Blog

LECTURES DE VACANCES I NOTES ESTIUENQUES

A veure què en penseu…

Fuimos a la cena anual de Juan Sardá en el Ampurdán. Allí Amparo Soler Leal me dice: ‘Qué carta tan preciosa me has escrito’. Amparo está pálida, cargada de whisky, con sus tablas, con su ya bien sedimentada mezcla de espontaneidad y ego. Mónica Randall exhibe su belleza reposada, sus ojos admirables, y me saluda con efusión...”.

El Juan Sardà s’hagués pogut dir Joan Cerdà, per exemple. Però no se’n diu. Res a dir. Ara bé: “Ampurdán”!!! Quin mal a la vista, quin dolor a l’oïda, quina agressió al sentit de l’estètica (i això que l’autor diu que està preocupat per l’estètica) i a l’ànima. Ho escriu Salvador Pániker. El llibre es diu “Diario de otoño” i… sigui dit amb tot el respecte, no crec que de moment el llegeixi. Parla de l’ego de l’Amparo Soler Leal. De fet, fullejant-lo, no he parat de llegir referències a l’ego. En especial al del propi autor.

Reprodueixo alguna frase més…

Paco Umbral me menciona en su columna a propósito del último libro de Manolo Vázquez, el que trata de sus entrevistes con gente de Madrid…”.

Fui a la tele a hablar de eutanasia. ¿Merecía la pena haber ido? Pues no sé, quizá, depende. Juraría que algo de lo que dije, ha sonado a verdadero…”.

Victoria Combalía, Juan Marsé, los Sert, López de Lamadrid, Hernández Pijuán, Pedro Garcés, Federico Correa, y así sucesivamente hasta cuarenta, en la ‘party’ de Jaime Camino, en su casa de la calle Balmes, pan con tomate, jamón, dulces. Porque el cineasta Jaime Camino ha cumplido sesenta años y ha escrito/publicado/presentado una novela, ‘Moriré en Nueva York’.

Allí también Judit Mascó, la ‘top model’, que me cuenta que ha estado en la India con su marido y ha quedado fascinada. Teresa Gimpera, tan vital como siempre, hace bromas sobre lo friolero que soy yo. Ernest Lluch…”.

Cal que segueixi? Us ho estalvio millor, no? Aclareixo només que parla de Lluch per vincular-lo a sí mateix, per com va tractar el tema de la mort digna quan era ministre de Sanitat, és a dir (igual com fa amb Judit Mascó, Teresa Gimpera i tutti quanti), el referència a ell, en aquest cas pel seu paper d’impulsor del dret a la mort digna (en el mateix paràgraf, més endavant escriu: “Rosa Regás alaba mis escritos sobre la eutanasia…”!!!).

He de dir que el “discreto encanto de la burguesía”, dels pijo-progres de la gauche divine i de Bocaccio, sempre m’ha entendrit. M’encantava tocar el voraviu a alguns d’ells (no tan famosos com els amics i coneguts de Pániker, tot i que la Mascó anava a la meva escola (si no ho dic rebento!!!) i riure’m de com els hi queia la baba amb la “revolució dels nens de papà”, és a dir, el maig del 68. Concretament tinc al cap una “hiperburgesa” uns quants anys més gran que jo, explicant-me en el sofà de pell de la seva luxosa casa de Sant Cugat els valors de la revolució. Amb un entusiasme extraordinari, com si l’estigués protagonitzant en aquell mateix moment. Jo no em podia aguantar el riure…

El que m’ha determinat a deixar de llegir el diari de Pániker -almenys de moment-  és el tractament que fa de dues persones que vaig conèixer i apreciar: José María Valverde (hi vaig tractar bastant) i Pasqual Maragall (més des de la distància). Admeto que això també em fa pensar en el meu egocentrisme…

Sobre José María Valverde (oncle del meu amic Ramón Gefaell, veure posts “Les vides i les morts de l’amic Ramon Gefaell, amb tota l’estima” del 5 de març de 2016), només comparteixo amb Pániker una de les crítiques que li fa: “Políglota para traducir (pero vivió más de treinta años en Cataluña y nunca fue capaz de hablar en catalán)”.

