Blog

FER BALANÇ

La societat està organitzada, cada vegada més, per facilitar que la gent pugui evitar pensar. Google, Apple, Facebook, WhatsApp, Netflix, o la superfície comercial de torn, s’ocupen de què no disposem de temps per mirar endins, amb el risc que comporta de pèrdua del propi sentit d’un mateix, del ser, amb la conseqüent dificultat de retrobament, si és que queda capacitat, força i valentia per emprendre aquest camí. No és fàcil trobar el moment per fer balanç.

Es tracta de no pensar. Algú ja pensa per nosaltres. Passivament, amb l’ànim més o menys crispat i l’ànima més o menys en pau, rebem un allau d’estímuls que, conscient o inconscientment, ens estructuren el que acaba sent la nostra (la nostra?) visió de les persones, de la vida, de la societat. Vivim perillosament. Ens falta el temps necessari per formar-nos un criteri propi, tenir un capteniment personal del món en el que vivim, de les coses que passen, tenir capacitat de separar el gra de la palla, de no deixar-nos enganyar pel primer titular d’escàndol que persegueix tenir èxit, és a dir, fer guanyar diners a qui sigui que hi hagi al darrere. És igual que el que s’explica reflecteixi o deformi absolutament la realitat. No, no són òptimes les condicions per fer balanç.

Em va cridar l’atenció llegir que moltes d’aquestes indústries -que saben que quant menys pensem, quant menys criteri propi tinguem, més diners guanyaran- contractin filòsofs. La filosofia està precisament per ajudar a pensar, per fer dubtar generant dilemes, per facilitar l’adopció d’una actitud crítica, per incrementar el nivell de consciència. És curiós que això passi en un moment  en el que no poques institucions semblen interessades en el contrari. En limitar, apaivagar, el gran valor afegit que significa tenir una ciutadania crítica. No estic pensant, òbviament, en la queixa sistemàtica, en la repetició dels eslògans promoguts pels manipuladors de torn, destinats a fomentar l’odi i la confrontació. Em refereixo al pensament sàviament crític. A la capacitat de crítica ponderada, positiva i elaborada amb criteri propi, molt necessària en la societat del capitalisme banal i -en termes de Lluís Duch- de “l’individualisme de ‘masses’”. La societat del consumir i el no compartir. Una societat “molt sorollosa”, en la que és difícil trobar-hi pau. El moment de pau necessari per fer balanç.

Obro un parèntesi per referir-me a un article que vaig llegir d’Albert Pla Nualart a l’“ARA” fa uns dies, en el que expressava el desig que “l’espiritualitat laica guanyi la batalla al materialisme banal”. Batalla factible només -segons l’autor- al món laic, donat que veu les religions en general i l’Església catòlica en particular, presoneres del dogma i en la mesura que la fe veritable no es deixa anar en el dogma -i precisament per això encara hi ha fe- s’ha acabat autoexpulsant dels temples i dels rituals religiosos. Té raó en part. No comparteixo que l’espiritualitat només pugui desenvolupar-se fora de la religió, ni que tota l’Església sigui presonera del dogma. Hi ha comunitats religioses exemplars, en les que la llibertat de l’esperit està per damunt del dogma.

Parlava Pla, en aquell article, de l’acomiadament d’en Carles Capdevila a Hostalets de Balenyà, el seu poble, com un dels “actes laics més profundament espirituals a què he assistit en els últims anys”. I reblava amb un tema que m’ha fet pensar en la frontera, en ocasions molt prima, que hi ha entre els agnòstics espirituals i els creients plens de dubtes que lluitem per seguir-ho sent. Justament, el terreny del dubte, és el que compartim ambdós col·lectius.

Deia Pla que la manera apassionada que tenia en Capdevila d’entendre la comunicació, era un “acte de servei a la societat (…) gens aliè al clima religiós postconciliar” (Concili Vaticà II). Destaco, per cert, el caràcter comunitari, compartit, tant de la comunicació que practicava Capdevila, com acte de servei a la col·lectivitat (i no com a arma de destrucció social massiva), com del seu acomiadament.

L’acomiadament d’en Carles Capdevila va ser un espai per compartir dolor, amor, agraïment i tantes coses. Des de la distància, llegint el que van escriure els seus companys i amics, escoltant els seus col·legues a la ràdio, vaig sentir molta impotència i vaig compartir algunes coses amb gent coneguda, desconeguda i anònima. Tanta falta que feia al món en general i molt, molt, molt especialment al món del periodisme en particular i… sí. Li va tocar a ell. I em va sumir en aquella situació tan familiar i escrita i repetida en aquest blog consistent en sentir-me un mal creient que voldria creure més i ser més fort en situacions com aquesta. La mort d’en Capdevila, com a tanta gent, m’ha fet sentir i reflexionar molt.

