El blog de Josep Maria Via http://www.josepmariavia.com/CA Otro sitio realizado con WordPress Fri, 11 Aug 2017 20:47:51 +0000 es-CA hourly 1 https://wordpress.org/?v=4.8 LECTURES DE VACANCES I NOTES ESTIUENQUES http://www.josepmariavia.com/CA/lectures-de-vacances-i-notes-estiuenques/ http://www.josepmariavia.com/CA/lectures-de-vacances-i-notes-estiuenques/#respond Fri, 11 Aug 2017 18:06:54 +0000 http://www.josepmariavia.com/?p=4662 A veure què en penseu…

Fuimos a la cena anual de Juan Sardá en el Ampurdán. Allí Amparo Soler Leal me dice: ‘Qué carta tan preciosa me has escrito’. Amparo está pálida, cargada de whisky, con sus tablas, con su ya bien sedimentada mezcla de espontaneidad y ego. Mónica Randall exhibe su belleza reposada, sus ojos admirables, y me saluda con efusión...”.

El Juan Sardà s’hagués pogut dir Joan Cerdà, per exemple. Però no se’n diu. Res a dir. Ara bé: “Ampurdán”!!! Quin mal a la vista, quin dolor a l’oïda, quina agressió al sentit de l’estètica (i això que l’autor diu que està preocupat per l’estètica) i a l’ànima. Ho escriu Salvador Pániker. El llibre es diu “Diario de otoño” i… sigui dit amb tot el respecte, no crec que de moment el llegeixi. Parla de l’ego de l’Amparo Soler Leal. De fet, fullejant-lo, no he parat de llegir referències a l’ego. En especial al del propi autor.

Reprodueixo alguna frase més…

Paco Umbral me menciona en su columna a propósito del último libro de Manolo Vázquez, el que trata de sus entrevistes con gente de Madrid…”.

Fui a la tele a hablar de eutanasia. ¿Merecía la pena haber ido? Pues no sé, quizá, depende. Juraría que algo de lo que dije, ha sonado a verdadero…”.

Victoria Combalía, Juan Marsé, los Sert, López de Lamadrid, Hernández Pijuán, Pedro Garcés, Federico Correa, y así sucesivamente hasta cuarenta, en la ‘party’ de Jaime Camino, en su casa de la calle Balmes, pan con tomate, jamón, dulces. Porque el cineasta Jaime Camino ha cumplido sesenta años y ha escrito/publicado/presentado una novela, ‘Moriré en Nueva York’.

Allí también Judit Mascó, la ‘top model’, que me cuenta que ha estado en la India con su marido y ha quedado fascinada. Teresa Gimpera, tan vital como siempre, hace bromas sobre lo friolero que soy yo. Ernest Lluch…”.

Cal que segueixi? Us ho estalvio millor, no? Aclareixo només que parla de Lluch per vincular-lo a sí mateix, per com va tractar el tema de la mort digna quan era ministre de Sanitat, és a dir (igual com fa amb Judit Mascó, Teresa Gimpera i tutti quanti), el referència a ell, en aquest cas pel seu paper d’impulsor del dret a la mort digna (en el mateix paràgraf, més endavant escriu: “Rosa Regás alaba mis escritos sobre la eutanasia…”!!!).

He de dir que el “discreto encanto de la burguesía”, dels pijo-progres de la gauche divine i de Bocaccio, sempre m’ha entendrit. M’encantava tocar el voraviu a alguns d’ells (no tan famosos com els amics i coneguts de Pániker, tot i que la Mascó anava a la meva escola (si no ho dic rebento!!!) i riure’m de com els hi queia la baba amb la “revolució dels nens de papà”, és a dir, el maig del 68. Concretament tinc al cap una “hiperburgesa” uns quants anys més gran que jo, explicant-me en el sofà de pell de la seva luxosa casa de Sant Cugat els valors de la revolució. Amb un entusiasme extraordinari, com si l’estigués protagonitzant en aquell mateix moment. Jo no em podia aguantar el riure…

El que m’ha determinat a deixar de llegir el diari de Pániker -almenys de moment-  és el tractament que fa de dues persones que vaig conèixer i apreciar: José María Valverde (hi vaig tractar bastant) i Pasqual Maragall (més des de la distància). Admeto que això també em fa pensar en el meu egocentrisme…

Sobre José María Valverde (oncle del meu amic Ramón Gefaell, veure posts “Les vides i les morts de l’amic Ramon Gefaell, amb tota l’estima” del 5 de març de 2016), només comparteixo amb Pániker una de les crítiques que li fa: “Políglota para traducir (pero vivió más de treinta años en Cataluña y nunca fue capaz de hablar en catalán)”.

El que diu sobre Pasqual Maragall, m’incomoda bastant. En aquest cas i amb altres, no puc evitar pensar que l’ego de Pániker el porta a criticar per enveja dels que critica. Diu coses bones d’ell. Ara bé, la barreja de “yo-mí-me-conmigo” amb la crítica fàcil del fragment que ara reproduiré -admetent que una part de raó pugui tenir, normal per altra banda- no em conviden a llegir el diari d’aquest senyor. Diu: “Sesión en la radio con el alcalde Maragall, el científico Joan Oró, el cura Ballarín, yo mismo. Pascual Maragall escucha lo que dicen los demás, te interrumpe incluso para que le aclares algún punto de tu discurso -como cuando yo he relacionado la desmitificación de la muerte con cierto feminismo ecológico-, es un hombre tímido y ‘seriós’, muy catalán, nada brillante, socarrón y a la defensiva (…). No creo que esté muy dotado para la filosofía (…)”. Sense comentaris!!!

Acaba aquest escrit amb una referència a Saramago, a qui no solament no critica -cosa que fa sovint amb marxistes i comunistes, condicions ambdues que van caracteritzar Saramago, veure posts “Lanzarote no es mi tierra però es tierra mía. José Saramago” del 6 de setembre de 2015 i “Estiu a Lanzarote” del 16 d’agost de 2016-, sinó que parlant del llibre de Saramago “Cuadernos de Lanzarote” -un diari del Premi Nobel portuguès-, afirma: “Y a mí me entran las ganas de seguir el ‘pattern’ y publicar de una vez lo mejor de mi diario, años 93 al 97”.

Aprofito per acabar amb la referència de Pániker a Calella de Palafrugell i enllaço amb l’últim post (Escrit ‘soft’ d’estiu del 3 d’agost de 2017), quan a la vista de la ruralitat, l’austeritat i la senzillesa del lloc on estic passant les vacances deia:

Mentre em dirigia cap a la casa que havia llogat, vaig pensar que el lloc prometia. Vaig recordar els anys -dècades- d’estiueig a Calella de Palafrugell. Els sopars a, per exemple, Peratallada, Ullastret o Madremanya, per posar alguns exemples. Aquella estètica, aquell ambient, el Golf de Pals, el Tennis de Llafranc, els ports de Llafranc o de Palamós, el propi Club Vela Calella, tot això i unes quantes coses més atreien un tipus de públic que no me l’imagino estiuejant per aquesta zona en la que estic. I allà on van els que podríem anomenar ‘bellesa i poder’ hi vol anar tothom. I hi acaba anant tothom d’una manera o altra. I així de massificada -i ambientalment deteriorada, entre altres- està la Costa Brava i la major part de la costa catalana i del Llevant espanyol.

Aquí on estic, no hi ha -fins on jo sé- clubs de golf ni cap club de tennis gaire sofisticat. Hi ha ports esportius al nord i al sud, però aquestes cales es mantenen al marge. Són molt boniques, i s’hi està tranquil i bé”.

Si comparo la descripció que faig d’alguns dels personatges que he trobat per aquí i rellegeixo els que menciona Pániker, he de confessar que se m’escapa un somriure maliciós mentre escric…

Quan marxo de vacances sempre m’emporto més llibres dels que raonablement sé que acabaré llegint. Cosa cada vegada més difícil si viatges en avió, per les restriccions en el pes de l’equipatge. Aquest estiu, però, amb el cotxe n’he tingut prou i no he tingut aquest problema.

Combino novel·les més o menys lleugeres (per aprendre dels que m’agrada com escriuen) i llibres diguem-ne “profunds”, per aprendre i/o reflexionar i alimentar l’esperit. Aquestes vacances he començat a llegir cinc llibres. Tres els he acabat. El de Pániker i un altre no els acabaré. Esmento un dels que he acabat i que forma part de la categoria best sellers o llibres, això que deia “lleugers”. Tot i que el contingut sobre els sentiments, comportaments, reaccions humanes -a banda d’una excel·lent descripció de tipologies de personatges molt nostrats-, permet, a més a més d’una primera lectura en la dimensió romàntica i de fets quotidians, una segona amb molta més substància de la que pot semblar.

Em refereixo al “supervendes” de l’últim Sant Jordi, “Nosaltres dos”, de Xavier Bosch. Quan vaig acabar de llegir la darrera pàgina, la 556, em va sorprendre una nota final de l’autor que diu:

Aquesta novel·la l’he acabat d’escriure a Sant Cugat del Vallès, el 5 de juliol de 2016, el dia que el meu pare, Jordi Bosch i Bonjoch, nascut a Guixeres, hauria fet vuitanta anys”.

Em vaig estremir. Jo vaig néixer a Sant Cugat del Vallès el 5 de juliol de 1958 i vaig acabar el llibre “La sanitat catalana des d’una altra perspectiva. La salut i la felicitat de les persones”, amb la frase següent:

Escrit al meu poble, Sant Cugat del Vallès. Josep M. Via i Redons. Acabat el dimarts 24 de març de 2009”.

En fi… casualitats de la vida d’aquelles que alguns anomenen causalitats… He de confessar, però, que la lectura d’aquesta frase em va provocar alguna sensació especial i no fàcil de descriure.

Vaig acabar el llibre, vaig tancar-lo i em vaig quedar pensant una estona i sobretot revivint els sentiments que m’havien provocat moltes parts del llibre. Segurament, gairebé tot molt previsible. Però el final que t’esperes no el confirmes fins a les ultimíssimes pàgines. Em va fer reviure episodis de la meva adolescència a Sant Cugat i al campus de l’UAB a Bellaterra, i també de la meva vida adulta a Barcelona. I em va fer pensar en persones i situacions viscudes. Bon exercici de Bosch d’anar obrint camins per acabar fent-los confluir en un tot ben travat. Interessant revisió de la vida als 50 a partir del pes de fets i persones de 30 anys enrere…

Escric aquest post en el porxo de la casa que he llogat en el poble al que em referia en l’anterior post, rodejat de silenci, foscor i la imatge d’una esplèndida lluna plena situada al damunt d’unes muntanyes. Pocs kilòmetres enllà d’aquestes muntanyes, davant d’on estic assegut, hi ha el mar, i pocs kilòmetres darrere meu hi ha camps d’oliveres amb finques rústiques molt boniques (la majoria il·legals per a l’ús residencial que se’ls hi dona) i cases que semblen pensades per fer somiar, legals i rodejades d’arbres. Des de moltes d’elles, les que se situen més amunt en el pendent de la muntanya, l’alçada és suficient perquè la mirada superi la primera línia de muntanyes més propera al mar, fins a poder veure’l i connectar amb la seva immensitat. El conjunt és d’una bellesa remarcable.

Entre les muntanyes i el mar hi ha el poble lleig i desmanegat que esbossava en el post anterior. Però té més coses de les que m’esperava. Bars, restaurants, botigues diverses, alguna sorprenentment refinada. I la possibilitat de comprar productes de proximitat de molt bona qualitat i a preus irrisoris comparats amb els de Barcelona o, per exemple, amb els de la Costa Brava. Fruiteries esgavellades conviuen amb botigues amb pretensions i una certa sofisticació que ofereixen productes naturals d’explotacions familiars i cooperatives. I una peixateria tan tronada com meravellosa per la quantitat de peix fresc exposat. Avui he comprat orades i gamba blanca. Tot fresquíssim, feia goig. I, com deia, sorprenentment barat.

La gent és amable i se’ls veu bastant més tranquils que els urbanites. Parlen, pregunten, expliquen, no tenen pressa. De moment només he trobat simpatia i cordialitat.

És bona aquesta gamba?

Boníssima! No fa gaires hores encara estava al mar.

Necessito que aguanti una mica a la nevera… fins demà…

Cap problema. Potser alguna es farà negre però serà igual de bona. Tregui-li la bossa de plàstic. Que respiri i hi posa un glaçó. Quan es desfà l’aigua fresca les manté molt bé…

He anat a deixar el peix a casa i he enfilat cap a la platja.

Feia vent. Un vent canviant en una terra ventada. Els diferents vents s’alternaven o potser coexistien! Algú que hi entengués m’hagués pogut explicar quin bufava a cada moment. Tan aviat venia del mar, com de terra endins, com d’amunt o d’avall.

He aparcat el cotxe al costat de la platja -gairebé cada dia ha estat així-, he baixat i m’he aturat a contemplar el paisatge. El cel era d’un blau clar intens. El vent no havia deixat ni un sol petit núvol. El sol brillava i enlluernava més del que és habitual. Sobre el blau del mar es veien múltiples espurnes platejades per l’efecte de la llum del sol sobre els petits rinxols que aixecava el vent. A baix la petita caleta de pedretes. He comptat nou persones prenent el sol i quatre o cinc banyant-se. Mes d’agost…

No sóc dels que arriben a la platja i immediatament s’endinsen a l’aigua del mar. Però avui ho he fet, i això malgrat el vent contrarestava la intensa escalfor del sol. He nedat una estona i m’he aturat a contemplar el color ocre-carbassa de les roques i el blau del mar, des de dintre estant. Ha estat un d’aquells moments en els que t’agradaria que el temps s’aturés i aquella pau immensa no es veiés torbada per a res… Un moment en el que sents l’existència de quelcom que et depassa i molt!

He sortit, m’he eixugat una mica i m’he estirat damunt la tovallola, on he continuat gaudint del soroll sedant del mar. Només música de vent i mar. Cap altre so ni soroll. Ràpidament, malgrat el vent (que de tota manera estant ajagut es nota menys), he començat a sentir el sol clavant-se a la meva esquena. Com si de fines i múltiples agulles es tractés. M’he aixecat i he caminat per la platja reconfortat pel vent…

Hola Laura. Què tens avui per dinar?

Tinc una sardina fresca boníssima. Te la recomano.

No se’n parli més. Una amanida i les sardines.

Per beure, vi de la casa fresquet?

Sí, i aigua ben fresca també, si us plau.

És agradable dinar sota l’ombra d’unes oliveres. La visió del mar era diferent per l’alçada -el restaurant està uns pocs metres sobre el nivell del mar- la posició diferent del sol i potser pel canvi de vent. El blau seguia sent intens, però predominava el platejat.

La Laura és una bona conversadora i em va estar explicant coses del lloc i de la gent que hi viu. Hi he anat 3 o 4 vegades i em sento tractat com un client de tota la vida. En marxar la seva mare també es va aturar i vàrem estar xerrant una estona a peu dret.

Són les festes de la cala. Ens agraden molt! -em va donar un programa-.

Vam començar fa 25 anys amb un sopar a la platja tots els veïns. Ara l’Ajuntament s’hi ha ficat pel mig i les festes ja no les sentim nostres. Molts veïns ja no venen al sopar. Encara es fa. Però que si festa de l’escuma, que si castells de focs… Ja no és el mateix.

-Dimarts vindré a dinar amb la família. Serem sis. Guardeu-me lloc.

-No pateixis…

Bany a la piscina que té la casa que he llogat, dutxa i cap a casa de l’Alain. M’aturo a comprar tomàquets i cogombres i segueixo cap al sud-oest, fins a arribar a una urbanització allunyada del poble, habitada fonamentalment per estrangers.

Està ben feta. La distancia entre les cases -totes diferents, lluny de les clàssiques i despersonalitzadores promocions/”fotocòpia”- és gran. La sensació és de tranquil·litat. La vista preciosa amb el mar al fons precedit del verd dels arbres, presents arreu.