El que diu sobre Pasqual Maragall, m’incomoda bastant. En aquest cas i amb altres, no puc evitar pensar que l’ego de Pániker el porta a criticar per enveja dels que critica. Diu coses bones d’ell. Ara bé, la barreja de “yo-mí-me-conmigo” amb la crítica fàcil del fragment que ara reproduiré -admetent que una part de raó pugui tenir, normal per altra banda- no em conviden a llegir el diari d’aquest senyor. Diu: “Sesión en la radio con el alcalde Maragall, el científico Joan Oró, el cura Ballarín, yo mismo. Pascual Maragall escucha lo que dicen los demás, te interrumpe incluso para que le aclares algún punto de tu discurso -como cuando yo he relacionado la desmitificación de la muerte con cierto feminismo ecológico-, es un hombre tímido y ‘seriós’, muy catalán, nada brillante, socarrón y a la defensiva (…). No creo que esté muy dotado para la filosofía (…)”. Sense comentaris!!!

Acaba aquest escrit amb una referència a Saramago, a qui no solament no critica -cosa que fa sovint amb marxistes i comunistes, condicions ambdues que van caracteritzar Saramago, veure posts “Lanzarote no es mi tierra però es tierra mía. José Saramago” del 6 de setembre de 2015 i “Estiu a Lanzarote” del 16 d’agost de 2016-, sinó que parlant del llibre de Saramago “Cuadernos de Lanzarote” -un diari del Premi Nobel portuguès-, afirma: “Y a mí me entran las ganas de seguir el ‘pattern’ y publicar de una vez lo mejor de mi diario, años 93 al 97”.

Aprofito per acabar amb la referència de Pániker a Calella de Palafrugell i enllaço amb l’últim post (Escrit ‘soft’ d’estiu del 3 d’agost de 2017), quan a la vista de la ruralitat, l’austeritat i la senzillesa del lloc on estic passant les vacances deia:

Mentre em dirigia cap a la casa que havia llogat, vaig pensar que el lloc prometia. Vaig recordar els anys -dècades- d’estiueig a Calella de Palafrugell. Els sopars a, per exemple, Peratallada, Ullastret o Madremanya, per posar alguns exemples. Aquella estètica, aquell ambient, el Golf de Pals, el Tennis de Llafranc, els ports de Llafranc o de Palamós, el propi Club Vela Calella, tot això i unes quantes coses més atreien un tipus de públic que no me l’imagino estiuejant per aquesta zona en la que estic. I allà on van els que podríem anomenar ‘bellesa i poder’ hi vol anar tothom. I hi acaba anant tothom d’una manera o altra. I així de massificada -i ambientalment deteriorada, entre altres- està la Costa Brava i la major part de la costa catalana i del Llevant espanyol.

Aquí on estic, no hi ha -fins on jo sé- clubs de golf ni cap club de tennis gaire sofisticat. Hi ha ports esportius al nord i al sud, però aquestes cales es mantenen al marge. Són molt boniques, i s’hi està tranquil i bé”.

Si comparo la descripció que faig d’alguns dels personatges que he trobat per aquí i rellegeixo els que menciona Pániker, he de confessar que se m’escapa un somriure maliciós mentre escric…

Quan marxo de vacances sempre m’emporto més llibres dels que raonablement sé que acabaré llegint. Cosa cada vegada més difícil si viatges en avió, per les restriccions en el pes de l’equipatge. Aquest estiu, però, amb el cotxe n’he tingut prou i no he tingut aquest problema.

Combino novel·les més o menys lleugeres (per aprendre dels que m’agrada com escriuen) i llibres diguem-ne “profunds”, per aprendre i/o reflexionar i alimentar l’esperit. Aquestes vacances he començat a llegir cinc llibres. Tres els he acabat. El de Pániker i un altre no els acabaré. Esmento un dels que he acabat i que forma part de la categoria best sellers o llibres, això que deia “lleugers”. Tot i que el contingut sobre els sentiments, comportaments, reaccions humanes -a banda d’una excel·lent descripció de tipologies de personatges molt nostrats-, permet, a més a més d’una primera lectura en la dimensió romàntica i de fets quotidians, una segona amb molta més substància de la que pot semblar.