Tornant a la societat concebuda per evitar que pensem, caracteritzada pel consum compulsiu, l’individualisme de “masses”, que porta tanta gent a l’aïllament i la soledat no desitjada; és cert que es tracta d’un medi en què les mil formes d’evasió que tots tenim a l’abast per evitar confrontar-nos a nosaltres mateixos, permet viure vides senceres sense aturar-se a pensar a fons en el perquè de la frustració i la infelicitat -malgrat tot- massa consubstancials a la “vida líquida”.

De tota manera, hi ha moltes persones que per mil circumstàncies -no exclusivament, però sovint, traumes dolorosos, malalties, fracassos-, acaben tenint la valentia -al final és valentia- d’aturar-se, “mirar-se al mirall”, exercitar el pensament crític enriquidor, no tòxic i… canviar, o intentar-ho, amb independència d’aconseguir-ho molt, poc o gens. Arribats a aquest punt, o als seus contorns, apareix la dimensió espiritual de l’ésser humà. Es desperta, pren més o menys força, perquè existir, existeix. És consubstancial amb el fet de ser humans.

Situacions com la de Carles Capdevila, de lluita admirable contra un càncer que al final se l’ha emportat, desperten moltes consciències i poden estimular algunes persones a fer balanç.

Obro el seu últim llibre a l’atzar i llegeixo “que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic”. O bé “que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure”. Segurament obvietats. Que per tan obvies no ens diem prou els uns als altres, allunyats com estem els uns dels altres en aquesta societat d’individus -potser digitalment connectats però emocionalment- isolats. Però quan algú, com en Carles Capdevila, gosa compartir-ho, difondre-ho, molta gent s’emociona i es desvetllen consciències. A partir d’aquí pot arribar -o no- el diàleg sincer i valent amb un mateix amb… totes les conseqüències, en especial si es pretén que el camí no tingui retorn…

Moltes vegades la por de descobrir que potser la vida que un ha viscut és més buida del que pot semblar, porta a avortar l’“operació canvi” i s’opta per seguir instal·lat en les rutines laborals, socials, familiars i de tot tipus que han marcat la vida d’aquella persona. El risc de frustració pot esdevenir elevat, però. En aquest cas el recurs a una dosi “en vena” de tot allò que dèiem que ofereix el món per estar distret i no pensar en res, pot esdevenir més urgent que per a un drogoaddicte amb síndrome d’abstinència una dosi de la seva droga. Amb la facilitat addicional que el producte, tot allò pensat per allunyar-nos de nosaltres mateixos, ens envolta absolutament, ho tenim permanentment a mà i de fet es tracta, pura i simplement, de l’estil de vida que domina el món. Per prendre-hi distància, cal fer un esforç.

Quan es fa l’esforç de fer balanç, aquest fa surar, com ja s’ha dit, la dimensió espiritual. Que aquesta es visqui en un marc religiós o des de l’agnosticisme o la laïcitat, personalment no em sembla secundari, però no és en el que em vull centrar ara mateix.

En qualsevol cas, no resulta estrany que Lluís Duch des del cristianisme i Pla Nualart, entenc que des de la laïcitat, coincideixin respecte l’allunyament creixent entre religió, Església i espiritualitat. Duch afirma -suposo que amb pesar i en un llibre que no per atzar es titula “L’exili de Déu”– que “la imatge de Déu de la ‘religió oficial’ no només suscita dubtes o indiferència, sinó que, explícitament, és rebutjada de ple per a molts com a irrellevant”. Ja hem vist que Pla afirmava que el dogmatisme religiós ha portat la fe a autoexpulsar-se de l’Església i a desenvolupar-se en la laïcitat.

Tant és així que pel que fa al cristianisme, el company Francesc Torralba afirma que, avui en dia ser (en sentit autèntic) cristià és viure contra corrent, és contracultural: “L’opció per Crist és, ara com ara, gairebé una opció de vida alternativa, que neix d’una experiència íntima i que esdevé minoritària”.

Em crida, però, més poderosament l’atenció, que l’epidèmia d’individualisme sigui tan devastadora que fins i tot l’espiritualitat s’arribi a voler viure des de l’individualisme i l’aïllament social. El cristianisme formal, també ha sucumbit a l’individualisme, el que en sí mateix és una contradicció evident. Sense esperit comunitari, no hi ha cristianisme real. Ni cap altra possibilitat de desenvolupament espiritual.

Predomina la pràctica religiosa o d’experiència espiritual a la carta i tot sovint es cau en la contradicció de viure una espiritualitat individual i individualista, molt egocèntrica, que predisposa a rebutjar qualsevol forma de compromís i solidaritat social.

En paraules de Duch, “es tracta de descobrir en sí mateix una espurna fulgurant i convincent de la divinitat, que es troba submergida, errant i confusa, en les profunditats mes recòndites del seu propi ésser”. És en aquest context que, amb una major o menor comprensió real de les mateixes, han quallat tradicions orientals com la meditació, el ioga o el budisme. Francesc Torralba defineix aquest terreny com “un territori convuls (mancat de) mapes i topografies, guies i referents, mentre que sobren, en canvi, oportunistes i venedors de fum”.

