Blog

FINAL D’ETAPA AL PARC DE SALUT MAR DE BARCELONA (2)

IMG_0448Avui és dilluns 29 de juny de 2015, dia de Sant Pau i Sant Pere i suposo que d’algun sant més. Com tots els dilluns des de fa quatre anys i uns mesos em trobo al despatx que em van assignar a la planta desena de l’hospital del Mar. Els que ho coneixeu, sabeu que la vista és senzillament meravellosa.

Són gairebé les set del vespre, he mirat papers, he recollit alguns documents i llibres que he anat portant durant aquests anys i m’he acabat d’acomiadar del personal, tot i que ja fa unes setmanes que no paro de fer-ho.

Avui serà l’últim dels dilluns que passaré a la planta desena de l’hospital del Mar. Dilluns en els que parlava i despatxava amb aquest o l’altre i acabava sortint amb el temps just per arribar a un sopar de la patronal sanitària tal, o de caps de servei de l’hospital o a la commemoració de tal esdeveniment que ens implica  com a entitat…

Com sempre ha passat de tot, coses bones i no tan bones que, també com sempre, la memòria selectiva farà la seva funció d’enaltir les positives. La sola possibilitat de contemplar aquest mar blau que ara mateix mentre escric veig des del finestral del que d’aquí unes hores ja no serà –entenguis bé- “el meu” despatx, ja paga la pena.

Què ha estat però el millor de tot? Sense cap mena de dubte les persones, els professionals, els treballadors del PSMAR. Em costa molt resistir-me a no citar ningú i gairebé no ho faré per la injustícia que sempre suposa aquest exercici que inevitablement comporta oblits imperdonables.

No em puc estar però de tenir un record per a gent diversa….Des de que he començat a escriure tres persones han entrat a acomiadar-se per enèsima vegada: la meva secretària, que només ella sap la paciència que s’ha de tenir per treballar “a la meva manera”. Un col·laborador estimat com tots, el més jove que he tingut, amb el que hem coincidit que aquests anys per a ell han estat com un “màster” d’aquells que a USA o a les millors universitats assiàtiques són tan cars. L’últim que ha entrat ha estat un directiu que és la bondat personificada.

A la planta desena ja només queda la senyora que neteja amb la que ja ens coneixem perquè tot sovint me la trobo en acabar la jornada. Ella la comença.

Tinc molts metges al cap, moltes infermeres, molt personal, molts directius, els companys del Consell Rector. Però ara quan acabi d’escriure passaré un moment per alguna planta de baix on trobaré els malalts hospitalitzats i el personal d’infermeria i auxiliars del torn de tarda que encara s’ocuparan dels pacients fins a quarts de deu que vindran a substituir-los els del torn de nit.

Em ve a la memòria un capvespre que vaig anar a visitar una malalta que coneixia que estava ingressada. Mentre hi vaig ser va entrar la infermera i també dues auxiliars de la planta. Era l’època difícil en que l’hospital tenia a prop tota la tensió viscuda amb l’expedient de regulació d’ocupació. Sé que hi ha qui s’ofèn quan dic el que diré ara. Però és que no em canso de repetir-ho: el somriure, el tracte amable i afectuós, la humanitat que desprenien aquelles noies, em va emocionar. Amigues i amics de l’hospital, no cal que em torneu a dir “i que et pensaves?”, com volent dir “per qui ens prens?”. Jo intento explicar que us prenc pel que sou: uns professionals extraordinaris, humans, sensibles, entranyables. I d’alt nivell¡

Acte%20Residents_36_g[1]Mentre recullo papers, veig un resum que vaig demanar d‘activitats científiques i de recerca rellevant fetes a la casa i per professionals de la casa. Trobo (i aquí també algú es pot enfadar perquè no citaré el seu treball, però és el que tinc per la taula del despatx):

-“Identificació d’una nova funció d’una proteïna implicada en el desenvolupament del carcinoma escatós, el segon tipus de càncer de pell més comú” publicat a Cancer cell per investigador del grup de recerca en cèl·lules mare i càncer de l’IMIM.