L’Alain i la seva dona, Godelieve, em reben i em conviden a seure en una terrassa amb la vista esmentada sobre el mar. M’ofereixen una copa de champagne i -són suïssos- xocolata negra boníssima.

Penso que no tothom pot viure en un paratge tan solitari i aïllat. Cal molta pau interior…

-Fa 12 anys que vivim aquí. Els suïssos estem acostumats al silenci i als paratges tranquils… Aquí, a més, el clima és magnífic comparat amb allà.

-Ara marxeu, però…

-Sí. Hi hem estat molt bé aquí, però ara marxem a Florida. La germana de la Godelieve viu allà… ja ho coneixem… quan treballava hi vàrem viure ja 6 anys… Ens agrada. Jo la veritat és que em quedaria aquí però…serà l’últim trasllat de la nostra vida.

-Això no se sap mai…

-Tens raó. No se sap mai. És la idea que tenim ara, el que sentim. Viatjarem sovint a Suïssa, però. La nostra filla viu a Vevey. Però jo trobaré a faltar això. Aquest paisatge, aquests colors, aquesta vista tan extensa sobre el mar.

-Si vols comprar la casa ja saps…

-No et dic que no. Tampoc sé si està al meu abast.

-Ens posaríem d’acord. Per això no pateixis. Així podria venir alguna vegada a prendre una copa, menjar xocolata i gaudir del paisatge a… casa teva.

-Si mai la compro, ja hi pots comptar!

Vaig tornar cap a casa gaudint del paisatge i pensatiu…

Vaig fer el sopar que vaig prendre al porxo. La lluna encara estava quasi plena. Vaig deixar anar la ment i em vaig perdre una estona en els meus propis pensaments i sentiments fins que vaig decidir començar a llegir un altre llibre…

]]>
http://www.josepmariavia.com/CA/lectures-de-vacances-i-notes-estiuenques/feed/ 0
ESCRIT “SOFT” D’ESTIU http://www.josepmariavia.com/CA/escrit-soft-estiu/ http://www.josepmariavia.com/CA/escrit-soft-estiu/#respond Thu, 03 Aug 2017 15:20:59 +0000 http://www.josepmariavia.com/?p=4649 Vaig arribar a aquell poble perdut un diumenge a la nit, tard, després d’estona de conduir. No havia sopat. Pretenia fer vacances i… alguna cosa més. El lloc es caracteritzava per la força del vent -com Lanzarote- i per tenir platges sorprenentment poc concorregudes en ple estiu, com a Lanzarote.

Els estius anteriors els havia passat precisament a Lanzarote i aquest… també tenia previst anar-hi, però qüestions pràctiques combinades amb motivacions profundes em van portar a aquest poble.

Trobar platges maques i tranquil·les, sense gaire gent en ple mes d’agost, i sense necessitat d’agafar avions ni fer milers de kilòmetres en cotxe, implica tenir en compte algunes condicions. A mi em sembla que si la referència és Barcelona, per trobar això, el poble ha de ser lleig, sense cap atractiu aparent. Un d’aquells pobles en els que ningú s’hi pararia a no fer res que no fos alguna necessitat fisiològica o posar benzina.

Circulava lentament pel carrer principal, buscant un lloc per sopar o almenys rosegar alguna cosa. Eren les 11 de la nit passades i la sensació era d’un poblat de western. El poble era francament horrible, desestructurat, malgirbat. Tot d’una vaig veure un restaurant obert.  A la terrassa hi havia dos homes i una dona, amb aspecte d’estar en la setena dècada de les seves respectives vides, amb aire alegre, i d’estar de vacances. En fer la maniobra d’aparcament, vaig acostar bastant el vehicle a la taula dels tres únics clients asseguts a la terrassa, taula situada a l’extrem de la vorera i per tant, molt a prop del meu vehicle en el moment de recular per després avançar i aparcar. Des de dins el cotxe estant, em va semblar que s’havien espantat. En baixar i aproximar-me, vaig poder constatar que les cerveses que tenien al davant no eren, ni de bon tros, les primeres de la nit. Em van donar la benvinguda en anglès d’Anglaterra, excitats encara per l’efecte de l’alcohol sobre la vivència de la meva maniobra d’aparcament.

Vaig entrar al bar-restaurant amb la sensació d’entrar en un bar-saloon. Una cambrera jove i atractiva em va atendre.

M’agradaria menjar alguna cosa. És possible?

Esperi’s un moment, que ho demano a la cuina.

Quan la noia s’adreçava cap a la cuina, la cuinera va sortir i ens vàrem trobar conversant tots tres en rotllana. Molt amablement em va dir que no només em podia fer un entrepà, sinó que em podia oferir plats del que havia cuinat i no s’havia consumit durant el dia. Era tard i vaig optar per un entrepà. Un cop demanat vaig decidir sortir a la terrassa. Feia una calor humida molt remarcable.

Mentre esperava, els anglesos seguien bevent cervesa sense parar. Una noia amb aspecte de cantant de country –de fet em va recordar a la Dolly Parton- va sortir a fumar i es va asseure a la taula del costat, amb la mirada perduda en l’infinit, ignorant tothom.

Al cap d’un moment va arribar un home que, en certa manera, desentonava en aquell escenari. Anava sol i malgrat l’aspecte aparentment deixat i anar vestit amb roba còmoda i vella, no podia ocultar una elegància innata que es desprenia de tot ell amb força. Va demanar una cervesa, va encendre un cigar cubà i es va concentrar en el seu smartphone, aliè a tot i a tothom. La cervesa era petita i l’anava bevent lentament. Molt lentament. Gaudia de la cervesa i del cigar. A saber en què pensava… El seu aspecte era el d’un home en la cinquena dècada de la seva vida. Entretant els anglesos seguien bevent cerveses, en aquest cas grosses.

Tot d’una la “Dolly Parton” es va aixecar i va marxar. Uns instants abans havia arribat un altre home d’uns setanta i tants que, al contrari que el fumador del cigar, estava pendent de tot i de tothom, com amb ganes d’aprofitar la mínima oportunitat per conversar amb qui fos. De fet, mentre la “Parton” iniciava un moviment que ja denotava que marxaria, l’home va fer un tímid intent d’establir-hi conversa que ella no va captar o va ignorar.

La cambrera jove em va servir l’entrepà i una cervesa amb actitud molt professional i amable. No havia consumit encara ni la meitat de l’entrepà quan la cuinera va sortir a fora i em va demanar si el trobava bo.

Molt! Vaig contestar.

Tenia gana i això hi ajudava, però l’entrepà era francament bo. La dona va seure a la taula del costat de la meva, la que uns minuts abans havia abandonat la “Parton”. Era una dona grossa amb aspecte feliç. Suposo que havia acabat la jornada laboral i lluny de tenir pressa per marxar, se la veia confortable asseguda a la terrassa, disposada a parlar amb els clients.

L’home amb ganes de parlar, no va perdre l’oportunitat i des de la taula de davant va iniciar conversa. Entretant, de dins del restaurant, van sortir dos clients estrangers que, quan vaig arribar i vaig entrar a preguntar si podia sopar, anaven pel segon plat (tard, tardíssim per a uns probables centreeuropeus o nòrdics). El seu aspecte era elegant. També va sortir un home prim, molt prim, amb ulleres i bigoti, i es va posar a fumar. Va seure a la taula de la cuinera i se’l veia encara més absent que la “Parton”, que ja és dir! Quan jo era petit a molts pobles hi havia una figura -coneguda per un nom que avui en dia podria donar lloc a la constitució d’una ONG contrària als qui utilitzen aquest terme: pobres d’ells!- que no era altra que el “tonto del poble”. Sense anar més lluny, al meu poble, a Sant Cugat del Vallès, hi havia els “tontos del carrer Major”, coneguts per tothom. Podia ser ben bé el cas…

Mentre tot això passava, per la conversa establerta entre la cuinera i l’estiuejant -ell mateix va dir que estava de vacances- vaig saber que la cuinera era la propietària del restaurant i que la cambrera jove i atractiva era la seva filla. La dona tenia aspecte de “matrona” italiana i les idees clares sobre els avantatges d’haver abandonat la gran ciutat per anar a viure a una zona rural, tocant el mar.

La meva filla viu en un pis davant del mar, gran i espaiós, i només paga 300 E al mes de lloguer, va dir la mare.

També va explicar que ella vivia en una finca rústica allunyada de tot i de tothom, i deia que per res del món tornaria al soroll i el fum de la ciutat.

L’estiuejant, jubilat segons va dir, i era lògic pensar per l’edat que reflectia el seu aspecte, va resultar ser un client habitual i un amant de la cuina de la “matrona”.

No soc cuinera, però m’agrada molt cuinar. Gaudeixo fent-ho.

I acte seguit va proporcionar una informació que a mesura que he anat passant dies per aquests paratges valoro cada vegada més: servia paelles i racions de fideuà individuals.

No entenc la mania que tenen per aquí d’exigir que almenys siguin dos per tenir dret a menjar paella o fideuà. Jo faig el sofregit en una paella molt gran i després només he de preparar racions individuals.

En aquell moment, l’estiuejant jubilat, que ja feia estona que havia mig girat la cadira cap a la taula de darrere per poder conversar més còmodament amb la cuinera-propietària, exhibint molta agilitat, en un tres i no res va saltar i es va incorporar de la cadira per quedar assegut a la taula de la cuinera i del que, en una altra època, hagués pogut ser -potser- “el tonto del poble”, que seguia fumant una cigarreta darrere l’altra, impassible i mirant endavant. No va dir ni una paraula en tota la nit.

Vaig empatitsar amb l’estiuejant jubilat pel que fa a la reivindicació de la paella i/o ració de fideuà individuals. Ara, que després d’uns dies, no he aconseguit menjar paella ni fideus rossejats a cap restaurant, la meva solidaritat és absoluta i no trigaré en anar a tastar-los al restaurant en qüestió.

La cuinera era com aquells executius de ciutat que tot d’una compren una masia amb terreny per cultivar i bestiar, i es dediquen -amb més o menys èxit i perdurabilitat- a fer de pagès, però en lloc de cultivar, cuinava. De fet, la fórmula “ho deixo tot, foto el camp i munto un restaurant”, també és coneguda.

La dona ja feia 9 anys que havia canviat de vida, segons va dir i, com he explicat, se la veia feliç i contenta de la decisió presa.

Mentre tot això s’esdevenia, el fumador de cigars amb aire elegant seguia abstret i concentrat en el seu smartphone, igual que l’anomenat -probablement de forma injusta- “tonto del poble”, que també fumava i estava abstret, però no utilitzava smartphone ni semblava que el necessités per a res. Pel que fa als tres anglesos, la progressió irremissible cap a la borratxera era un fet inqüestionable i evident. Quan vaig marxar, vaig fer la mateixa maniobra amb el cotxe que la que havia fet en arribar. Però aquesta vegada ni es van adonar que la part del darrere del meu vehicle va arribar a no gaire més de dos pams de les seves cadires.

Mentre em dirigia cap a la casa que havia llogat, vaig pensar que el lloc prometia. Vaig recordar els anys -dècades- d’estiueig a Calella de Palafrugell. Els sopars a, per exemple, Peratallada, Ullastret o Madremanya, per posar alguns exemples. Aquella estètica, aquell ambient, el Golf de Pals, el Tennis de Llafranc, els ports de Llafranc o de Palamós, el propi Club Vela Calella, tot això i unes quantes coses més atreien un tipus de públic que no me l’imagino estiuejant per aquesta zona en la que estic. I allà on van els que podríem anomenar “bellesa i poder” hi vol anar tothom. I hi acaba anant tothom d’una manera o altra. I així de massificada –i ambientalment deteriorada, entre altres- està la Costa Brava i la major part de la costa catalana i del Llevant espanyol.

Aquí on estic, no hi ha -fins on jo sé- clubs de golf ni cap club de tennis gaire sofisticat. Hi ha ports esportius al nord i al sud, però aquestes cales es mantenen al marge. Són molt boniques, i s’hi està tranquil i bé.

La casa en la que estic la vaig visitar durant l’hivern i vaig decidir llogar-la per passar-hi les vacances i explorar la zona. Està a la sortida del poble, on comença la muntanya. En una zona no tan elevada com la que hi ha a uns 5 o 6 Km al sud-oest i en la que hi viuen molts estrangers, la major part d’ells jubilats, però no tots, o no tots jubilats del tot.

És una casa molt senzilla, però confortable. L’accés amb cotxe es fa per una pendent asfaltada, amb arbres a banda i banda, i després d’obrir dues portes corredores que donen accés a la finca, una a l’entrada i l’altra que delimita una partició dins el mateix terreny. Podria semblar que estic descrivint una mansió. No és així. Es tracta d’un terreny agrícola en el que els propietaris han construït unes poques cases rurals de lloguer, molt austeres. Disposa dels elements que buscava: està a prop de les platges, però suficientment lluny de la primera línia de mar -sempre més concorreguda malgrat tot -i té un porxo per sopar a la fresca i esmorzar agradablement. Tot i que no formava part dels meus requisits, disposa de dues facilities que no buscava però que hi són. Una que em va molt bé, una piscina, i una altra que no utilitzo, una barbacoa.

Ara, a banda de llegir, escriure i gaudir del mar i de la vida de poble, toca explorar la comunitat d’estrangers. És cert que hi ha un tipus de turista de sol i platja que per tal d’allunyar-se del fred i la grisor dels seus països, qualsevol cosa els hi va bé. Em ve al cap un viatge de treball a Cap Verd i una visita a un immens resort hoteler de cadena, ple de fonamentalment alemanys que havien sortit del seu país en un vol charter que els havia deixat a l’aeroport de l’illa principal i d’allà anaven a l’hotel, d’on no sortirien en 15 dies i, molts d’ells, no sabien ni on eren exactament. Els estrangers que hi ha per aquí no són d’aquest tipus.

Com deia, amb aquest viatge, pretenia fer vacances i alguna cosa més: conèixer la comunitat de forans que han decidit viure aquí, la major part d’ells estrangers. La meva primera conversa amb un belga que fa 14 anys que viu aquí i que m’ha de presentar uns suïssos que després de temps d’estar-hi han decidit marxar a Florida, em provoca molta curiositat perquè m’expliquin quines són les raons que els han portat a jubilar-se aquí i com es la vida a la zona on viuen la majoria. Una zona muntanyosa, a menys d’un quart d’hora del mar en cotxe i des de la que es divisa una magnífica vista d’uns quants kilòmetres de costa. Un llogaret tranquil. Molt tranquil…

Continuarà… (segurament).

 

]]>
http://www.josepmariavia.com/CA/escrit-soft-estiu/feed/ 0
PARADOXES HUMANES http://www.josepmariavia.com/CA/paradoxes-humanes/ Sun, 09 Jul 2017 08:53:23 +0000 http://www.josepmariavia.com/?p=4612

El  cel és de color gris. Contemplo un paisatge que, per a mi, normalment és blanc. No acostumo a freqüentar aquestes muntanyes a l’estiu. Malgrat avui és el primer dia de juliol, a fora la temperatura és de 7 graus i només són les 6 de la tarda. Ahir al vespre -parlant de blanc- va nevar, i de matinada hem arribat a 1 grau. Els tons verds de la muntanya són infinits. Els ocells canten. No s’escolta res més, a banda de les esquelles de les vaques. Un pastor amb el seu gos mira de concentrar-ne unes quantes. Jo ho miro des de la finestra amb la llar de foc encesa. Sí, 1 de juliol de 2017 i la llar de foc encesa… Què bé s’està sense ningú! Per què serà?

Canvi climàtic? Trump, elegit democràticament pels americans, nega que existeixi.

Rebo un Whatsapp d’un amic que diu:

“I tornant a Girona (les inundacions de fa pocs dies), no puc negar que se m’escapa un somriure en veure les imatges de la pedregada. Després de 30 anys predicant al desert sobre l’amenaça/drama del canvi climàtic, i ser criticat des de la ignorància, veure que allò que estava anunciat (fenòmens climàtics extrems) es comença a fer visible (això és només el preludi), em fa pensar que potser l’opinió pública començarà a creure i exigir acció als governs (o potser ni així)…”.