Certament, val la pena alertar sobre el fenomen de la creixent “indústria de l’autoajuda” i altres formes de proposar “solucions màgiques” als que busquen i no troben, en especial els més desesperats.

Així doncs, riscos a banda, inclòs el de ser víctima de l’individualisme ferotge, fins i tot quan s’entra en la dimensió espiritual, fer balanç, sentir la necessitat de repensar-se un mateix en algun moment, em sembla positiu. Penso que aquesta tasca àrdua i difícil, “per se”, comporta incorporar la dimensió espiritual que només pot desenvolupar-se estimant i, per tant, convivint (deixo per una altra ocasió el debat sobre monjos i monges dedicats a l’oració i la contemplació, meditadors solitaris i similar). Hi ha bells exemples d’aquest esforç i de la generositat de compartir reflexions al voltant de l’experiència dels qui l’han fet, des de la religió o des del laïcisme i l’agnosticisme.

Carles Capdevila en el seu últim llibre “La vida que aprenc” (publicat poc abans de què morís), establia un símil entre la transformació personal i les obres de casa. A “Reformar cuina i bany amb tu a dins” deia:

D’aquí ve la nostra incomoditat individual i col·lectiva, ara que ens toca combinar la supervivència diària amb el projecte de futur, i tot ho hem de fer pagant deutes del passat. Fer obres aixeca molta pols i t’obliga a caminar entre piles de runa. Però com que el que teníem no s’aguanta i ja no servia una capa de pintura, toca obrir-ho tot i deixar-ho ben apuntalat. Cal una reforma profunda que ara ens farà patir però que a la llarga ens millorarà la qualitat de vida i ens hauria de durar una bona temporada”.

Francesc Torralba a “Jesucrist 2.0” escriu:

Diu Anselm Grün que aproximadament a la meitat de la vida portem a terme una espècie d’auditoria existencial (…). Desprès de celebrar els meus quaranta-tres anys, m’he sentit especialment cridat a fer balanç de l’opció espiritual que he pres.

Crec que és bo fer balanç, tenir el coratge de contemplar, cara a cara, la vida viscuda, i, sense màscares ni ressentiments, recollir-ne les espines i les roses”.

A partir d’aquí, també conclou -seguint la metàfora de Capdevila- que “cal fer obres” amb totes les dificultats i incomoditats que suposa respirar pols i esquivar piles de runes. Ell les fa des de la perspectiva del creient i té la valentia de compartir-ho a través d’un llibre:

El creient és, al capdavall, i encara que sembli una contradicció, un no creient que s’esforça, cada dia, per començar a creure. Si no fos així, la fe seria una ideologia, una presumpció d’haver-ho entès tot i no el continu retorn i la nova confiança en l’Altre que és acollidor i amor fidel”.

En aquest món, tots tenim dubtes. I els més valents, de tant en tant, saben que cal fer balanç i que fruit del mateix, “cal fer obres”, i algunes d’elles són difícils de tirar endavant. Però les fan i ens donen exemple als altres. Des del laïcisme i des de la religió. Altra cosa és que tinguem capacitat o predisposició de treure’n profit.

Tot i que em resulta pesat per obvi i, per tant, sobrer, una vegada més afirmo que jo no pretenc donar lliçons de res. De res! Només compartir reflexions en aquest blog amb vosaltres. Si dic que no crec en camins espirituals que no acabin en el compartir de veritat i estimar, només dic que sento sincerament que ha de ser així. D’aquí al que sigui capaç de fer jo… pot haver-hi molta distància. Reconec les dificultats, que no són per a res menors.

Be Sociable, Share!

Aquesta entrada té 2 comentaris

  1. Josep Maria,
    Em permetràs, en primer lloc, distingir entre tradicions i pràctiques venerables com el budisme o la meditació i el simplisme sincretista d’alguns corrents de psico-espirituals actuals.
    D’altra banda crec que tens raó, el cristianisme és eminentment comunitari, però el que m’agradaria assenyalar és la importància d’un corrent teològic bastant arrelat en el cristianisme oriental. Es tracta de la teologia apofàtica, ambiguament traduïda amb el terme de negativa. És el contrari del dogmatisme. De Déu podem afirmar més el que no és que el que és, això deixa un espai enorme per la fe, o millor dit per la recerca de la fe, perquè mai s’arriba a assolir una creença tancada. Déu està sempre més enllà del que podem concebre, pensar o imaginar. En aquest sentit qualsevol creient honest hauria de tenir una bona dosi d’agnosticisme i, inversament, un agnòstic obert i en recerca podria ser un bon model per a un creient.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.

L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Publica el teu comentari




Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.