar en diverses ocasions, sense èxit. Fa una setmana, veient que estava a Facebook, a través d’una persona que també hi és, vaig demanar a aquesta última d’enviar-li un missatge de part meva. De moment no hi ha resposta…

En canvi em va resultar fàcil, extraordinàriament fàcil, trobar al Dr. Hugo Mussacchio. Vaig buscar en un directori mèdic d’Uruguai i el vell cardiòleg hi apareixia. Un número de telèfon i l’adreça de casa seva. Una casa preciosa que jo havia freqüentat en aquells anys. Vaig trucar i s’hi va posar la seva esposa. La seva cordialitat em va portar a connectar d’immediat amb el record que tinc de la gent d’aquell país.

Buenos días… ¿el Dr. Mussacchio?

-Sí, ¿quién le busca?

-Josep Ma. Via, de Barcelona.

A partir d’aquí va començar una conversa distesa i farcida d’amabilitat per part de la Sra. Mussacchio.

Ah, “Jòsepp” -la manera com els llatins pronuncien el meu nom és molt característica-, però mira!!!- ¡Qué alegría! ¿Cómo está?

Em va sorprendre que em recordés…

Muy bien, ¿y usted? ¿Está Hugo? (pregunta feta amb un cert neguit… que afortunadament en aquesta ocasió no tenia raó de ser).

Mira, está en el hospital con una neumonía. Ha tenido neumonías de repetición desde que le recambiaron una válvula cardíaca. Pero parece que le darán el alta hoy o mañana. En cuanto le quiten el antibiótico por vena y se lo pasen a pastillas. Estábamos de vacaciones en Punta del Este y tuvimos que venir. La idea es regresarnos a Punta del Este si le dan el alta y se encuentra bien. Pero llámelo, por favor, llámelo que se alegrará. Le doy su celular. De hecho estaba saliendo de la casa para ir al hospital. De qué no me encuentra…

 -Claro que lo llamaré…

-Sí, no deje de hacerlo, por favor. Un gusto hablar con usted después de tantos años.

-Igualmente. Qué alegría haberles encontrado.

Al cap d’uns 10 minuts, quan vaig trucar a l’Hugo, la seva dona ja l’havia posat al corrent.

-“Jòsepp”, pero qué sorpresa, que alegría. ¿Cuántos años han pasado? ¡Me llamó mi mujer y me dijo: “¡Piensa en 10 nombres de personas que te hayan podido llamar y no acertarás a adivinar quién fue!”. ¿Cómo estás vos? Me dijo mi mujer que nos visitarás la semana próxima…

-Sí, tengo previsto estar unas horas en Montevideo. Aprovecharé para mantener una reunión de trabajo y luego simplemente quiero pasar, recordar y deleitarme con los buenos recuerdos de Uruguay y de todos ustedes. En los últimos años traté de encontrar también a Pablo Vico, pero sin éxito…

-Yo no he sabido más nada de Pablo, desde que hicimos contigo el proyecto del hospital. No sé si marchó del país, si sigue acá… No sé. Pero contame “Jòsepp”, ¿cómo estás vos? ¿Qué fue de tu vida? ¿Cuántos años han pasado desde que trabajamos juntos?

-Yo diría que fue en 1995, así que va para 23 años. ¿Cuántos años tienes, Hugo?

-80. ¿Y vos?

-¡No ando lejos de los 60!

-¡Naaada! ¡Un chiquillo!

M’explica que té quatre fills, tots fora del país, un d’ells a Barcelona. Dos a Estats Units i l’altre no recordo. Li explico que els meus dos fills també viuen fora. M’explica que va treballar fins els 71 anys i que en l’última dècada ha tingut alguns problemes de salut… En fi, ens posem al dia. El veig sincerament emocionat de què hagi pensat en ell i l’hagi trucat, i crec que l’entenc quan em diu: “Esta llamada me ha producido una gran alegría, una alegría, cómo te diria, espiritual. ¿Me entendés?”. Suposo que als 80 anys i amb problemes de salut, quan passen coses agradables que no t’esperes, les valores de forma diferent. Si en tens 20 o 40, en principi encara queden anys perquè en puguin passar, de coses. Mai se sap…

No ens falta gaire per sobrevolar la Cordillera. De moment la boirina entela poc el cel que aquí dalt està extraordinàriament clar. Color blau cel intens! Anuncien per la megafonia que tothom s’assegui i es cordi els cinturons de seguretat per les turbulències que acostumen a produir-se quan es sobrevolen els Andes. Aviat deuré veure l’Aconcagua!

La semana próxima, cuando estés en Montevideo, llámame. No sé si nos habremos ido de vuelta a Punta del Este. Si estamos en Montevideo nos vemos y si no por lo menos hablamos.