Un altre membre del xat, recomana vigilar amb la contaminació ideològica i apostar pel mètode científic, per l’evidència científica.

Aquesta recomanació em transporta als meus anys d’estudis. Vaig fer el doctorat en una universitat canadenca, després d’haver passat per hores i hores de cursos de metodologia de la recerca, tant quantitativa, com soft, que és com anomenaven la recerca qualitativa molt present en el camp de les ciències socials (als que molts neguen el caràcter de ciència, precisament per no ser hard o quantitativa). En aquella època em fascinava tot això i seguia amb passió els debats sobre el paper de la ciència i el que s’acceptava com a científic i el que no. Ara no diré que em sigui igual però, la veritat, no m’interessa gaire. Gaudeixo molt més del pensament i la filosofia que de la ciència.

Dit això, subjectivament i des del “paganisme”, diria que el canvi climàtic és una evidència. Però, personalment, m’inquieten més altres riscos. Per aquest motiu he escrit al xat:

“Més enllà del canvi climàtic, fa temps que l’home ha apostat per l’autodestrucció de l’espècie. La forma de vida accelerada, individualista, consumista, basada en l’egocentrisme, en el parlar i no escoltar, en el donar lliçons des de la prepotència, sense tenir la més mínima consciència de les pròpies limitacions, en presentar-te en funció del que fas, ja que si ho haguessis de fer des del que en realitat ets, et posaries a plorar; tot això potser ens afectarà abans (o tant com) el canvi climàtic. Molt bla, bla, bla. Molta paraula grandiloqüent i molta ‘parafernàlia’. Però el rei continua anant despullat. Què trist creure’s algú! I sí, al damunt el canvi climàtic! Però l’enveja, la falta de pau, ens destruiran abans”.

Un quart participant al xat expressa el seu acord, no sense fer-me notar -amb raó- que el to pot no “facilitar una lectura sinèrgica”.

Dit tot això, em passa pel cap que tant de bo una mica de rigor científic -o simplement rigor- impregnés els que des de posicions ideològiques satanitzen tot allò que no coincideix amb la seva fe. Penso en el sistema sanitari, la cantarella de la falsa privatització i la divinització d’un concepte del que és públic, que si dura gaire més, arruïnarà definitivament el sistema. De res serveix haver demostrat, amb dades de la pròpia Central de Resultats del Departament de Salut que -en termes generals, globals i sense que sigui així sempre si s’analitza cas per cas- quant més lluny de la gestió público-burocràtica-administrativa, més eficiència i millors resultats. No. No serveix de res. El “mantra progre” imposat des d’una suposada nova política, ho nega dogmàticament i sense dades que demostrin el que propugnen.

O el problema de l’habitatge a Barcelona. Tot el problema de l’habitatge a Barcelona. El dels que no poden accedir a un habitatge digne, però també el dels propietaris indefensos davant els llogaters que relloguen a Airbnb o similar. Això ja no interessa tant als actuals governants. Al cap i a la fi, els propietaris són propietaris, per tant, rics, i per tant, cal deixar que la vida els castigui. I pel que fa als altres, bla, bla, bla i discursos en favor del dret a l’habitatge des del progressisme més tronat imaginable. Però cada dia més sense sostre als carrers. Deixem-ho estar…

Aquest any vaig passar la revetlla de Sant Joan al meu poble, a Sant Cugat del Vallès. Amb amics de Barcelona, d’alguna altra ciutat i també santcugatencs d’adopció. Vaig recordar la revetlla del 1969…

Aleshores jo vivia a Sant Cugat. Faltaven pocs dies perquè l’home arribés a la Lluna. Recordo que el meu avi era dels que no s’ho creia. Deia que era una pel·lícula, un muntatge.

Mentre l’Apol·lo XI estava a punt d’enlairar-se a Cap Canaveral, nosaltres recollíem llenya per fer el foc de Sant Joan. Anàvem per les cases demanant mobles antics, caixes, fustes diverses i materials combustibles. L’experiència d’altres anys ens deia que sempre acabava cremant algun material que desprenia fum negre, fum que ens irritava els ulls i la gola. Roba? Materials sintètics o plàstics? A saber!

Molts anys després, quan a Catalunya no coneixíem el Halloween més enllà de les pel·lícules, quan vaig anar a estudiar al Canadà, les visites dels nens a casa amb motiu de Halloween demanant dolços i caramels, em va evocar a les nostres visites als domicilis i negocis locals a la recerca de fusta per cremar per Sant Joan.

Crec que el que va passar els dies previs a aquella revetlla del 1969, va ser determinant per a la realització dels estudis al Canadà gairebé vint anys desprès. Dic crec perquè, és clar… mai se sap.

La nostra escola era “peculiar” i no estava reconeguda per emetre qualificacions oficials. A final de curs, al juny, anàvem un parell de dies a un institut i fèiem exàmens finals de totes les assignatures, un darrere l’altre. Ens ho jugàvem tot a una sola carta. Aquell any 1969, per sorpresa meva, vaig aconseguir aprovar totes les assignatures. I allò em va marcar positivament en aquell moment. Amb els anys he tingut clar que una bona formació integral no passa només per aprendre a aprovar-ho tot i tenir l’ambició de fer-ho amb nota. Evidentment marca el com passes de nen a adult…

Recordo que el mateix dia de la revetlla o potser el dia abans, vaig tornar de l’escola a casa amb la increïble bona nova i, gairebé sense temps per festejar-ho, vaig córrer cap a l’indret on teníem apilada la llenya a reunir-me amb els amics i ultimar la recollida de fusta i andròmines diverses que cremessin, per fer un bon foc de Sant Joan. Suposo que el fet d’aconseguir quelcom no específicament proposat -no crec que hagués contemplat fermament aprovar tot com un repte- em va motivar a pensar que coses que potser no creia, eren possibles.

Era estiu, feia calor, recordo aquella tarda amb molta llum i un cel clar en un dels dies més llargs de l’any. Crec fermament que aquell esdeveniment va canviar la meva vida. He d’admetre que pot ser un construït no del tot ajustat a la realitat. Però la meva convicció és que aquell fet, va fer que la meva vida fos diferent del que hagués estat. Durant anys vaig pensar que clarament cap a millor. Ara… no ho tinc tan clar.

En tot això pensava aquest any, el dia de la revetlla de Sant Joan, a Sant Cugat, compartint la nit amb amics i, sentint la fresca i la humitat característiques del meu poble en uns dies en els que la calor era insuportable. Crec que la sensació de fresca humida dels estius de Sant Cugat, la reconeixeria amb els ulls tancats, fins i tot per sensacions olfactives.

La nit de Sant Joan del 1969, va ser llarga. Malgrat tenir només 11 anys, els meus pares i els dels meus amics ens varen permetre fer el tronera. Recordo que després de tirar cebetes, trons, piules, de rascar mistos Garibaldi i d’acabar encenent alguna font lluminosa i fer enlairar algun coet, fèiem esforços per mantenir els ulls oberts, amb l’únic objectiu d’aconseguir -aquesta sí que era una fita clara- anar a dormir tard. Malgrat les mares ens havien obligat a cobrir-nos amb jerseis, recordo perfectament la mateixa fresca i humitat que a mesura que passaven les hores s’anava intensificant…

Tot això em porta a parlar de quelcom que, no sé per què, em provoca cert malestar. Per analogia a “vergonya aliena”, parlaria de “malestar aliè”. Estic pensant en quan escolto parlar “del nen que tots portem a dins”. Em sembla evident que el portem i mentre escric, enyoro aquella criatura de 11 anys que era jo i sóc conscient que, emmagatzemat en algun racó dins meu, queda bona part de tot allò. És cert que la “selva asfàltica” quotidiana de la vida adulta, no sempre li posa fàcil treure el cap.

Això canvia en determinades circumstàncies de la vida. En les últimes setmanes tres persones molt apreciades han passat i estant patint greus problemes de salut. Una d’elles -que va estar en situació crítica-, em va confessar que havia vist la mort de cara i ben a prop. La seva expressió, les seves paraules, el seu somriure, la tendresa que desprenia, dibuixaven aquest nen que tots portem dintre. Envellit, delmat per la malaltia i, tot i haver endurit la pell en moltes experiències difícils, en aquell precís moment les havia apartat i la bondat pròpia dels infants, s’obria camí entre certes ombres de por. Per què hem d’esperar que ens en passi alguna de grossa, per treure el millor, més humà i més autèntic de nosaltres mateixos?

Hi ha persones que en la seva relació d’ajut, d’amistat, de suport psicològic, de coaching, apel·len al nen que moltes víctimes del materialisme, el consumisme i l’individualisme, porten a dins. I entre els que exhorten a buscar-lo, n’hi ha que ells mateixos han fet l’esforç de buscar-lo i han intentat viure més d’acord amb el millor i més positiu del seu esperit infantil. També hi ha cínics despietats, o simplement inconscients, que utilitzen aquestes tècniques per manipular persones que es troben en situacions difícils i treure’ls diners o altres beneficis que els hi puguin interessar.

Amb els nens podem parlar de nen a nen. De vegades pot sorprendre com els nens, sent encara molt nens, responen amb la malícia dels adults (el nen ja no està present ni en els infants?). En ocasions ens dirigim a les persones grans com si fossin nens petits, cosa que sovint els molesta, amb raó. Costa més recuperar els valors positius de la innocència infantil en el diàleg amb els adults. I és una llàstima, perquè la comunicació queda condicionada per capes i capes dures, i difícils de travessar i poder arribar a l’essència de l’interlocutor.

En aquest món globalitzat, s’ha globalitzat també la indiferència i la manca de compassió en el sentit més noble del terme. Els mateixos periodistes que denuncien com des del món benestant ignorem, per exemple, el drama dels refugiats, no dubten en destrossar persones i famílies innocents a base de deformar la realitat tendenciosament sense contrastar la informació o fent-ho de forma cosmètica per cobrir l’expedient. Els hi resulta igual d’indiferents aquests “refugiats” que no coneixen i que conformen un magma informatiu abstracte que, convenientment manipulat, pot transformar-se en un dard dirigit contra qui sigui, sense que en realitat la sensibilitat de qui el dispara en relació al tema, sigui superior a la de qui formalment té la responsabilitat de fer-hi alguna cosa; els hi resulta igual d’indiferents, deia, aquests “refugiats”, que els personatges de torn que han decidit esquarterar mediàticament dels que, en realitat, en el fons del fons, ben poca cosa saben.

Hi ha una negació creixent de la primacia de l’ésser humà.

Si un dia, durant unes hores, polítics, financers, empresaris, periodistes, persones amb responsabilitats diverses, indignats (amb raó o sense) pels abusos reals o imaginaris dels poderosos que els hi han ensorrat la vida… si durant unes hores les relacions entre humans es fessin des del nen que tothom porta dintre, crec que es recuperaria aquesta primacia de l’ésser humà perduda. La compassió, el perdó i la justícia en el sentit més absolut del terme adquiririen un pes que cada dia es troba a faltar més.

Cal purgar molts pecats i fer molta penitència. Però cal també una amnistia real que mitigui l’odi, la rancúnia, l’enveja i la incapacitat de tractar els humans com a humans. Haver de trobar confort en els records infantils o en la immensitat de les muntanyes solitàries, està bé, però no és suficient.

]]>
FER BALANÇ http://www.josepmariavia.com/CA/fer-balanc/ http://www.josepmariavia.com/CA/fer-balanc/#comments Mon, 19 Jun 2017 18:00:17 +0000 http://www.josepmariavia.com/?p=4590 La societat està organitzada, cada vegada més, per facilitar que la gent pugui evitar pensar. Google, Apple, Facebook, WhatsApp, Netflix, o la superfície comercial de torn, s’ocupen de què no disposem de temps per mirar endins, amb el risc que comporta de pèrdua del propi sentit d’un mateix, del ser, amb la conseqüent dificultat de retrobament, si és que queda capacitat, força i valentia per emprendre aquest camí. No és fàcil trobar el moment per fer balanç.

Es tracta de no pensar. Algú ja pensa per nosaltres. Passivament, amb l’ànim més o menys crispat i l’ànima més o menys en pau, rebem un allau d’estímuls que, conscient o inconscientment, ens estructuren el que acaba sent la nostra (la nostra?) visió de les persones, de la vida, de la societat. Vivim perillosament. Ens falta el temps necessari per formar-nos un criteri propi, tenir un capteniment personal del món en el que vivim, de les coses que passen, tenir capacitat de separar el gra de la palla, de no deixar-nos enganyar pel primer titular d’escàndol que persegueix tenir èxit, és a dir, fer guanyar diners a qui sigui que hi hagi al darrere. És igual que el que s’explica reflecteixi o deformi absolutament la realitat. No, no són òptimes les condicions per fer balanç.

Em va cridar l’atenció llegir que moltes d’aquestes indústries -que saben que quant menys pensem, quant menys criteri propi tinguem, més diners guanyaran- contractin filòsofs. La filosofia està precisament per ajudar a pensar, per fer dubtar generant dilemes, per facilitar l’adopció d’una actitud crítica, per incrementar el nivell de consciència. És curiós que això passi en un moment  en el que no poques institucions semblen interessades en el contrari. En limitar, apaivagar, el gran valor afegit que significa tenir una ciutadania crítica. No estic pensant, òbviament, en la queixa sistemàtica, en la repetició dels eslògans promoguts pels manipuladors de torn, destinats a fomentar l’odi i la confrontació. Em refereixo al pensament sàviament crític. A la capacitat de crítica ponderada, positiva i elaborada amb criteri propi, molt necessària en la societat del capitalisme banal i -en termes de Lluís Duch- de “l’individualisme de ‘masses’”. La societat del consumir i el no compartir. Una societat “molt sorollosa”, en la que és difícil trobar-hi pau. El moment de pau necessari per fer balanç.

Obro un parèntesi per referir-me a un article que vaig llegir d’Albert Pla Nualart a l’“ARA” fa uns dies, en el que expressava el desig que “l’espiritualitat laica guanyi la batalla al materialisme banal”. Batalla factible només -segons l’autor- al món laic, donat que veu les religions en general i l’Església catòlica en particular, presoneres del dogma i en la mesura que la fe veritable no es deixa anar en el dogma -i precisament per això encara hi ha fe- s’ha acabat autoexpulsant dels temples i dels rituals religiosos. Té raó en part. No comparteixo que l’espiritualitat només pugui desenvolupar-se fora de la religió, ni que tota l’Església sigui presonera del dogma. Hi ha comunitats religioses exemplars, en les que la llibertat de l’esperit està per damunt del dogma.

Parlava Pla, en aquell article, de l’acomiadament d’en Carles Capdevila a Hostalets de Balenyà, el seu poble, com un dels “actes laics més profundament espirituals a què he assistit en els últims anys”. I reblava amb un tema que m’ha fet pensar en la frontera, en ocasions molt prima, que hi ha entre els agnòstics espirituals i els creients plens de dubtes que lluitem per seguir-ho sent. Justament, el terreny del dubte, és el que compartim ambdós col·lectius.

Deia Pla que la manera apassionada que tenia en Capdevila d’entendre la comunicació, era un “acte de servei a la societat (…) gens aliè al clima religiós postconciliar” (Concili Vaticà II). Destaco, per cert, el caràcter comunitari, compartit, tant de la comunicació que practicava Capdevila, com acte de servei a la col·lectivitat (i no com a arma de destrucció social massiva), com del seu acomiadament.

L’acomiadament d’en Carles Capdevila va ser un espai per compartir dolor, amor, agraïment i tantes coses. Des de la distància, llegint el que van escriure els seus companys i amics, escoltant els seus col·legues a la ràdio, vaig sentir molta impotència i vaig compartir algunes coses amb gent coneguda, desconeguda i anònima. Tanta falta que feia al món en general i molt, molt, molt especialment al món del periodisme en particular i… sí. Li va tocar a ell. I em va sumir en aquella situació tan familiar i escrita i repetida en aquest blog consistent en sentir-me un mal creient que voldria creure més i ser més fort en situacions com aquesta. La mort d’en Capdevila, com a tanta gent, m’ha fet sentir i reflexionar molt.