-“Descobert un nou mecanisme de reprogramació de cèl·lules tumorals” publicat a Nature Medicine.

-“Es descobreix l’existència de neutròfils a la melsa” publicat a la prestigiosa revista Nature Inmunology.

– “L’Hospital del Mar va dur a terme l’any 2012-2013, per primera vegada a l’Estat espanyol, cirurgia de l’epilèpsia amb un braç robotitzat”.

-“Oncòlegs de l’Hospital del Mar identifiquen cinc noves mutacions genètiques del càncer de còlon que prediuen si hi haurà resistència el tractament quimioteràpic més habitual. Es demostra com la biòpsia líquida permet fer una “fotografia” del moment en què es troba el tumor, les seves mutacions i com està responent al tractament”.

-“L’Hospital del Mar rep el Premi Europeu a l’excel·lència en la Higiene de Mans. És la primera institució de l’estat espanyol en rebre aquest prestigiós guardó, que reconeix l’excel·lència del seu programa en higiene de mans i la implicació dels professionals a l’hora d’evitar les infeccions relacionades amb l’assistència sanitària i preservar, així, la seguretat dels pacients”.

En fi, tantes coses…L’ICOR, programa certificat d’atenció a la insuficiència cardíaca d’alt risc i teleassistència. Prou, que ningú s’enfadi.

Acabo de trucar al cap de guàrdia. En les últimes setmanes hem tingut dies difícils pel que és l’època de l’any. M’explica que la situació a boxes és prou bona, però que a l’àrea quirúrgica estan ocupats amb un politraumàtic complicat, que s’està allargant i hi ha alguns malalts esperant per ser intervinguts. Confia però que cap a les 20h30 o 21h podran començar a atendre’ls. “Avui tenim també guàrdia d’infart” em diu (es refereix a que estem de guàrdia pels casos d’infart¡)

Durant aquests anys sovint he trucat al cap de guàrdia per saber com estava la cosa. Ja he explicat moltes vegades que la situació d’espai i les condicions de treball a urgències són inacceptables. Aquest migdia m’he trobat a l’ascensor a una de les abnegades responsables que m’ha dit amb un somriure als llavis que aviat tot canviaria amb les obres. Jo li he respòs que sí, que abans de dos anys¡¡¡ Estem tots tan contents d’haver pogut trobar una solució a les obres aturades i posar fi a aquesta situació insuportable de les actuals urgències…

Dels malalts no en puc parlar gaire perquè no he fet de metge a l’hospital. Però del personal de la casa sí i estic admirat del que tenim. Per això em sap tan greu que es critiqui, més enllà del que és raonable, el sistema sanitari català. No apreciem el que tenim¡¡¡ I tot gràcies a aquests magnífics professionals.

Acabo destacant el que per a mi més caracteritza el Parc de Salut Mar i l’hospital del Mar. L’any passat va fer 100 anys que va ser inaugurat i des del principi, aquell hospital d’infecciosos, d’”incurables”, com recordava que era anomenat l’hospital en un escrit en Vázquez Montalbán, era un hospital que ningú el volia tenir a prop de casa. Des del primer minut l’hospital del Mar va haver de lluitar per ser-hi.

I aquesta ha estat una constant de la seva història. A ningú li regalen res. Cada dia cal demostrar del que ets capaç. No avançar és anar enrere. Això val per a tothom, però a l’hospital del Mar, els metges i altres professionals saben millor que ningú el que han hagut de fer i han de fer cada dia per no perdre pistonada i per ser reconeguts al nivell que es mereixen.