El que em porta a viatjar a Montevideo ha fet que hagi reservat una habitació a l’hotel que anàvem

SALVADOR ALLENDE Y FIDEL CASTRO

quan hi treballàvem. Aleshores vàrem fer un acord per allotjar-hi tots els professionals que durant 6 mesos van anar i venir per tirar endavant el projecte hospitalari que ens van encarregar. Era un hotel funcional, sense cap luxe. No sé com serà ara, però vull tornar al lloc en el que un dia de juny -potser juliol, diria que juny, però- de 1997, algú de Barcelona volent-me trucar a primera hora del matí, es va equivocar i em va despertar a les 4 de la matinada.

-Bon dia. El Dr. Via?

-Sí.

-Li passo a…

La persona que em van passar em va fer una proposta laboral que -en aquell moment, a banda de sorprendre’m per totalment inesperada, no vaig acabar d’entendre en què consistia- em canviaria la vida. Al cap de dos dies vaig viatjar cap a Costa Rica a tancar un projecte, acabant el viatge a Miami abans d’arribar a Barcelona, després de tres setmanes llargues de voltar per les Amèriques. Des d’aleshores, mai més he tornat a l’Hotel Lafayette de Montevideo. Ni a Montevideo.

Arribo a l’aeroport… de Santiago. Passo molt ràpidament el control de passaport, quan arribo a la cinta la maleta ja està sortint i en molt poc temps ensenyo al duaner el menjar que m’han encarregat i que prèviament he declarat. Avui en dia arreu es troba de tot, però encara hi ha productes que costa trobar o bé que es poden adquirir a preus irracionals.

Surto a l’exterior, on m’han de recollir amb cotxe i fa calor -vinc de l’hivern i ho noto més- però com fins al migdia no ens enfilarem fins a una màxima de 32 graus, a quarts de deu s’està bé. Arriba, abraçada, bon aspecte, il·lusió pel retrobament i jo cap a casa a desfer maleta i dutxar- me, i qui em recull, a prosseguir una jornada laboral que acostuma a ser exageradament llarga. Quantes vegades li he explicat que durant massa anys vaig treballar en lloc de viure i que no em sento especialment satisfet d’aquest fet… Però tothom ha de viure per sí mateix la seva pròpia vida. L’experiència dels altres, és dels altres…

He vingut a fer el que he vingut a fer i he d’esperar l’hora de sopar. Jet-lag relatiu -4 hores no es noten gaire-, però n’he passat 15 en un avió i quan em posi al llit farà quasi 48 hores que em vaig aixecar del meu llit a Barcelona… El dia es fa llarg i quan surto a dinar arribem als 32 graus esmentats. Dino en una terrassa ombrejada, cosa que no faria mai si estigués en el meu estiu. L’aire calent i l’ambient calorós no m’agraden com a companys de dinars solitaris. Però vinc de l’hivern i em ve de gust estar a fora. El cambrer és molt amable i em fa bones recomanacions per dinar.

La tarda es fa llarga. Pujo a la terrassa, al pis 20, i veig el Santiago modern. Els gratacels, entre els que destaca l’edifici de La Costanera, el més alt d’Amèrica Llatina, em resulten ostentosos. Xile és “alumne avançat” a Llatinoamèrica, però segueix sent un país amb grans desigualtats i sense una classe mitja significativa. Aquells gratacels, aquells barris…

Cap al tard, dutxa per refer-me. Encara em queda estona per començar a fer el que he vingut a fer. I… ja se sap. Qui espera desespera!

Finalment anem a sopar a les 10 i el sopar s’allarga fins molt tard. Però el visc tan intensament que m’oblido del cansament i de les hores que fa que no jec en un llit. Va bé. Em sento satisfet i tranquil. Bé!

Durant el cap de setmana vaig fent i dilluns també. Dilluns a dinar amb un directiu expatriat que no conec. Qui el va contractar ha estat acomiadat de la companyia, i ell només porta 4 mesos al país. Mai abans havia viscut en un país diferent del seu -penso que tothom hauria de poder viure una temporada en un o diversos països diferents del propi-. Crec que li costa més del que m’explicava adaptar-se a la vida xilena. No saps per què, en ocasions, petits detalls menors, esdevenen indicadors de variables majors -en aquest cas la dificultat d’adaptació a un nou país- i els recordes per sempre més. Òbviament no crec que el que més el preocupés fos la dificultat per trobar tapes adaptables a les paelles per tal de no quedar esquitxat mentre cuinava. Però no en va trobar per més que en va buscar i… no sé. Segur que estava més amoïnat per l’encaix amb el seu nou cap i el compliment del pressupost anual, però… Bé, ja s’adaptarà. Només porta 4 mesos… No m’ho va dir però se’l veia enyorat.

A les 4 havia acabat i fins les 9 no tenia feina. Vaig decidir anar a voltar pel centre. El metro és modern. Les estacions estan netes i cuidades. Vaig trigar 15 o 20 minuts en arribar a la Plaza de Armas. A la façana de la Catedral hi havia una gran pancarta amb la imatge del Papa Francesc, que acabava d’abandonar el país feia un o dos dies. Molts estaven contents i orgullosos d’haver pogut anar a la Missa que va celebrar al Parque del Bicentenario. I sobretot de què els argentins s’haguessin molestat perquè no s’aturés a la seva ciutat: Buenos Aires.