Tornant a la societat concebuda per evitar que pensem, caracteritzada pel consum compulsiu, l’individualisme de “masses”, que porta tanta gent a l’aïllament i la soledat no desitjada; és cert que es tracta d’un medi en què les mil formes d’evasió que tots tenim a l’abast per evitar confrontar-nos a nosaltres mateixos, permet viure vides senceres sense aturar-se a pensar a fons en el perquè de la frustració i la infelicitat -malgrat tot- massa consubstancials a la “vida líquida”.

De tota manera, hi ha moltes persones que per mil circumstàncies -no exclusivament, però sovint, traumes dolorosos, malalties, fracassos-, acaben tenint la valentia -al final és valentia- d’aturar-se, “mirar-se al mirall”, exercitar el pensament crític enriquidor, no tòxic i… canviar, o intentar-ho, amb independència d’aconseguir-ho molt, poc o gens. Arribats a aquest punt, o als seus contorns, apareix la dimensió espiritual de l’ésser humà. Es desperta, pren més o menys força, perquè existir, existeix. És consubstancial amb el fet de ser humans.

Situacions com la de Carles Capdevila, de lluita admirable contra un càncer que al final se l’ha emportat, desperten moltes consciències i poden estimular algunes persones a fer balanç.

Obro el seu últim llibre a l’atzar i llegeixo “que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic”. O bé “que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure”. Segurament obvietats. Que per tan obvies no ens diem prou els uns als altres, allunyats com estem els uns dels altres en aquesta societat d’individus -potser digitalment connectats però emocionalment- isolats. Però quan algú, com en Carles Capdevila, gosa compartir-ho, difondre-ho, molta gent s’emociona i es desvetllen consciències. A partir d’aquí pot arribar -o no- el diàleg sincer i valent amb un mateix amb… totes les conseqüències, en especial si es pretén que el camí no tingui retorn…

Moltes vegades la por de descobrir que potser la vida que un ha viscut és més buida del que pot semblar, porta a avortar l’“operació canvi” i s’opta per seguir instal·lat en les rutines laborals, socials, familiars i de tot tipus que han marcat la vida d’aquella persona. El risc de frustració pot esdevenir elevat, però. En aquest cas el recurs a una dosi “en vena” de tot allò que dèiem que ofereix el món per estar distret i no pensar en res, pot esdevenir més urgent que per a un drogoaddicte amb síndrome d’abstinència una dosi de la seva droga. Amb la facilitat addicional que el producte, tot allò pensat per allunyar-nos de nosaltres mateixos, ens envolta absolutament, ho tenim permanentment a mà i de fet es tracta, pura i simplement, de l’estil de vida que domina el món. Per prendre-hi distància, cal fer un esforç.

Quan es fa l’esforç de fer balanç, aquest fa surar, com ja s’ha dit, la dimensió espiritual. Que aquesta es visqui en un marc religiós o des de l’agnosticisme o la laïcitat, personalment no em sembla secundari, però no és en el que em vull centrar ara mateix.

En qualsevol cas, no resulta estrany que Lluís Duch des del cristianisme i Pla Nualart, entenc que des de la laïcitat, coincideixin respecte l’allunyament creixent entre religió, Església i espiritualitat. Duch afirma -suposo que amb pesar i en un llibre que no per atzar es titula “L’exili de Déu”– que “la imatge de Déu de la ‘religió oficial’ no només suscita dubtes o indiferència, sinó que, explícitament, és rebutjada de ple per a molts com a irrellevant”. Ja hem vist que Pla afirmava que el dogmatisme religiós ha portat la fe a autoexpulsar-se de l’Església i a desenvolupar-se en la laïcitat.

Tant és així que pel que fa al cristianisme, el company Francesc Torralba afirma que, avui en dia ser (en sentit autèntic) cristià és viure contra corrent, és contracultural: “L’opció per Crist és, ara com ara, gairebé una opció de vida alternativa, que neix d’una experiència íntima i que esdevé minoritària”.

Em crida, però, més poderosament l’atenció, que l’epidèmia d’individualisme sigui tan devastadora que fins i tot l’espiritualitat s’arribi a voler viure des de l’individualisme i l’aïllament social. El cristianisme formal, també ha sucumbit a l’individualisme, el que en sí mateix és una contradicció evident. Sense esperit comunitari, no hi ha cristianisme real. Ni cap altra possibilitat de desenvolupament espiritual.

Predomina la pràctica religiosa o d’experiència espiritual a la carta i tot sovint es cau en la contradicció de viure una espiritualitat individual i individualista, molt egocèntrica, que predisposa a rebutjar qualsevol forma de compromís i solidaritat social.

En paraules de Duch, “es tracta de descobrir en sí mateix una espurna fulgurant i convincent de la divinitat, que es troba submergida, errant i confusa, en les profunditats mes recòndites del seu propi ésser”. És en aquest context que, amb una major o menor comprensió real de les mateixes, han quallat tradicions orientals com la meditació, el ioga o el budisme. Francesc Torralba defineix aquest terreny com “un territori convuls (mancat de) mapes i topografies, guies i referents, mentre que sobren, en canvi, oportunistes i venedors de fum”.

Certament, val la pena alertar sobre el fenomen de la creixent “indústria de l’autoajuda” i altres formes de proposar “solucions màgiques” als que busquen i no troben, en especial els més desesperats.

Així doncs, riscos a banda, inclòs el de ser víctima de l’individualisme ferotge, fins i tot quan s’entra en la dimensió espiritual, fer balanç, sentir la necessitat de repensar-se un mateix en algun moment, em sembla positiu. Penso que aquesta tasca àrdua i difícil, “per se”, comporta incorporar la dimensió espiritual que només pot desenvolupar-se estimant i, per tant, convivint (deixo per una altra ocasió el debat sobre monjos i monges dedicats a l’oració i la contemplació, meditadors solitaris i similar). Hi ha bells exemples d’aquest esforç i de la generositat de compartir reflexions al voltant de l’experiència dels qui l’han fet, des de la religió o des del laïcisme i l’agnosticisme.

Carles Capdevila en el seu últim llibre “La vida que aprenc” (publicat poc abans de què morís), establia un símil entre la transformació personal i les obres de casa. A “Reformar cuina i bany amb tu a dins” deia:

D’aquí ve la nostra incomoditat individual i col·lectiva, ara que ens toca combinar la supervivència diària amb el projecte de futur, i tot ho hem de fer pagant deutes del passat. Fer obres aixeca molta pols i t’obliga a caminar entre piles de runa. Però com que el que teníem no s’aguanta i ja no servia una capa de pintura, toca obrir-ho tot i deixar-ho ben apuntalat. Cal una reforma profunda que ara ens farà patir però que a la llarga ens millorarà la qualitat de vida i ens hauria de durar una bona temporada”.

Francesc Torralba a “Jesucrist 2.0” escriu:

Diu Anselm Grün que aproximadament a la meitat de la vida portem a terme una espècie d’auditoria existencial (…). Desprès de celebrar els meus quaranta-tres anys, m’he sentit especialment cridat a fer balanç de l’opció espiritual que he pres.

Crec que és bo fer balanç, tenir el coratge de contemplar, cara a cara, la vida viscuda, i, sense màscares ni ressentiments, recollir-ne les espines i les roses”.

A partir d’aquí, també conclou -seguint la metàfora de Capdevila- que “cal fer obres” amb totes les dificultats i incomoditats que suposa respirar pols i esquivar piles de runes. Ell les fa des de la perspectiva del creient i té la valentia de compartir-ho a través d’un llibre:

El creient és, al capdavall, i encara que sembli una contradicció, un no creient que s’esforça, cada dia, per començar a creure. Si no fos així, la fe seria una ideologia, una presumpció d’haver-ho entès tot i no el continu retorn i la nova confiança en l’Altre que és acollidor i amor fidel”.

En aquest món, tots tenim dubtes. I els més valents, de tant en tant, saben que cal fer balanç i que fruit del mateix, “cal fer obres”, i algunes d’elles són difícils de tirar endavant. Però les fan i ens donen exemple als altres. Des del laïcisme i des de la religió. Altra cosa és que tinguem capacitat o predisposició de treure’n profit.

Tot i que em resulta pesat per obvi i, per tant, sobrer, una vegada més afirmo que jo no pretenc donar lliçons de res. De res! Només compartir reflexions en aquest blog amb vosaltres. Si dic que no crec en camins espirituals que no acabin en el compartir de veritat i estimar, només dic que sento sincerament que ha de ser així. D’aquí al que sigui capaç de fer jo… pot haver-hi molta distància. Reconec les dificultats, que no són per a res menors.

]]>
http://www.josepmariavia.com/CA/fer-balanc/feed/ 2
LA MEVA VERSIÓ DELS FETS http://www.josepmariavia.com/CA/la-meva-versio-dels-fets/ http://www.josepmariavia.com/CA/la-meva-versio-dels-fets/#comments Mon, 05 Jun 2017 20:54:59 +0000 http://www.josepmariavia.com/?p=4573 Reclamo més veritat als mitjans. I sobretot menys mentida, i menys ficció i menys sobreactuació i menys cinisme”.

Carles Capdevila. Discurs de recepció del Premi Nacional de Comunicació.

En un moment de la història de la comunicació en el que s’utilitza l’eufemisme “postveritat” per referir-se a la mentida, lluitar per rebre un tracte just per part dels Media, pot esdevenir una tasca tant titànica com estèril, com contraproduent.

No cal mentir per fer mal. Desinformant, explicant uns fets determinats de forma tendenciosa, relacionant fets reals, però absolutament desconnectats entre sí, o simplement no situant correctament els fets en el temps cronològic, es pot desfigurar completament la realitat sense, en sentit estricte, dir una mentida. Per aquest motiu el ja enyorat Carles Capdevila parlava en termes que, de no tenir en compte això, podrien semblar estranys. Reclamava “més veritat”. I “menys mentida”. Semblaria que un fet és veritat o és mentida, però que no admetria un “més” o un “menys”. Ell sabia molt millor que jo que es pot donar una notícia que no reflecteixi per a res la realitat sense que cap frase agafada aïlladament sigui una mentida. La desinformació pot ser, però, absoluta, i qui vulgui saber què és el que va passar en realitat, mai ho sabrà llegint, escoltant, veient una notícia paradigmàtica de l’era de la “postveritat”.

Fa pocs dies va aparèixer en premsa una notícia relativa a la indemnització que vaig rebre l’any 2008, fa per tant 9 anys, de l’empresa MC Mutual (Mútua d’Accidents de Treball). De la notícia es desprèn que jo vaig ingressar 610.000 euros per la citada indemnització, la qual cosa no és certa i és fàcilment comprovable que no ho és. Mai cap de les empreses per les que he treballat m’ha ingressat la dita quantitat en concepte d’indemnització, ni per cap altre concepte.

La indemnització que vaig rebre corresponia a dues anualitats de salari i era la prevista en el contracte d’alta direcció si l’empresa desistia del mateix, com va succeir;  contracte que estava dins dels estàndards dels contractes d’alta direcció de l’època i que seguia fil per randa les condicions i paràmetres econòmics prèviament fiscalitzats i aprovats, en el temps de MIDAT Mutua, per part del Ministeri de Treball, i que en cap cas afectava ni havia d’afectar a fons públics o al pressupost de la Seguretat Social, com seguidament explicaré.

Abans, però, no vull obviar que en el subtítol de l’article de premsa en qüestió, es refereixen a mi com un “ex alto cargo de Artur Mas” i no és fins al cap de 8 línies que apareix el meu nom. Donat que aquest suposat fet res té a veure amb el tema que tractem, vull cridar l’atenció del lector en el sentit que tregui les seves pròpies conclusions sobre la intencionalitat de fer servir aquesta denominació per referir-se a mi en la seva manera de donar la notícia.

A banda, en sentit estricte, mai he estat ni sóc “ex alto cargo de Artur Mas”. I si ho hagués estat em semblaria molt bé i en res afectaria el que va succeir. Però el cert és que no he estat ni Conseller, ni Secretari General, ni Secretari Sectorial, ni Director General, ni Cap de Gabinet, ni res que es correspongui a un lloc d’alt càrrec amb Artur Mas. Val la pena assenyalar que mentre vaig estar al món mutual, entre 2004 i 2009, el President de la Generalitat era Pasqual Maragall primer i José Montilla després, essent Artur Mas Cap de l’oposició. Addicionalment l’administració tutelar de les Mútues d’Accidents de Treball durant aquell període, el Ministerio de Trabajo y Seguridad Social, estava dirigit pel PSOE.

En l’article parlen de 12 suposades “salidas irregulares” (de directius de Mútues d’Accidents de Treball), però a l’únic que li donen un “protagonisme” que no em sembla ni innocent, ni ben intencionat, és a mi per haver tingut relació amb Artur Mas. Curiosament no esmenten que vaig ser nomenat membre del “Grup de treball per a la racionalització i el finançament de la despesa sanitària” pel Govern Maragall i ratificat pel Govern Montilla. Si ser membre d’un Consell Assessor o presidir el Consell Rector del Parc de Salut Mar -sense retribució en cap dels dos casos- és ser “alt càrrec” i del que es tracta és de referir-se a mi per la meva relació amb tercers, també em podrien denominar “ex alto cargo de Pasqual Maragall y José Montilla” o de Julián García Vargas, ja que quan era Ministre de Sanitat (PSOE) també em va designar membre de diferents comissions ministerials. El mateix que Romay Beccaria o Ana Pastor (PP) quan van ser titulars de la cartera de Sanitat.

Dit això, anem al fet, que a la notícia s’aborda de forma esbiaixada, de si la indemnització es va abonar amb diners de la Seguretat Social -per tant, públics- o amb diners pertanyents al patrimoni privat de MC Mutual.

Fa escasses setmanes, quan vaig tenir coneixement del litigi contenciós administratiu entre la Seguretat Social i MC Mutual, a propòsit -entre altres temes- de l’abonament de la meva indemnització l’any 2008, vaig descobrir que aquests diners, pel que es diu,  sembla que havien estat comptablement imputats incorrectament a “la caixa” de la Seguretat Social de MC Mutual, en lloc d’haver-se imputat al patrimoni privat de la Mútua. Doncs bé, la realitat és que l’any 2008 MC Mutual disposava en el seu patrimoni dels fons privats necessaris per fer front a la meva indemnització, i desconec si posteriorment aquesta entitat ho va comptabilitzar correctament o no,  fet totalment aliè i desconegut per a mi i que és posterior al pagament.

Per tant -i de moment- només vull puntualitzar alguns fets concrets i des del meu punt de vista, rellevants, concretament els següents:

  1. Quan vaig ser contractat per la Mútua (primer MIDAT Mutua i després MC Mutual), estava treballant a la meva pròpia empresa de consultoria internacional. Vaig ser convidat a participar en un procés de selecció dut a terme per la firma de headhunting Seeliger y Conde, i vaig ser seleccionat. Les característiques del procés van ser les pròpies que es segueixen per a la contractació de directius en el sector empresarial privat. Donat que no buscava feina -ja en tenia- mai hagués acceptat unes condicions laborals i salarials inferiors a les que tenia. Les vaig plantejar lliurement, i lliurement van ser acceptades.
  1. Donat que la Mútua, a banda del patrimoni privat, gestiona fons de la Seguretat Social per fer front als accidents de treball i les malalties professionals, el meu contracte va ser sotmès a l’aprovació -i va ser aprovat- del Ministerio de Trabajo y Seguridad Social. En cas contrari, és a dir, si el Ministeri hagués obligat a canviar les condicions, simplement no hagués acceptat i m’hagués quedat treballant a la meva empresa.
  1. El citat Ministeri va aprovar, doncs, les condicions, incloses les salarials i dins de les mateixes, les relatives a l’esmentada indemnització (dos anys de salari) en cas de desistiment del contracte; indicant que en cas d’haver de procedir al pagament de la indemnització “la part que excedís dels màxims autoritzats per a l’extinció d’una relació laboral comú (recordem que el contracte era d’alta direcció i per tant sense topalls pel que fa a la indemnització que s’acordi en cas de desistiment), aquest escreix, aniria a càrrec del patrimoni privat de la Mutua” i no del patrimoni de la Seguretat Social.
  1. Si en el seu dia MC Mutual va incórrer en alguna comptabilització incorrecta, és un fet totalment aliè a mi i posterior a la meva marxa d’aquesta Mútua; de la mateixa manera que ha estat aliè a mi el procés contenciós administratiu que cita la notícia de premsa, en el que no he estat part i en el que no m’han citat mai, fet que em provoca una clara indefensió.
  1. El cobrament de la indemnització que em corresponia com -en aquest cas sí- alt càrrec, en ser cessat en les meves funcions, no és incompatible amb altres relacions laborals puntuals y posteriors amb la Mútua, de diferent naturalesa i amb altres funcions diferents a les pròpies d’un alt càrrec. Qüestionar aquesta realitat seria tant com per exemple, pretendre que un periodista cessat com a director d’un Media i contractat per aquesta responsabilitat mitjançant un contracte d’alta direcció, no pogués tornar a la feina de periodista comú i corrent, a través d’un contracte laboral (Estatut dels Treballadors) o d’una relació mercantil o altres.