IMG_0450Una anècdota d’avui, menor, però que m´ha fet somriure i pensar en això que dic. Quan venia al matí cap a l’hospital escoltava en Basté a la ràdio parlant del problema de les vacunes i ha sortit també Fleming i la descoberta de la penicil·lina. Els tertulians han recordat que Sir Alexander Fleming va venir a Barcelona l’any 1948 i en Marius Carol creia recordar que “portat per algun metge del Clínic”. No s’entengui com a cap crítica, que molt han fet recordant l’efemèride. Però el Dr. Fleming va ser portat a Barcelona pel Dr. Lluís Trias de Bes, aleshores Director de l’hospital, a l’hospital del Mar, a l’hospital d’infecciosos, per inaugurar el pavelló de malalties tropicals, antecedent de l’actual Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM).

Sempre és així: ens hem de reivindicar. Per ser reconeguts com els altres hem de fer una mica més. Però ho sabem i ho fem a gust.

Acabo, tanco l’ordinador i deixo aquest despatx per sempre. I ho faig amb una anècdota. El primer dia que vaig venir a l’hospital, a l’hivern del 2011, vaig trobar una coneguda que no sabia que era metgessa del Mar. Quan li vaig dir què venia a fer, em va dir molt escèptica alguna cosa del tipus “ah..si, mai he sabut ben bé perquè serveix tot això del Consell Rector i aquestes coses”. Divendres em vaig voler acomiadar d’ella que, sorpresa de que ja haguessin passat quatre anys, em va semblar que aquest període li havia permès veure algun canvi i va convenir amb mi que algunes amenaces que preocupaven molt al personal el 2011, avui s’han dissipat del tot.

Estimades amigues i amics del Parc de Salut Mar, gràcies a totes i a tots. Sou fantàstics i els 300.000 barcelonins de Sant Martí i de Ciutat Vella, en especial els del barri de la Barceloneta, no saben la sort que tenen amb vosaltres¡¡¡ Ha estat un plaer. I…estimada Olga: sort i encerts¡¡¡

 

Be Sociable, Share!

Aquesta entrada té 6 comentaris

  1. Josep Maria, el Consell Rector que has presidit ha estat el referent i l’enveja del sector públic empresarial… Coneixem bé com has presidit la institució i demostrat, a qui ho ha volgut o ha sabut veure, el que vol dir la transcendent funció del govern de les entitats públiques… Bon govern, eficiència, retiment de comptes,… Des d’una imprescindible autonomia i separació de la funció directa de l’Administració. Quina pena que el sectarisme, la ignorància atrevida, els diferents fonamentalismes burocràtics i els interessos partidistes mal entesos impedeixin que aquest model s’implanti a les altres entitats públiques, sense el qual tenen un destí malauradament previsible de burocratització i politització, deixant de banda els veritables interessos dels ciutadans i professionals. En qualsevol cas, gràcies per la bona feina!

    • josepmariavia says:

      Moltes gràcies a tots vosaltres Pere. El que si que et puc assegurar és que ens hi hem dedicat “en cos i ànima”. El temps dirà pel que ha servit….
      Tinc més clara la reacció interna que la de l’entorn. Lluny de la unanimitat, molts professionals de la casa han entès el nostre paper i uns quants l’han agraït. Per a mi la gratificació més gran em ve d’ells. Ja fa anys que dono voltes pel món i sé que les coses les has de fer per convicció i amb il•lusió. Per a mi haver tingut l’oportunitat d’estar tant a prop de la trinxera mirant d’ajudar ha estat una experiència meravellosa, que he tractat de reflectir en aquesta segona part del post que he penjat avui. Confesso que avui quan he sortit per última vegada de l’hospital (després de passar per la planta 6ena d’onco a quarts d’onze del vespre), m’he sentit feliç…