Vaig entrar un moment a la Catedral i la vaig trobar força impressionant. Entenguem-nos bé, estem a Xile, no a Europa. Tot just feia 6 o 7 setmanes havia visitat la Catedral de Colònia a Alemanya i és clar… Ja ens entenem. Però Déu n’hi do si ho situem en context.

Em vaig acostar al Mercado Central que, com el centre antic en general, mostra un altre Xile més decadent que el de Providencia, Vitacura o Las Condes. Vaig asseure’m a prendre una aigua en la barra d’un bar. Un parell de metres a la meva dreta tenia un xilè d’aspecte humil. Molt humil. Tenia una cervesa al davant i amb els braços creuats damunt la barra, s’adormia fent cops de cap sobre els mateixos. Em va sorprendre que el cambrer li cridés l’atenció i l’amenacés o l’advertís que ja no li serviria més beguda.

D’aquí vaig anar cap al Palacio de la Moneda. Una advertència de tipus molt personal. Aquesta és una visita transcendent per a mi. M’hi he acostat 6 o 7 vegades al llarg de la meva vida i sempre m’impressiona i m’emociona. No cal dir que lluny de sentir cap afinitat cap a la figura d’Augusto Pinochet, el que em provoca és rebuig. Està clar. Dit això he d’aclarir que la imatge que tinc de Salvador Allende és la d’un somiatruites perillós. Però el que vull dir ho vaig expressar bé en un WhatsApp que vaig enviar a alguns amics -juntament amb fotos del lloc- mentre el contemplava impressionat. Els hi vaig dir:

“Cada vegada que veig el Palacio de la Moneda i penso en Allende suïcidant-se el dia 11 de setembre de 1973 sota l’assetjament de Pinochet/Kissinguer, sintonitzo d’alguna manera amb personatges com ell, Castro, el Che…, i tota l’èpica de la miserable Llatinoamèrica. Això tot i trobar-me ‘mooolt’ lluny del que van fer o -cas d’Allende- pretenien fer. Impressiona!!!”.

Una de les dues persones que em van contestar va escriure: “El que em dius no em sobta perquè, encara que la lluita sigui diferent, tots els idealistes teniu un punt de connexió”… M’estava dient somiatruites? Xile amb Pinochet va pagar el preu que va pagar. Horrorós. Amb Allende potser hagués esdevingut una segona Cuba: un desastre!!! Em va fer reflexionar. És una persona que de jove tenia perfil “maig 68”. I de gran “ex maig 68”!

Vaig continuar camí cap al Cerro Santa Lucía accedint al parc per la zona on hi ha un ascensor que no funcionava. Vaig pujar a peu al cim. No és l’Aconcagua, però era estiu i feia molta calor. Bona vista de l’extensa ciutat de Santiago des de dalt de tot. Vaig baixar per la banda que va a parar a l’Avinguda del Libertador O’Higgins i vaig seguir caminant fins arribar a la Universidad Católica per tombar a l’esquerra pel carrer José Victorino Lastarria fins arribar a una petita zona (coneguda com Lastarria), d’ambient turístico-bohemi-estudiantil, molt agradable. Vaig seure en una terrassa a prendre una cervesa, encara sota l’impacte que em va provocar visionar La Moneda. Mentre contemplava el Palau de Govern xilè, em venia al cap una imatge d’aquelles que se’t queden gravades a la memòria. La vaig veure durant la meva primera visita a “La Chascona”, la casa de Pablo Neruda a Santiago, l’any 1995. M’hi va acompanyar en Pancho, un vell militant socialista que al principi de la dictadura va estar tancat en un vaixell presó al port de Valparaíso. Va salvar la pell… La imatge en qüestió era d’un documental que projecten a l’inici de la visita a “La Chascona”en el que es veuen -en blanc i negre- els raids de l’aviació militar xilena sobre La Moneda. A no molts metres d’alçada. Fa impressió! Pablo Neruda ho explica bé al capítol final de les

PALACIO DE LA MONEDA

seves memòries:

“Las obras y los hechos de Allende, de imborrable valor nacional, enfurecieron a los enemigos de nuestra liberación. El simbolismo trágico de esta crisis se revela en el bombardeo del Palacio de Gobierno; uno evoca la ‘blitzkrieg’ de la aviación nazi contra indefensas ciudades extranjeras, españolas, inglesas, rusas; ahora sucedía el mismo crimen en Chile; pilotos chilenos atacaban en picada el palacio que durante dos siglos fue el centro de la vida civil del país…”. (Pablo Neruda)

A poc a poc, la cervesa em va apaivagar la set, vaig anar recuperant-me de la calor i retornant al Xile modern -pel bo i pel dolent- pel que Allende i Pinochet, afortunadament, són història.

 

Be Sociable, Share!

Aquesta entrada té 0 comentaris

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.

L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Publica el teu comentari




Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.