Fins aquí la meva versió dels fets a dia d’avui. Evidentment em reservo el dret d’analitzar la sentència de la reclamació de quantitat que m’ha fet MC Mutual que, recordem, obeeix a la seva vegada a una sentència del litigi seguit, abans esmentat, entre la Seguretat Social i MC Mutual. Litigi del que no vaig tenir coneixement, ni formar part, ni per tant possibilitat de defensar-me.

En funció, doncs, de com sigui l’eventual tractament públic que se li doni en el moment que es conegui, em manifestaré o no. Preveig que aquesta sentència serà recorreguda i per tant, trigarem encara mesos en conèixer el veredicte final. Parlar-ne gaire abans, pot tornar a ser parlar per parlar o per perjudicar.

]]>
http://www.josepmariavia.com/CA/la-meva-versio-dels-fets/feed/ 4
MISCEL·LÀNIA PRIMAVERAL. UN DIA QUALSEVOL A BARCELONA http://www.josepmariavia.com/CA/miscel%c2%b7lania-primaveral-un-dia-qualsevol-a-barcelona/ http://www.josepmariavia.com/CA/miscel%c2%b7lania-primaveral-un-dia-qualsevol-a-barcelona/#comments Sun, 28 May 2017 19:11:15 +0000 http://www.josepmariavia.com/?p=4557

EL NACIONAL

Surto a passejar pel barri i he d’esquivar ciclistes i vianants que caminen mirant el mòbil. Els primers circulen per tot arreu: pel carril bici, pels carrils normals, per les voreres, pels passos de vianants…

Entre els segons la varietat és altíssima: tots estem enganxats al mòbil. Veig una persona amb pantalons curts, samarreta, xancletes i una “montera” de torero, que en una mà porta una “Xibeca” i l’altra la té ocupada pel mòbil que mira atentament mentre camina fent ziga-zagues. “Serà un turista?”, penso jo, a risc de resultar -ara quan faig públic el meu pensament- políticament incorrecte.

El cert és que la quantitat de gent que -sola o acompanyada- camina mirant el cel·lular és ingent. Veig un nen molt mudat, estil primera comunió clàssic, un frare amb hàbit de caputxí i una senyora gran molt elegant, tots ells pendents del mòbil i abstrets. Un turista -aquest sí!-s’aproxima a la porta d’un Starbucks per agafar wifi i poder consultar Google Maps.

Fa temps que em demano si els avantatges d’Internet superen els desavantatges. Provisionalment, tendeixo a pensar que Internet no ens ajuda a ser millors persones. Més aviat el contrari. M’hi tornaré a referir al final.

A prop de casa hi ha un supermercat que forma part d’una cadena coneguda i que es vanta de poder atendre els seus clients en català. Quan hi vas, el personal que t’hi trobes només és capaç d’atendre’t en anglès o, amb sort, en un castellà difícil de comprendre. Cal dir que acostuma a haver-hi molts clients angloparlants, que aquesta llengua és habitual en aquest establiment, com ho és al meu barri.

Fa temps que no segueixo la polèmica dels horaris comercials, però aquests tipus de supermercats d’aquesta cadena, igual que determinades botigues, estan oberts 7 dies a la setmana i fins molt avançada la nit. Això, que no sé si és legal, sovint suposa un avantatge. El que potser ja no és tan avantatjós -i en aquest cas clarament il·legal- és la venda d’alcohol que he pogut presenciar a totes hores i a gent de totes les edats. Mentre faig cua per pagar, un noi que parla anglès amb accent italià li explica a una noia que contesta també en anglès, però amb accent alemany, que Barcelona, que defineix com a ciutat cosmopolita, és fantàstica… Pel material que porten i algun detall més, diria que els espera una nit de “botellón”…

Suposo que sí que Barcelona a hores d’ara deu ser una ciutat cosmopolita…

Mentre escric, m’aturo un moment i m’entretinc mirant els titulars d’alguns diaris apilats en un racó. S’hi pot llegir: “Els sensesostre creixen un 9% en un any a Barcelona”. Tot d’una em sembla recordar que una de les prioritats de l’Alcaldessa Colau era millorar aquest problema. Però és clar, quines són les veritables prioritats de l’Alcaldessa? O de qualsevol polític de la “vella” o la “nova” política? Més enllà de l’embolcall i de l’estètica, em sembla que no es diferencien massa.

Amb motiu del 25è aniversari dels JJOO de 1992, llegeixo en un altre diari de la pila, mentre segueixo remenant: “En els últims 16 anys les pernoctacions (entenc que a Barcelona) han passat de 3 milions a gairebé 8 milions anuals, i l’expulsió de veïns pel preu dels pisos és una evidència”.  Sembla que el nombre d’habitacions en pisos turístics -sembla ser que la majoria il·legals-, ja supera la dotació hotelera que, d’altra banda, pel que veig caminant per la ciutat, no para de créixer. El mateix article parla també de la contaminació com a tercer gran problema afegit al d’un turisme mancat de planificació i al de l’habitatge.

Barcelona és una petita -en mida- gran ciutat, sí. Precisament per això, pel que significa avui en dia “una gran ciutat”, una ciutat cosmopolita com deien els joves, penso que no hauria d’estranyar tant que molts opinem que sembla haver-hi motius per cercar llocs més tranquils i saludables per viure… Ho penso, sí. Per què no?

No fa massa dies vaig coincidir amb una excompanya de feina i justament parlàvem d’això. Jo li deia que la Barcelona actual tot sovint m’estimula a anar pensant en indrets per viure més tranquils i -vaig fer servir la paraula- solitaris. No recordo com, la conversa -a partir de la paraula “solitari”- la portà a ella a fer-me notar la importància de compartir, com a possibilitat única d’estimar i ser estimat… Penso de nou en els addictes al mòbil, els sensesostre, els joves del “botellón”: com els hi deu anar això de compartir, estimar i ser estimats en la “cosmopolita” Barcelona…?

A sota de casa hi ha una parada de taxis. Però és pràcticament impossible agafar-ne un. Els taxistes que la freqüenten molt poques vegades estan disponibles. I això que sovint la llum verda i el rètol “lliure” són ben visibles. El del bar del davant, veient que començo a desesperar, m’explica que només estan pendents dels turistes d’un hotel que hi ha a l’altra banda del carrer, per portar-los a l’aeroport.

El problema és que els taxis que circulen pel carrer, si intentes que s’aturin no ho fan, ja que el fet que hi hagi una parada amb vehicles “lliures”, els hi impedeix. Alguns -crec que pocs- se salten la norma i la majoria la compleixen o senzillament tenen por de les represàlies dels companys de la parada.

Fa pocs dies un amic es queixava que allò que diu -i publica en llibres i premsa- un altre amic comú, de què el turisme no deixa ni cinc -o quasi- a la ciutat i al país, s’ha de contrarestar ja que es tracta de la principal indústria que tenim. Com a aval de l’afirmació, cita un estudi realitzat per una prestigiosa escola de negocis de la ciutat.

Jo li explico que mai he estudiat a fons el fenomen del turisme, des de cap perspectiva. Però que com a ciutadà percebo cada dia més dificultats derivades de viure en una ciutat turística, que a la meva manera de veure, s’està oblidant de les necessitats dels que hi vivim.

No em sembla que hi hagi cap planificació turística, ni del futur de la ciutat donat el turisme, seriosa i rigorosa. Potser no manca tant perquè es posi en risc la convivència entre autòctons i visitants. A les ciutats “modernes”, cada dia hi ha més gent amb els nervis a flor de pell… Tot plegat en un món en el que els nous moviments populistes s’articulen al voltant de protegir-se (del que) i d’atacar el que és diferent.

Precisament la conversa a la que em referia amb l’amic defensor del turisme com a font de riquesa, es va produir perquè el vaig anar a buscar per anar a un sopar col·loqui amb una molt bona periodista d’internacional i bona coneixedora de la UE: Carme Colomina. Fa poc ella mateixa escrivia un article titulat “Europa en l’era del ressentiment”. Fa dies que dono voltes al contingut d’aquest article. No cal dir que des del ressentiment és difícil compartir i per tant, estimar i ser estimat.

El diccionari diu que el ressentiment neix d’una ofensa, una burla, un engany… Evidentment varia segons la naturalesa del ressentit. El seu ego, la seva ambició, el seu afany de poder, la seva por, la dificultat per afrontar la incertesa, l’enveja, la major o menor capacitat d’odiar…

A Europa particularment, en els últims anys, amb la crisi, molta gent ha patit molt i el terreny ha anat abonant-se pel naixement espontani de grups populistes i/o el cultiu i el foment del ressentiment. El Front Nacional a França ara, Syriza a Grècia i Podemos a Espanya abans, el Moviment 5 Estrelles a Itàlia encara abans, moviments populistes diversos amb possibilitat d’èxit a Holanda, Àustria i altres llocs, o amb menys possibilitats d’èxit a Alemanya, UK o algun país escandinau, els que tenim per Barcelona i Catalunya… Tots aquests moviments responen a la tensió creixent entre els diferents “nosaltres” i els diferents “ells” de les societats modernes. “Nosaltres” els honestos contra “ells” els corruptes. “Nosaltres” els tolerants i sensibles als drets humans més bàsics contra “ells” que tanquen les fronteres als refugiats i ignoren el drama humà que representen. “Nosaltres” els que volem acabar amb el terrorisme islàmic contra “ells” que son massa tous per fer-hi front. “Nosaltres” els legítimament indignats contra la perversitat d’“ells”, els de “la casta”… “Nosaltres” els de Barcelona, contra “ells” els turistes potser…?

Al cap i a la fi “nosaltres”, com “ells”, tenim un ego que no ens cap al cos, la mateixa o més ambició de poder i la mateixa incapacitat de ser alternativa a un sistema polític caducat. En resum, cap dels “nosaltres” ni cap dels “ells” existents, tenen projecte polític de veritat. Ni els populistes ni els de “la casta”, són ni seran la solució. La solució encara no la coneixem. Fins que no afluixi una mica la febre de l’odi i el ressentiment, no podrà treure el cap i pot trigar. Potser sorgirà de les generacions joves que ignoren tot aquest circ, submergides com estan en els seus propis i característics problemes, als que no prestem massa atenció -ni n’acabem de ser conscients del tot- els que pertanyem a les generacions que dominen la política i l’economia.

Aquesta setmana he viscut una situació, tan menor com es vulgui, però que m’ha permès viure de molt a prop la imatge decrèpita que ofereixen els polítics actuals. Va ser a Madrid, però podia haver estat a Barcelona o a qualsevol lloc. Ha passat en la sisena edició d’un Congrés internacional en el que hi estic involucrat des de la primera edició. Sempre hem tingut representants polítics a la inauguració, la cloenda i en alguna mesa destinada a cercar la seva reacció als debats tècnics del Congrés. Constato amb preocupació dos fets: d’una banda, la mala educació i manca de respecte creixent dels polítics i els seus equips i de l’altra, la dramàtica davallada de nivell i capacitat dels mateixos. Mai abans, en cap de les quatre edicions anteriors -la cinquena, fa dos anys va començar a mostrar aquests dos símptomes- havíem patit tanta mala educació i manca de capacitat. Un Director General d’un Departament de Salut d’una Comunitat Autònoma, va demostrar no entendre preguntes elementals del -teòricament- seu sector, contestant de forma inintel·ligible, amb una verborrea caòtica i mal articulada. Senzillament exhibia sense cap pudor el seu desconeixement absolut del tema sobre el que parlava.

Dels cinc personatges que componien la mesa, dos es varen passar l’estona enganxats al mòbil -a dalt l’estrada i amb tot el públic al davant- mentre parlaven els companys, fent evident a tothom la manca de respecte cap a tots els presents. Hagués pogut semblar una escena d’una pel·lícula còmica si no fos perquè era patètic. De tots ells només citaré un nom pel nivell humà i la saviesa que va demostrar: l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena.

En fi, entretant la guerra entre aquests “nosaltres” i “ells” no sembla tenir aturador. És una mena de tots contra tots amb polítics clarament discapacitats i constants actuacions policials i judicials, de vegades amb la sensació de què tot s’hi val. Amb milers d’imputats que passen anys abans de ser jutjats, el que proporciona un caldo de cultiu extraordinari pel tremendisme. Forneix de munició tots els diferents bàndols esmentats i afavoreix un periodisme decadent de “pim, pam, pum” i un ús de les xarxes socials que fa aflorar a la superfície el pitjor i més baix de la condició humana. Un linxament despietat en tota regla. Un medi, el dels esbudelladors carregats d’odi, que manipula les xarxes per destrossar qui no pensa com ells, qui en lloc de “creure les meves mentides”, opta per creure “les mentides dels altres”. Un infern  que ha estat pedrera de polítics i fins i tot líders de formacions de la “nova política”. Promoure eficaçment l’odi té premi, si és que avui acaparar el protagonisme polític és un mèrit…

D’aquí uns anys, quan el pèndol torni al centre i puguem fer balanç de la proporció de condemnats per la Justícia en relació als imputats, potser ens sorprendrà la quantitat per poc o molt poc significativa. Entretant molta gent haurà passat un calvari derivat d’una combinació d’elements malèfica: els temps inacabables dels processos judicials i el periodisme dominant (periodisme?) i l’esmentat ús de les xarxes socials com a arma de destrucció de persones i famílies.

La societat de la postveritat i el cinisme generalitzat, de la manca de grans ideals i utopies, em sembla perillosa per viure-hi. I tot i que aquesta plaga arriba a tots els racons del mon, sembla com si lluny de les grans ciutats, de la meva ciutat farcida de turistes, aquest càncer que podríem anomenar de moltes maneres -diguem-li per exemple “vida moderna”- no impacti tant. Sóc conscient que parlo de mesures pal·liatives, no de guarir un “mon desenvolupat” gravíssimament malalt, en el que, com ara no recordo qui, va dir: “La veritat és una però les mentides es multipliquen”. L’opinió públicada és el resultat d’una manipulació de dimensions gegantines que es replica de forma viral a través del World Wide Web.

Una forma de compartir, sí, però allunyada del “compartir, estimar i ser estimat” i propera al “compartir, odiar i ser odiat”.

Us deixo. Vaig a buscar el cotxe. Hauré d’esquivar riuades de turistes, tan víctimes del big data com tu, amic lector, i jo mateix. Devia ser pitjor viure sense llum, aigua calenta i calefacció. Segurament. Però m’agradaria poder sotmetre a algun dels humans que van viure en aquestes condicions o pitjors -la caverna si volen, la de veritat-, a experimentar la “vida moderna i el progrés del segle XXI”. M’agradaria molt saber què acabaria triant…

]]>
http://www.josepmariavia.com/CA/miscel%c2%b7lania-primaveral-un-dia-qualsevol-a-barcelona/feed/ 3
TARDOR I ESPERANÇA AL RIO DE LA PLATA http://www.josepmariavia.com/CA/tardor-i-esperanca-al-rio-de-la-plata/ Mon, 08 May 2017 15:20:17 +0000 http://www.josepmariavia.com/?p=4503 A Buenos Aires és temps de tardor, però aquests dies de primers de maig semblen més aviat d’estiu.