  2. Josep Maria,
    Ja vaig expressar-te la meva admiració i agraïment per la feina duta a terme al PSMar. Permet que avui posi únicament de relleu un element del teu escrit: “Què ha estat però el millor de tot? Sense cap mena de dubte les persones”. Tot el que dius gira en torn a elles i, curiosament, és aquest fet el que parla de tu. No vols oblidar ningú: des del Consell Rector fins a la senyora de la neteja… Com això et sembla poc no t’oblides de citar “els 300.000 barcelonins de Sant Martí i de Ciutat Vella”. L’enigmàtica “estimada Olga” del final, a qui sembles retre un tribut particular, insisteix encara més en aquest curós tracte personal.
    Sartre deia “l’enfer c’est les autres” i és cert que les relacions humanes són de vegades el que més dificulta les tasques més senzilles, sense parlar, a més, de la maldat inconcebible que ha sigut capaç de mostrar l’esser humà al llarg de la història. Però l’inrevés també és veritat i encertes amb aquest adéu constructiu. No seríem qui som sense el reconeixement dels altres i als altres. Estem constituïts de lligams, no només la nostra personalitat exterior, sinó que, en el racó més íntim del nostre ésser, allà on guardem el nostre tresor, hi ha totes les relacions que hem establert amb afecte, reconeixement, respecte, … “Quien tiene un amnigo tiene un tesoro” diu el refrany castellà. Les relacions harmòniques que establim, per molt senzilles que aquestes siguin, ens humanitzen i ens enriqueixen.
    Amb el teu escrit has incrementat considerablement el teu patrimoni.

    • josepmariavia says:

      Merci encore Guillermo. No hi ha dubte que el millor de l’experiència PSMAR han estat les persones.
      Tens tota la raó quan dius que les relacions humanes poden dificultar el més senzill. No ha estat el cas. Això em fa pensar que és de justícia fer explícit que, evidentment hi ha persones de l’entitat que discrepen de mi. Algunes m’ho han dit amablement (ahir mateix vaig rebre un mail d’una metgessa de l’hospital que em manifestava tot un seguit de problemes). La part de la maldat humana també l’he patit. Però el meu balanç és tremendament positiu pel que fa a la alta consideració que sento per les persones del PSMAR. Repeteixo: el millor de tot. La Olga, la “estimada Olga” és la Dra Olga Pané, la gerent de la institució. Una gran professional i millor persona!,

  3. Enhorabona Josep Maria per la sinceritat de l’article però sobretot per la feina feta al capdavant del PSMAR. Sovint s’ha denostat la gestió responsable dels recursos públics aplicant-li el despectiu terme de “tecnocracia”, però les idees sense capacitat per dur-les a terme no són més que demagògia. Vosaltres heu combinat idees i bona gestió i això és el que necessita el nostre sector públic, no només el sanitari però si especialment. És una llàstima que pleguis, espero que qui vingui al darrera continui la línia de gestió compromesa que heu protagonitzat i no empetiteixi davant la pressió de l’entorn i la demagògia imperant.

    Dono fe del que dius del Sagrat Cor, el meu pare hi va treballar molts anys, fins la seva jubilació, i els seus “patrons” foren successivament “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona” y l’Aliança, mai l’administració sanitaria.

    Lluís Recoder

    • josepmariavia says:

      Moltes gràcies Lluis. Com dic en el post, la nostra gestió ha seguit el model de gestió empresarial del sector públic. Malgrat la música política ambiental contrària, malgrat la Funció Pública i la Intervenció General de la Generalitat i malgrat el propi Govern, segrestat per un Parlament en el que predomina la concepció “soviètica” de lo Públic, posant-hi dosis desproporcionades d’energia ens en hem sortit. No cal dir que el Conseller de Salut ha fet el que ha pogut, però poc l’han deixat fer. L’Alcalde Trias i tots els grups municipals van fer més del que estrictament els hi corresponia. Haver tingut professionals de la talla d’en Jordi Merdader, d’en Juanjo López Burniol, Manel Rosell, Jaume Aubia de l’Anna Veiga és un luxe per al sector públic. La creació de la Comissió d’Auditoria, hauria
      de servir de model a consolidar a totes les institucions del sector públic. Per la transparència de veritat (no la cosmètico-politica que domina la legislació) i per la facilitat que suposa per als òrgans de control públic.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.

L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Publica el teu comentari




Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.