Em desperto tt just, quan la llum del dia comença a insinuar-se. He de pronunciar una conferència a la residència de l’Ambaixador de Gran Bretanya i un cotxe em recollirà d’hora a l’hotel. És la tercera vegada que m’hostatjo en aquest hotel en una mica menys d’un any i em comença a resultar familiar. Ja conec a alguns dels seus treballadors.

El sostre del menjador és de vidre, el que permet veure la torre d’habitacions del propi hotel. Entre aquesta i un edifici veí apareix la llum del sol. Miro cap al cel, respiro fons i tinc sensacions agradables. He visitat aquesta ciutat per feina un munt de vegades en tres etapes professionals diferents en els últims vint i tants anys i, sense pretendre conèixer-la a fons, la conec raonablement bé. L’he caminat molt, que és la manera de conèixer les ciutats. En qualsevol cas tinc una idea que no es limita a la part monumental i als millors barris (veure post Tardor-hivern austral).

Conec La Boca, més enllà de Caminito i del mític estadi de futbol. Fa anys, per feina, vaig conèixer algunes Villas miseria i he vist en diverses ocasions alguns hospitals públics -entre altres instal·lacions- que estan molt lluny del pitjor hospital públic del primer món. En negatiu. Per tant, crec que no desconec la variació, el gran contrast urbà i social que caracteritza Buenos Aires.

Però avui, aquest matí, em domina una sensació agradable, entranyable, tinc al cap l’espectacularitat de les grans avingudes, dels monuments, la bellesa dels Bosques de Palermo, del Jardín de Rosas, els palaus. L’edifici encara nou del MALBA o l’exposició de llibres a La Rural, a la Plaça Itàlia. I evidentment el record d’haver pogut fer uns quants kilòmetres a peu, amb el meu fill i la seva companya, que viuen a Santiago de Xile i van descobrir aquesta gran metròpoli aprofitant el pont del 1er de maig.

Tot (o gairebé) desprèn una certa deixadesa, una manca de manteniment i neteja. Des dels monumentals panteons del cementiri de La Recoleta, fins a les façanes d’edificis de luxosos apartaments a Palermo. Tot a Capital Federal denota un punt de decadència. La grandesa del que potser un dia va ser, o podia haver estat o sembla que va ser però no, forma part de la nostàlgia d’aquest país de tangos, conventillos i gauchos víctimes de la injustícia social segons alguns, simplement ganduls segons altres.

La llum d’aquests dies de tardor, era clara. El sol, radiant. Però ja no era el sol de l’estiu. Feia joc amb aquesta agradable melancolia que m’ha inspirat la ciutat aquests dies i que li és tan pròpia.

M’encanta escoltar-los parlar amb l’accent porteño característic. Quina riquesa de vocabulari! Quines variacions en l’entonació! Quin castellà tan característic d’ells, ric! Quina gesticulació i canvis d’expressió harmònics amb el contingut del que parlen! Castellà farcit de paraules del lunfardo que quan el parlen ràpid em costa de seguir. Com m’agrada escoltar-los i mirar-los mentre parlen i gesticulen apassionadament!

Ells mateixos m’han explicat l’acudit que “el millor negoci que hi ha és comprar un argentí pel que val i vendre’l pel que diu que val”. Però el cert és que la majoria, en la distància curta, lluny de mostrar-se petulants, són molt crítics amb el país i amb els argentins. Molt a pesar d’ells, però és així. Són molts els que es lamenten de tenir un país manifestament millorable, argumentant que és així perquè ells són com són. Ho expliquen resignadament, alguns amb confiança de canvi, però la majoria amb poca. Es lamenten -amb raó- del que podia haver arribat a ser aquest país i mai ho ha estat.

També m’han esmentat una dita que deu ser coneguda, però que jo no havia escoltat: “Viatges a Espanya i són 5 hores més. Tornes a l’Argentina i has retrocedit 30 anys”. I la veritat, coincideixo amb la sensació. Corrupció a banda (hem descobert que a Espanya n’hi ha molta, però res a veure amb el que passa aquí, on el problema és molt més general i es viu de forma més resignada i la reacció d’indignació manifesta és menor), molts dels problemes i dilemes que tenen i es plantegen en relació al sistema sanitari, per exemple, em traslladen directament al que ens vàrem trobar els que vàrem treballar en la seva transformació, fa 30 anys.

Aquesta setmana, però, he viscut sensacions diferents i positives.

Potser és el moment de fer dos advertiments. En primer lloc, ja sé que una flor no fa estiu. No em confonc. Simplement vull posar èmfasi en algunes experiències positives.

Segonament, lluny de descobrir Buenos Aires a ningú -encara menys als que el coneixen bé-

PLAZA DE CATALUÑA. BUENOS AIRES

aspiro simplement a connectar amb sensibilitats i emocions dels lectors.

Com deia, potser ara descriuré una de les excepcions que confirmen la regla -desconec totalment el grau d’excepcionalitat- però aquesta setmana he tingut l’oportunitat, la sort i el plaer, de treballar amb un equip nombrós d’argentins (tots ho eren excepte un colombià) motivats i entusiastes, format per molt bons professionals, tots ells formats a l’Argentina.

Al capdavant un líder amb l’autoritat del que se l’ha guanyant i que no té  necessitat d’emprar cap recurs que s’aproximi ni de lluny a l’autoritarisme. Un cas clar de lideratge basat en valors. Un professional de debò, senzill, humil, respectat però no temut pels seus, no un company més, però gairebé. Un directiu que ha optat per quelcom semblant a la difícil fórmula de ser el primus inter pares.

Un argentí d’origen italià, ben format, amb experiència de treball internacional i del que crida molt l’atenció una mirada que no enganya.

Els seus ulls clars et miren fixament i transmeten fermesa i determinació en la presa de decisions alhora que bondat i garantia de joc net. Algú que escolta sempre abans de parlar i que es deixa interrompre per seguir escoltant…

Una persona que des de fa vint anys no falla mai a la seva classe setmanal de saxo, curiós de saber i aprendre. Lector infatigable.

La multinacional en la que treballa, la conec bé. He col·laborat amb ells a diferents països i he conegut una majoria de professionals i directius amb molt poc espai per a la vida personal i familiar. Fan jornades laborals inhumanes, algun funciona amb estil més que autoritari -quasi dictatorial- sense mostrar (sentir?) gaire estima per la seva gent, i els resultats econòmics que obtenen no són millors. Evidentment, els relatius a fer més humana i agraïda la feina, tampoc.

He conegut molta gent que opina que és difícil exercir el poder -segueixo pensant en directius de multinacional- i comportar-se com (ser?) una bona persona.

El meu fill em deia que havia llegit en un article publicat per alguna guru de la Kennedy School de Harvard que no es pot ser un bon directiu sense ser una bona persona. Em va recordar el Dr. Rozman, a qui li havia sentit dir moltes vegades que “per ser bon metge cal ser una bona persona”. I crec que el mateix s’aplica per als mecànics, els sabaters o qualsevol… També per als polítics, els banquers i els periodistes.

Aquest col·lega argentí, que sap conciliar vida professional, personal i familiar, gaudeix destinant temps a educar els seus fills i intentant transmetre’ls-hi els seus sòlids valors.

Es tracta d’un home que no amaga la seva decepció amb el seu país, al que estima profundament, però del que no s’atreveix a parlar-ne bé. Jo crec que si pogués es rebel·laria i destacaria les virtuts que -sense dubte- tenen. No ho fa o no ho fa explícitament…

Un dia em va convidar a sopar amb la seva dona i abans i després de compartir una estona agradable sopant amb ells, vàrem passejar per espais molt bonics de la ciutat de Buenos Aires, alguns d’ells plens de gent jove riallera i extravertida, sopant o prenent quelcom en terrasses de bars i restaurants. La temperatura més estival que tardorenca ho permetia. Entretant, el col·lega em parlava del perillós que pot ser passejar per molts -massa- llocs de la ciutat. Però si havia de jutjar pel que veia, no tenia cap motiu per pensar que allò fos més insegur que el centre de Barcelona, de París o de New York…

Estic segur que amb els seus fills fa el mateix. Mentre explica el “desastre” que és el seu país, confia que educant bé els joves, aquests problemes que ell mateix diu que són tan estructurals que fan que el més honest i benintencionat, una vegada inserit en “la maquinària”, sucumbeixi i lluny de contribuir a canviar i millorar, consolidi els mals congènits de l’Argentina; mentre fa aquest discurs, lluita tant com pot per, en el radi que pot abraçar, contribuir a transformar tot allò que no li agrada. Un home que considera que malgrat els anys que han passat, els gèrmens destructors del peronisme, no has desaparegut…

Aquesta setmana vàrem dinar amb algú que ja està jubilat però que durant anys va tractar amb el sector públic argentí i que conserva tots els tics i les pràctiques propis dels que havien de guanyar licitacions en un ambient de corrupció generalitzada i estructural. Medi ben conegut, per cert, per grans empreses espanyoles, antics monopolis d’Estat privatitzats i altres ben representades encara avui a la llotja del Real Madrid.

Tornant al porteño jubilat amb el que vàrem dinar, el jove directiu italoargentí em va dir, referint-se al comensal que ens va acompanyar, que era l’exemple viu d’un tipus de professional afortunadament desfasat. Una prova més de la seva confiança en el canvi a millor. Ara bé, quan s’adonava que se li “havia escapat” una mostra explícita d’optimisme ho compensava. En aquest cas va afegir: Aparecerán nuevas y modernas formas de saltarse la ley”. Però estic segur que en el seu fur intern és més optimista o que com a mínim vol confiar en un canvi cap a millor.

Un “malalt de Barça” com jo, no podia acabar el retrat del col·lega sense apuntar que es tracta d’un apassionat del Boca, fenomen no fàcil d’assimilar pel seu significat complex, però definitori de tot aquell que ostenta aquesta condició. Si algú troba difícil transmetre mínimament el que és i significa el Barça pels que estimem aquest club, no cal ni que intenti comprendre mínimament tot el que simbolitza el Club Atlético Boca Juniors per als seus seguidors.

He tingut la sort de viure l’experiència d’un dia de partit a La Bombonera i no em veig capaç d’explicar-ho, entre altres coses perquè de ben segur ni així i per més que m’expliquessin, puc sentir tot el que els hi provoca.

M’allunya d’ells la devoció que senten per Diego Armando Maradona, el resultat de la comparació que constantment fan amb Leo Messi i que em deixa fred que tinguin bon record del joc de Riquelme. Però m’impressiona el que significa ser del Boca, tot i intuir-ho més que comprendre-ho en tota la seva profunditat. Em sembla que entenc millor el que significa el River Plate i com que em recorda molt (a risc d’espifiar-la) el que simbolitza per a mi el Real Madrid, doncs què voleu que us digui…

Acabo la meva estada amb una conferència a la residència de l’Ambaixador de la Gran Bretanya a
Argentina. No sóc gaire de banderes, però quan veig juntes les banderes britànica i argentina en aquest palauet força impressionant, jardí espectacular inclòs, tinc el reflex de fer-m’hi una fotografia.

La guerra de les Malvines de l’any 1982, va començar poc abans que em toqués anar a fer el servei militar. Quan vaig començar a fer pràctiques de tir, quan em vaig veure amb fusells i pistoles a les mans intentant no errar trets dirigits a unes dianes, no em treia del cap els nois argentins que per força, com jo, feien, no el servei militar, sinó la guerra contra un exèrcit professional i ben dotat com el britànic. Res em feia pensar que disposessin de material millor que el nostre (que sense entendre-hi em semblava antic i desfasat) i que amb el mateix haguessin d’intentar col·locar les bales en cossos humans en lloc de fer-ho en dianes com -més grans però semblants- les dels pubs britànics.

Al final de la tarda em dirigeixo cap a l’aeroport Ministro Pistarini, l’aeroport gran dels dos de Buenos Aires, situat fora de la ciutat, a la província, a la localitat d’Ezeiza, la mateixa on hi ha les instal·lacions que fa servir la selecció argentina de futbol per entrenar i concentrar-se. És divendres, hora punta i el trànsit és infernal. Trigo gairebé 1 hora i 45 minuts en un constant parar i arrancar tant en el trajecte urbà com a l’autopista metropolitana.

Els manifestants fan impossible transitar per l’emblemàtica Avenida 9 de Julio. El taxista es desvia per la zona del Congrés, on hi ha acampats un nombre considerable dels que protesten fent igualment difícil circular. El conductor m’explica que són els que durant el kirchnerisme vivien de les subvencions que ara el govern Macri els hi nega. M’explica que un dels mals del país des del paternalisme peronista, és que durant generacions per a molts ha estat normal viure sense treballar. És la seva opinió…

Finalment arribo a l’aeroport d’Ezeiza, on quasi enllesteixo aquest post. Quant l’avió s’enlaira rumb a Barcelona, miro les llumetes que delimiten l’impressionant extensió del Gran Buenos Aires i a l’altra banda del Rio de la Plata veig igualment dos nuclis urbans de l’Uruguai. Suposo que Colònia i potser Montevideo? No ho sé. Recordo les estones compartides allà amb el col·lega Juan Pablo Vico. Què deu haver estat d’ell? A saber…

]]>
LA MORT DE CARME CHACÓN O QUAN TOT S’HI VAL http://www.josepmariavia.com/CA/la-mort-de-carme-chacon-o-quan-tot-shi-val/ http://www.josepmariavia.com/CA/la-mort-de-carme-chacon-o-quan-tot-shi-val/#comments Wed, 12 Apr 2017 11:16:35 +0000 http://www.josepmariavia.com/?p=4457 Abans de parlar del malestar que m’ha provocat el tractament mediàtic de la mort de Carme Chacón, vull deixar clar el respecte que sento per la mort de qualsevol ésser humà. Si la desaparició és sobtada, brutal i qui mor és jove -morir als 46 anys que tenia Carme Chacón, és morir jove- l’impacte encara és més gran. Dit això, d’aquí a l’espectacle que em sembla que se n’ha fet…

“Només” he escoltat 15 minuts de notícies al matí per la ràdio, uns 25 minuts de TV a mig matí -no veig mai la TV, però m’he equivocat d’hora i he arribat d’hora a una reunió i a la sala d’espera hi havia un aparell de TV en marxa- i uns 20 minuts més de ràdio al vespre. No vull esmentar les emissores, ni els conductors, ni els tertulians, però he sentit vergonya aliena i, una vegada més -segur que sóc molt més ingenu del que molts i jo mateix creiem- m’he demanat en quin carai de món vivim!!!

Al final del dia, ja no he pogut més i he acabat enviant a un grup d’amics el següent missatge:

“Després d’escoltar les notícies, juraria que acabaran canonitzant a Carme Chacón! Dit amb tot el respecte a qualsevol  ésser humà que desapareix brutalment als 46 anys. Però… co…!!! Quant cinisme, quanta falsedat i quantes empreses mediàtiques en procés de fallida necessitades de facturar venent dramatisme a un públic àvid de consumir drames, desgràcies i merda!”.

El conductor del programa del matí, que considero un bon professional i que en general em sembla ponderat, de tant en tant em sorprèn emfasitzant “amb passió” qüestions que em semblen anodines o fins i tot “cursis”, o fent obituaris o narrant desgràcies massa adreçades a cercar la “llagrimeta fàcil”. Avui he trobat que en feia un gra massa però… si no hagués escoltat res més, ara no estaria escrivint sobre el tema.

Però és que a continuació ha vingut la desfilada de líders polítics fent la glosa de la difunta. M’ha cridat especialment l’atenció la intervenció d’un parvenu de la nova política que, imagino que si fa uns molt pocs anys li haguessin dit que el guió li acabaria exigint fer una glosa d’una exministra de Defensa amb motiu de la seva mort, hagués deixat curtíssim a Sant Pere a l’hora de negar a Jesucrist que -valgui la redundància- el negaria tres vegades abans que cantés el gall!

També he recordat un polític que fa anys em va dir que en política calia diferenciar els amics dels enemics i del que encara és pitjor que els enemics: els companys de partit! Escoltar alguns socialistes lloar la figura de la difunta m’ha fet pensar en aquesta frase. O si voleu, per seguir amb la tradició evangèlica ja que estem en Setmana Santa, m’ha fet pensar en el petó de Judes, en aquest cas post mortem, per tant, amb la feina enllestida.

He de dir que durant l’estona que he vist la TV, una tertuliana ha estat deliberada i prudentment poc parladora, actitud que he agraït, i que a la tertúlia del vespre, una exdirigent socialista -que, donat que la conec, corro el risc de ser considerat esbiaixat dient que em mereix molt respecte- s’ha mostrat prudent, però visiblement incòmoda amb la xerrameca buida i farcida de lloança barroerament encesa que protagonitzaven els contertulians.

Al matí he estat conversant amb una amiga que es dedica professionalment a la comunicació. I parlàvem d’un còctel explosiu, que té a veure amb el fet que m’ocupa.

Els ingredients eren, entre altres: unes empreses mediàtiques en crisi -algunes d’elles en crisi profunda-, la transformació digital, la velocitat amb la que es consumeix tot. També les notícies, el que obliga a produir-ne sense parar… I evidentment uns polítics sempre amatents a ser protagonistes mediàtics i uns periodistes especialitzats en què ho siguin quan els enxampen en fals o, simplement, quan relacionant pomes amb peres poden induir que es pugui deduir que estan en fals.

Jo hi afegiria la tensió social, el mal ambient, la desconfiança… Una sèrie de factors que fan que el públic prioritzi el consum de notícies devastadores -sang i fetge-, com volent reafirmar-se en principis generals com que tots els polítics -i poderosos en general- són uns corruptes i unes molt males persones i que el món és una selva en la que cal defensar-se de tot i de tothom. Quan certs digitals poden vomitar constantment notícies, transmeses de forma més o menys veraç i/o decent, quan el consum és un fet dominant i mai se’n té prou, quan els consumidors de notícies en volen moltes, ràpides i creixentment escandaloses i escandalitzadores… certes morts com la de Chacón suposen un respir als malmesos comptes de resultats de les empreses mediàtiques.

Es tracta de cercar i esbombar escàndols -reals o presumptes, és igual-, de mantenir el caliu del malestar ciutadà que encara no ha paït els estralls de la, com he dit moltes vegades, pretesa crisi econòmica que no és altra cosa que una manifestació d’una profunda crisi de valors, de crisi de la humanitat en el sentit del que és essencial per definir-nos com a humans. Pau, amor, concòrdia, comprensió, conciliació, humilitat, generositat i altres nobles paraules d’aquest tipus, no serveixen per vendre si no és manipulant i retorçant sentiments humans. Grapejar impúdicament les morts i els morts n’és un trist exponent.

En un entorn obsedit per “trobar culpables”, per agredir i descarregar la ràbia del meu mal en qui me l’ha provocat (evidentment sense analitzar ni un segon si jo mateix hi tinc alguna responsabilitat en el que em passa), el sentiment que genera una mort convenientment manipulada urbi et orbe, serveix per tenir un miratge fugaç de reconciliació amb una humanitat encara capaç de sentir. El que no deixa de suposar una esperança, en el sentit que l’ànima humana, malgrat tot, persegueix la bondat. Ara bé… la societat del capitalisme salvatge, del consum incessant, de la digitalització de tot i més, deixa pocs espais per a la treva, la reflexió i la generació de bons sentiments. Els reals i els que -com és el cas de la utilització d’una mort amb finalitats polítiques i comercials de venda de diaris i programes- sorgeixen de la manipulació interessada.

En una societat en la que si algú xoca contra un fanal, la primera reacció és cercar el culpable, el qui ha tingut la idea estúpida o perversa de col·locar precisament allà aquell fanal, per denunciar-lo o directament agredir-lo, ja sigui físicament, psicològicament o per Twitter; en una societat tan crispada, tot allò que per un moment ens aproxima d’una manera o altra als bons sentiments, representa un petit oasi i un carregar les piles més o menys sincer. D’aquí dos o tres dies, ningú parlarà més de Carme Chacón.

El periodista Jordi Galves és valent quan escriu a “El Nacional.Cat” el següent article:

“Els morts, i més si acaben de morir, imposen respecte. Els polítics no. Els polítics són uns éssers mig irreals que tenen els seus propis codis de conducta, i els és igual no ser respectables mentre puguin continuar amb el seu ofici (…).

Fixeu-vos que quan es mor un polític famós, com ara Carme Chacón, l’oportunisme més salvatge es desferma entre els de la seva condició. Com més propers al final més legitimats se senten per aprofitar tant com es pugui les seves despulles (…). El mort té tot el protagonisme i l’animal polític el que no suporta és precisament aquest protagonisme aliè (…). Així que, aleshores, els polítics en actiu competeixen frenèticament en presumir que són els més ben relacionats amb el mort.

(…) Miquel Iceta (…) va fer una enorme necrològica a base de llocs comuns, de paraules buides (…). Fa mesos, fa anys, la família socialista (…) havia passat Carme Chacón a ganivet.

Es veu que un dia (el marit de Carme Chacón) d’aleshores, Miguel Barroso, feia un cafè amb Jaume Roures. I que com a poderós secretari d’Estat de Comunicació de Zapatero coneixia la intenció de substituir José Antonio Alonso al capdavant de Defensa. Sense pensar-s’ho dues vegades va agafar el telèfon i davant els presents va convèncer ZP que la millor substituta possible era la seva muller (…) argumentant que era dona i que estava embarassada. El nomenament va ser, per tant, la posada en escena d’una idea televisiva mentre es prenia cafè (…).

Carme Chacón va encarnar un determinat socialisme. El propositiu, el de les grans proclames i les butxaques buides. El de les retòriques més sumptuoses i la desolació intel·lectual (…). Va ser una política oportunista com tants i tants i tants que la van utilitzar i que ara, un cop traspassada, potser tenen moments de lucidesa, de mala consciència. No pateixin, no els dura gaire.

Diuen que se l’estimaven molt. Jo només sé que va morir sola. Que feia molt de temps que estava molt sola, abandonada, com una nina trencada que han deixat de banda. A mi em faria vergonya. Ni Rita Barberá va tenir un final tan trist”.

Evidentment no hi haurà cap polític que gosi escriure que en el comportament de massa periodistes i massa tertulians al voltant d’aquest tema hi trobaríem molts dels elements que encertadament Galves denuncia en els polítics. I encara menys, ningú escriurà que aquesta patètica obra de teatre protagonitzada per polítics i vehiculada i coprotagonitzada per periodistes i afins, no la finançaria ningú -i per tant no hagués existit- si una part massa gran

EL PETÓ DE JUDES

de la societat no hi trobés gust en el consum d’aquesta “teleporqueria”. Els primers són molt visibles i malden per ser-ho, els segons no tant però en aquestes situacions també troben l’oportunitat de practicar i fer evident el seu “bonisme”. Els tercers són els consumidors de l’era digital, aquella en la que ja no hi ha temps per pensar en res que no sigui consumir més i en la que els sentiments es desfermen en forma de sentimentalisme induït pels protagonistes i els fabricants de notícies.

Potser sí que com va proclamar Nietzsche, “Déu ha mort”. El problema és que el “superhome” que havia d’acaparar el protagonisme no se’l veu per enlloc. Tampoc crec, però, que la partida la guanyi el “darrer home”, l’home que viuria el final de la civilització. Molt honesta i sincerament no penso -malgrat Nietzsche sí que ja ho pensava en el seu temps!- que estiguem en aquest punt. Tan de bo aquest món que més que no entendre, no el vull entendre, sigui un senyal que la reacció està a prop i que els humans no podrem seguir vivint massa temps més com si haguéssim perdut el que determina, precisament, la condició d’humans.

El circ que s’ha muntat al voltant de la mort de Carme Chacón m’ha semblat execrable. Descansi en pau!

]]>
http://www.josepmariavia.com/CA/la-mort-de-carme-chacon-o-quan-tot-shi-val/feed/ 2
DELIRIS DEL SEGLE XXI O EL MENYSTENIMENT DE LA CONDICIÓ HUMANA http://www.josepmariavia.com/CA/deliris-del-segle-xxi-o-el-menysteniment-de-la-condicio-humana/ http://www.josepmariavia.com/CA/deliris-del-segle-xxi-o-el-menysteniment-de-la-condicio-humana/#comments Wed, 22 Mar 2017 18:01:16 +0000 http://www.josepmariavia.com/?p=4433

Presideixo el Consell Assessor d’una companyia que als meus companys i a mi, ens ha demanat que els ajudem a reflexionar sobre el procés del final de la vida i de tot el que envolta el moribund i els seus familiars abans, en el moment i després de la mort.

El Consell el formen companys metges, especialistes en cures pal·liatives, en medicina legal, medicina intensiva, psicooncòlegs, treballadors socials, especialistes en infermeria geriàtrica i en filosofia, teologia i bioètica.

Moltes vegades hem comentat que la medicina -i la vida- no tenen present la mort. Malgrat la mort és part de la vida i malgrat metges i infermeres són els professionals que la viuen de prop més freqüentment, la mort s’ignora, es nega, no s’afronta.

Que jo recordi, l’única vegada que vaig sentir parlar de la mort durant els sis anys d’estudis de Medicina, va ser un dia, en una classe de Medicina Legal en què ens van ensenyar el “diagnòstic de mort”. Si deixo de banda les pràctiques de dissecció de cadàvers per aprendre anatomia els dos primers anys d’estudis mèdics, mai més va estar present en els meus estudis fins que el 4rt o 5è any de carrera vaig veure morir per primera vegada un pacient, fent pràctiques en una unitat de cures intensives: la mort era el fracàs de la medicina!

Un cop mort, el difunt era retirat i metges i infermeres passaven pàgina. Només quedava informar la família, pràctica per a la qual mai ens van ensenyar tampoc res durant la carrera. La comunicació del metge amb el malalt i els seus familiars queda en mans de l’habilitat personal, la predisposició i l’empatia del professional, però poca cosa mes. Fa una setmana llegia en algun lloc que es planteja un test d’avaluació d’empatia entre els requisits per acceptar candidats a iniciar els estudis de Medicina. Tot un senyal de què la comunicació metge-malalt/familiars, és molt millorable. Si es fa bé, pot ser una bona iniciativa.

De l’envelliment humà, tampoc en sentíem parlar durant la carrera. Ens parlaven de l’envelliment cel·lular, de les reaccions oxidatives, de l’envelliment dels teixits… Però de l’envelliment i de la mort de les persones no. Perquè per a la medicina la mort és el fracàs.

La medicina i la recerca biomèdica han contribuït i contribueixen decisivament a allargar la vida, juntament amb altres determinants de la salut. Ara bé, la desproporció entre el que s’ha aconseguit en termes de perllongar els anys de vida i la qualitat dels últims anys de vida, fa reflexionar. Però no a tothom: ara es comença a parlar d’immortalitat! Desprès m’hi esplaiaré una mica.

Ara torno a l’absència absoluta de formació dels metges per entendre i afrontar adequadament l’envelliment humà, la fragilitat i la mort.

Fa uns dies una companya em va recomanar llegir l’obra del cirurgià americà Atul Gawande titulada: “Ser mortal. La medicina y lo que importa al final” (“Being Mortal. Medicine and What Matters in the End”, en la versió original en anglès).

Reprodueixo un fragment del llibre força il·lustratiu al respecte del que he assenyalat:

No hace falta pasar mucho tiempo con los ancianos o con los enfermos terminales para darse cuenta de que a menudo la medicina no cumple su función con las personas a las que supuestamente tiene que ayudar. Los días del ocaso de nuestras vidas quedan en manos de unos tratamientos que aturden a nuestra mente o que socavan nuestros cuerpos a cambio de una remota posibilidad de beneficio. Esos días los pasamos en Instituciones -residencias geriátricas y unidades de cuidados intensivos- donde unas rutinas reglamentadas y anónimas nos aíslan de todo lo que nos importa en esta vida. Nuestra renuencia a examinar honestamente la experiencia de envejecer y morir ha incrementado el daño que infligimos a las personas, y les ha negado el consuelo básico que más necesitan. Al faltarnos una visión coherente de cómo la gente podría vivir satisfactoriamente hasta el final, hemos permitido que nuestro destino acabe siendo controlado por los imperativos de la medicina, de la tecnología y de personas ajenas a nosotros”.

Aquests “imperativos de la medicina” en forma de protocols mèdic-terapèutics d’actuació, a banda de no incorporar adequadament la dimensió humana del moribund, han portat a extrems que es descriuen en termes del tipus “acarnissament terapèutic” (!) i que no són res més que el reflex que en el fons, a la medicina, li costa acceptar la inevitabilitat del declivi humà i de la mort.

Com esmenta Yuval Noah Harari al llibre “Homo Deus. Una breu història del demà”, la mort, més que una qüestió humana, metafísica, religiosa, ha esdevingut un problema tècnic. Reprodueixo alguns paràgrafs d’aquesta obra, prou il·lustratius de com la ciència i el capitalisme ens porten a situacions tan estranyes com perquè es parli seriosament de vèncer la mort i aconseguir la immortalitat, el que em sembla horrible!!!

Yuval Noah Harari diu, entre altres coses:

La ciència i la cultura modernes (…) no pensen en la mort com un misteri metafísic i, per descomptat, no veuen la mort com una font de significat de la vida. Per a les persones modernes, la mort és més aviat un problema tècnic, que es pot resoldre i s’ha de resoldre (…).

Si tradicionalment la mort va ser l’especialitat de sacerdots i teòlegs, ara els enginyers els estan prenent el lloc (…). Fins i tot persones corrents, que no tenen res a veure amb la recerca científica, s’han acostumat a pensar en la mort com un problema tècnic (…).

En conseqüència, avui una minoria creixent de científics i pensadors parla més obertament i afirma que l’empresa insígnia de la ciència moderna és derrotar la mort i garantir als humans l’eterna joventut (…). El vertiginós desenvolupament de disciplines com l’enginyeria genètica, la medicina regenerativa i la nanotecnologia alimenta profecies encara més optimistes. Alguns experts creuen que els humans venceran la mort el 2200, d’altres diuen que el 2100. Kurzweil i De Grey encara són més optimistes. Mantenen que qualsevol que, el 2050, tingui bona salut i un bon compte corrent tindrà serioses possibilitats de ser immortal esquivant la mort dècada a dècada (…)”.

L’autor, no sense certa ironia, afirma que “el meu punt de vista és que les esperances d’eterna joventut al segle XXI són prematures, i que qui se les prengui gaire seriosament tindrà un desengany”. No obstant conclou: “(…) Encara que la immortalitat no s’assoleixi en vida nostra, és probable que la guerra contra la mort continuï sent el projecte ensenya del segle vinent. Si agafes la nostra convicció en la santedat de la vida humana, hi afegeixes la dinàmica del sistema científic i ho remates amb les necessitats de l’economia capitalista, sembla inevitable una guerra implacable contra la mort”. Parla de “(…) utilitzar l’enginyeria genètica per a redissenyar el cos humà, rejovenint òrgans, emprant cèl·lules mare, creant vida inorgànica i convertint-nos en cyborgs. O fins i tot traslladant la consciència humana als ordinadors aconseguint així viure per sempre més”. (!)

És a dir, que si la mort ha estat i és tema tabú, fins al punt que ni a les facultats de Medicina ens han preparat per aprendre a afrontar-la i més aviat han potenciat la sensació que la mort equival al fracàs del metge, ara el tema ja no es planteja en termes d’evitació sinó més aviat de negació o de lluita oberta contra la mort amb l’objectiu de la immortalitat!!!

No sé si mai he afirmat obertament en aquest blog que cada dia em costa més d’entendre la societat en la que visc i el món en general. Si no ho he fet explícitament, la sensació és evident i es desprèn de molts dels meus posts. Encara vaig més enllà: molt freqüentment m’alegro de no entendre aquest món i comprenc fins a l’infinit opcions vitals con la de l’Steve (veure post “Allà on viu l’Steve”), orientades a protegir-se de l’enorme toxicitat que va associada a conceptes com “progrés” o “evolució de l’espècie”! O és que potser prefereixen transformar-se en cyborgs, o com diu Harari transformar-nos -els humans- en una espècie més allunyada de l’homo sapiens, del que avui ho som nosaltres respecte els ximpanzés?

Abans de continuar, potser val la pena deixar constància d’alguna evidència per tal que l’escepticisme que em provoquen -com a ésser humà- determinades hipòtesis sobre l’evolució de l’espècie, lligades a esperances de vida inimaginables avui per avui, no es confongui amb una manca de realisme sobre el que, per a mi, són els principals objectius avui en dia en relació a l’allargament de la vida.

No cal ser vell per recordar que la mort d’un centenari era notícia de diari. Avui en dia a l’Estat espanyol el nombre de centenaris que moren cada any està al voltant dels 15.000 i augmenta ràpidament. Si res no canvia de forma impensable, molts dels que avui són joves arribaran a ser centenaris. Per a mi l’objectiu més important és que hi arribin amb bona salut i que no els hi succeeixi com al músic Eubie Blake, que als 104 anys va manifestar que “si hagués sabut que arribaria a viure tants anys hagués tingut més i millor cura de mi mateix”.

Per a mi el tema està en l’envelliment saludable, en més enllà d’aconseguir allargar la vida, allargar l’esperança de vida lliure de discapacitat. Personalment m’aturo aquí pel que fa als desitjos sobre l’increment de la longevitat humana.

Puc afegir l’objectiu humà de la felicitat. Com diu el propi Harari, per a molts pensadors, profetes i persones corrents, el bé suprem, més que la vida mateixa. Idea que comparteixo en la mesura que massa sovint, per la meva feina, veig persones molt grans que expressen que ja no són felices i que malviuen el sentiment horrible de soledat imposada i no escollida.

Tornant al començament i pensant en el valor afegit que podem aportar els que treballem al voltant del procés de final de vida, no nego la necessitat d’incorporar la visió tècnico-científica. Però m’està bé l’aportació humanista -compatible amb la seva formació científica- dels companys oncòlegs, paliatòlegs, psicooncòlegs, infermers, treballadors socials. I en especial la del filòsof, teòleg i especialista en bioètica, Francesc Torralba.

Aquesta dimensió humanista, especialment l’acceptació implícita de què l’ésser humà és limitat, en una societat en la que la tecnologia i la ciència es posen al servei del mite de l’eterna joventut i el foment del sentiment d’immortalitat, amb tot el que comporten en termes d’allunyar les persones de sí mateixes i de la seva essència real, em sembla d’un gran valor afegit. Algunes visions científiques actuals em fan pensar en una reedició del superhome de Nietzsche (“Així parlà Zaratustra”), en un context en el que l’afirmació “Déu ha mort” significa molt més que l’afirmació d’alguna mena d’ateisme. És la gran metàfora que expressa la mort de les veritats absolutes, de les idees immutables i dels ideals que guiaven la vida humana. En aquest cas en mans de la ciència.

La recomanació que faig sempre a l’empresa que ens ha demanat col·laborar en aquest àmbit, és que els diners que dedica a la responsabilitat social empresarial, a banda de destinar-los a ajudar moribunds i familiars amb problemes socials greus, els destinin a promoure que la formació de metges i professionals sanitaris, inclogui la capacitació per abordar de forma adequada i integral el que per a mi són part essencial i sensible de la vida: l’envelliment i la mort dels éssers humans.

Seria desitjable que el Dr. Atul Gawande no hagués de mostrar-se més preocupat pel que destaca la contraportada del seu llibre:

PERE TORDERA

Creemos que la medicina consiste en garantizar la salud y la supervivencia. Pero en realidad, es mucho más que eso. Porque quienes sufren una enfermedad grave tienen otras prioridades, al margen de prolongar su vida. Entre sus principales preocupaciones figuran evitar el sufrimiento, estrechar los lazos con sus familiares y amigos, estar mentalmente conscientes, no ser una carga para los demás y llegar a tener la sensación de que su vida está completa. La gente quiere compartir sus recuerdos, transmitir su sabiduría y sus objetos personales, arreglar las relaciones, establecer sus legados y asegurarse de que las persones que deja atrás van a estar bien. Nuestro sistema de atención sanitaria tecnológica ha fracasado totalmente a la hora de satisfacer esas necesidades”.

]]>
http://www.josepmariavia.com/CA/deliris-del-segle-xxi-o-el-menysteniment-de-la-condicio-humana/feed/ 4
ALLÀ ON VIU L’STEVE http://www.josepmariavia.com/CA/alla-on-viu-lsteve/ http://www.josepmariavia.com/CA/alla-on-viu-lsteve/#comments Fri, 17 Mar 2017 18:13:41 +0000 http://www.josepmariavia.com/?p=4420 Cap de setmana de final d’hivern, però de clima primaveral. Vaig anar a veure l’Steve al llogaret que va triar fa ja 10 anys per jubilar-se. El microclima del lloc feia que, en aquest hivern de clima primaveral, el dia, al migdia, semblés de principi d’estiu.
Tornant cap a Barcelona al capvespre recordava una cosa que em va dir: “A la vida hi ha algunes coses que mai podrem canviar. Penso en el passat i en els altres”.

Quantes vegades no haurem pensat, tots plegats, allò tant suat de “si tornés a néixer, moltes coses les faria de forma diferent”. La frase, el pensament, és tan absurd, que si s’arriba a donar, vol dir que algunes coses del passat pesen molt. Que algunes ferides van ser molt doloroses i que han deixat cicatrius profundes. Que el sentiment de desolació, de ràbia, de tristesa segons el cas, porta a la irracionalitat de desitjar canviar el passat.

Pel que fa a canviar als altres… també sabem que no es canvia ningú. Es poden produir “miratges”. Fa dies que per raons diverses, reflexiono sobre les formes d’exercici del poder. Es pot arribar a atemorir els col·laboradors, administrats o súbdits i aquests, per por, poden, de forma més o menys transitòria, actuar diferentment. Fins i tot contra el seu propi criteri o contra sí mateixos: hi ha formes duríssimes d’exercir el poder. Pot arribar a traduir-se en terror! Però això mai és bo.

Tenir clares aquestes premisses, clares de veritat, implica conèixer-se molt bé un mateix, ser un mateix i actuar des d’aquest ser, evitant veure’s dominat pels altres i acabar actuant des del sentiment d’estar amenaçat pel món, des de la por. Aquesta coherència, pot comportar patir o gaudir de la solitud, segons el cas. Segons sigui una solitud no desitjada o una solitud volguda i apreciada.

L’Steve em deia que seguir les pautes socials, culturals, religioses, polítiques, podia oferir seguretat perquè la pertinença a un col·lectiu fa que no estiguis sol. Però alhora comporta -deia ell- submissió a autoritats diverses, pèrdua de llibertat i dependències més o menys fortes. L’Steve no té cap familiar directe viu, no es mou per cap identitat nacional -em va fer riure quan em va dir que ni tan sols s’identificava amb els autoanomenats “ciutadans del món”, perquè no deixaven de ser un col·lectiu unit en molts casos per l’esnobisme “pijoprogre”-, no és seguidor de cap equip de futbol, ni ha tingut mai cap afiliació política, ni ha exercit el dret a vot. Viu sol i lluny de tots perquè així ho vol, excepte d’uns pocs que veu quan vol o quan algun d’aquests necessita ajut i el reclama o simplement li ve de gust compartir una estona.

Pel que fa a la solitud, sempre he pensat que mai és del tot desitjada o indesitjada. Depèn. Hi ha moments per a tot. En tot això que m’havia dit l’Steve venia pensant jo diumenge passat al capvespre mentre tornava cap a Barcelona…

Pensava en què el nostre temps, el que ens ha tocat viure ara i aquí, combina -entre moltes altres coses, jo pensava en aquestes- un fenomen global, la deriva del model capitalista desfermat cap a una màquina trituradora de persones amb una situació molt corrosiva per a la nostra societat, la descomposició de l’anomenat règim polític del 78.

Tot plegat dona un model de societat, unes possibilitats de convivència social, ara per ara i esperem que temporalment, molt tòxics. De moment, les alternatives, altament intoxicades pels efectes dels detritus del règim del 78, són revengistes, “guerra civilistes”. Els efectes de la descomposició del règim del 78 s’han viscut com una forma de violència. I la violència, vingui d’on vingui, suscita hostilitat, desig de confrontació, reaccions diverses des de la negativitat i això sol ja fa que aquestes no siguin alternatives per a resoldre res.

Recordava també el que m’intentaven transmetre un grup de joves catalans fa uns dies a Xile, país en el que viuen i treballen. Em deien que una de les coses que més valoraven de viure en aquell país, era -reprodueixo les paraules que recordo que utilitzaven- no estar sotmesos a la tensió i al mal ambient que havien viscut els últims anys a Catalunya. Parlaven d’enveja i d’un fals igualitarisme que, volent ser una resposta de legítima protesta als estralls provocats per la crisi, acabava generant tensió, aspirant a igualar tothom per la part més baixa del rang (de coneixements, de possibilitats, de remuneracions…) i lluny de resoldre res, augmentava el mal ambient. Vaig pensar que segur que a Xile molts d’aquests elements també hi són presents, però que, d’una banda ells els viuen amb la distància pròpia de l’estranger, del que no se sent encara corresponsable del que passa en aquella col·lectivitat i, de l’altra, em semblava obvi que el moment evolutiu d’aquella societat i les característiques pròpies de la mateixa, sí que expliquen en part que la tensió social no s’expressi com a casa nostre. I no perquè no hi hagi desigualtats precisament! Tampoc hi ha en marxa un procés independentista com el que vivim a Catalunya que, amb independència i respecte a totes les posicions, està comportant, pel xoc amb l’Estat, una tensió creixent que va passant progressivament de latent a manifesta i que, malauradament, per més que qui vulgui ho consideri delictiu, s’acabarà demostrant que “per fer una truita cal trencar els ous”. I em temo que ambdós bàndols en trencaran d’ous. Ja n’han trencat i més que en trencaran!

Com a contrapunt a tot això, revivia les sensacions agradables experimentades durant la jornada: els colors del cel i de la mar. La claror d’un sol brillant. La tranquil·litat dels espais buits: platges buides, muntanyes d’oliveres, ametllers i garrofers solitaris, cases tancades i deshabitades. Molta tranquil·litat. Poc soroll… i la companyia d’un solitari feliç que gràcies a prendre distància de la mesquinesa que tot ho impregna, conserva una excel·lent salut mental, que de tota manera ja era bona en origen.

Jo no seré dels qui el criticarà per “desentendre’s del món”. Admiro la fortalesa i la valentia que el fan un bon exemple de la dita que “més val sol que mal acompanyat”. Per ser precisos, fonamentalment sol, gaudint d’una solitud desitjada i plaent i ocasionalment acompanyat de persones humils, amb poques ambicions materials i diria que amb força capacitat d’estimar.

Comparteixo en part -i sobretot comprenc- la visió que l’Steve té de la vida i del món. Sovint m’he referit en aquest blog a què el que coneixem com “l’actualitat” lluny d’aquietar l’ànima, crispa. Una indústria periodística en crisi, ha de competir amb la immediatesa d’Internet, a l’hora de proporcionar novetats desastroses, indignants, escandaloses, terribles, a un públic majoritàriament àvid de consumir-les de forma creixent. Això redunda en què les notícies -malauradament massa vegades no es pot parlar d’informació i sí de desinformació- que es propaguen de forma viral, cada vegada es contrastin menys alhora que augmenta la immunitat al fet que puguin no correspondre’s amb cap realitat objectiva: tant li fot! Cal mantenir el nivell d’indignació, mal humor, desencís i agressivitat, el més alt possible, no fos cas que no sabéssim viure en un ambient més pacificat!!!

Allà on viu l’Steve, arribar-hi les notícies ja hi arriben, ja. La globalització és de veritat global i arriba a tots els racons. Cosa diferent és que es “consumeixin” o que s’ignorin, o com a mínim s’aprengui a viure prenent una distància prudencial de les mateixes. No cal marxar de Barcelona per aconseguir-ho. Però molts dels que ho veiem així, coincidim que lluny de Barcelona, els efectes d’aquesta “actualitat” són menys nocius per a l’essència humana. Aquesta actitud avoca també cap a la solitud. Desitjada, però! No formar part del col·lectiu seguidor de l’actualitat, si bé en realitat allibera, en una lectura superficial pot semblar que margini.

Segurament la llibertat més àmplia que pot assolir un ésser humà, va lligada a no sotmetre’s a cap pertinença que a canvi de mitigar la soledat no cercada, faci entrar en risc a la persona de deixar de ser ella mateixa. A partir d’aquí, llibertat d’elecció, combinant espais de solitud desitjada i convivència desitjada.

Imagino que resultarà fàcil d’entendre si dic que per a mi, pertànyer a una família és important. Potser hi haurà qui opini que qualsevol pertinença, implica pèrdua de llibertat, acceptar una forma o altra d’autoritat. M’hi podria allargar molt, però crec que no cal. D’altra banda, sense relacions, sense vincles, no hi ha possibilitat d’estimar i de donar sentit a la vida. Però s’han de poder triar i fer-ho en entorns que ho facilitin, que ajudin a la idea de viure en pau. El “soroll” no és bo. Ni per gaudir de la solitud desitjada, ni per concentrar-se i estar present amb els que estimes.

Segurament molta gent ja no entendrà tant que sigui soci i destini temps al Barça. Per a alguns deu suposar perdre massa graus de llibertat. No tants com ser membre d’una secta, però… Personalment, avui em minva menys la llibertat aquesta pertinença que no pas, per exemple, la militància política, o sindical. Matèria per a la polèmica, de ben segur!

Al món de l’esport també hi ha molta brutícia i segur que molta gent està sensibilitzada especialment pels escàndols diversos que l’envolten. Formen part del mateix món en el que Europa ignora els refugiats sirians, Trump presideix els Estats Units, alguns volen recordar-me vint vegades al dia que vivim en una societat en la que la pornografia infantil va a més i en la que s’apallissa dos homosexuals per fer-se un petó, o en la que un individu amb només dues neurones i mal connectades, pot ser Secretari General d’un partit polític, només per citar alguns exemples. Però personalment, les primeres m’afecten menys que les segones. A banda, el futbol com a joc m’interessa i gaudeixo mirant-lo, en especial si és de qualitat.

Aquesta visió del món, amb espais de soledat volguda -vull estar lluny de determinades coses- i de convivència també volguda -vull estar a prop dels humans, d’uns més que no pas d’altres-

lluriFoto

m’aproxima a molts coetanis que comparteixen força la percepció i també alguns anhels. Som conscients que amb sort i si -en termes esportius- “les lesions ens respecten”, ens queden uns anys -no sabem quants, és clar- per dur a terme aquells projectes pendents o nous, que no hem pogut o no hem estat capaços de desenvolupar abans. I triar el medi, l’ambient, el lloc físic on dur-los a terme, no és una qüestió menor. Ja m’he referit en més d’una ocasió que els més virtuosos, poden viure en llibertat i connectats en sí mateixos a qualsevol lloc. Però els que no ho som tant, necessitem l’ajut de l’entorn. Segurament la pau interior es troba més fàcilment en determinats entorns.

El lloc on viu l’Steve m’agrada. Facilita poder posar distància amb el que no convé i permet mantenir les relacions desitjades. Igual que cal allunyar-se de les relacions individuals tòxiques, cal prendre distància mental, però no només, del “soroll ensordidor”. Ja sabem que això no fa que aquest desaparegui. Però és una opció que trobo interessant…

]]>
http://www.josepmariavia.com/CA/alla-on-viu-lsteve/feed/ 2