Em refereixo al “supervendes” de l’últim Sant Jordi, “Nosaltres dos”, de Xavier Bosch. Quan vaig acabar de llegir la darrera pàgina, la 556, em va sorprendre una nota final de l’autor que diu:

Aquesta novel·la l’he acabat d’escriure a Sant Cugat del Vallès, el 5 de juliol de 2016, el dia que el meu pare, Jordi Bosch i Bonjoch, nascut a Guixeres, hauria fet vuitanta anys”.

Em vaig estremir. Jo vaig néixer a Sant Cugat del Vallès el 5 de juliol de 1958 i vaig acabar el llibre “La sanitat catalana des d’una altra perspectiva. La salut i la felicitat de les persones”, amb la frase següent:

Escrit al meu poble, Sant Cugat del Vallès. Josep M. Via i Redons. Acabat el dimarts 24 de març de 2009”.

En fi… casualitats de la vida d’aquelles que alguns anomenen causalitats… He de confessar, però, que la lectura d’aquesta frase em va provocar alguna sensació especial i no fàcil de descriure.

Vaig acabar el llibre, vaig tancar-lo i em vaig quedar pensant una estona i sobretot revivint els sentiments que m’havien provocat moltes parts del llibre. Segurament, gairebé tot molt previsible. Però el final que t’esperes no el confirmes fins a les ultimíssimes pàgines. Em va fer reviure episodis de la meva adolescència a Sant Cugat i al campus de l’UAB a Bellaterra, i també de la meva vida adulta a Barcelona. I em va fer pensar en persones i situacions viscudes. Bon exercici de Bosch d’anar obrint camins per acabar fent-los confluir en un tot ben travat. Interessant revisió de la vida als 50 a partir del pes de fets i persones de 30 anys enrere…

Escric aquest post en el porxo de la casa que he llogat en el poble al que em referia en l’anterior post, rodejat de silenci, foscor i la imatge d’una esplèndida lluna plena situada al damunt d’unes muntanyes. Pocs kilòmetres enllà d’aquestes muntanyes, davant d’on estic assegut, hi ha el mar, i pocs kilòmetres darrere meu hi ha camps d’oliveres amb finques rústiques molt boniques (la majoria il·legals per a l’ús residencial que se’ls hi dona) i cases que semblen pensades per fer somiar, legals i rodejades d’arbres. Des de moltes d’elles, les que se situen més amunt en el pendent de la muntanya, l’alçada és suficient perquè la mirada superi la primera línia de muntanyes més propera al mar, fins a poder veure’l i connectar amb la seva immensitat. El conjunt és d’una bellesa remarcable.

Entre les muntanyes i el mar hi ha el poble lleig i desmanegat que esbossava en el post anterior. Però té més coses de les que m’esperava. Bars, restaurants, botigues diverses, alguna sorprenentment refinada. I la possibilitat de comprar productes de proximitat de molt bona qualitat i a preus irrisoris comparats amb els de Barcelona o, per exemple, amb els de la Costa Brava. Fruiteries esgavellades conviuen amb botigues amb pretensions i una certa sofisticació que ofereixen productes naturals d’explotacions familiars i cooperatives. I una peixateria tan tronada com meravellosa per la quantitat de peix fresc exposat. Avui he comprat orades i gamba blanca. Tot fresquíssim, feia goig. I, com deia, sorprenentment barat.

La gent és amable i se’ls veu bastant més tranquils que els urbanites. Parlen, pregunten, expliquen, no tenen pressa. De moment només he trobat simpatia i cordialitat.

És bona aquesta gamba?

Boníssima! No fa gaires hores encara estava al mar.

Necessito que aguanti una mica a la nevera… fins demà…

Cap problema. Potser alguna es farà negre però serà igual de bona. Tregui-li la bossa de plàstic. Que respiri i hi posa un glaçó. Quan es desfà l’aigua fresca les manté molt bé…

He anat a deixar el peix a casa i he enfilat cap a la platja.

Feia vent. Un vent canviant en una terra ventada. Els diferents vents s’alternaven o potser coexistien! Algú que hi entengués m’hagués pogut explicar quin bufava a cada moment. Tan aviat venia del mar, com de terra endins, com d’amunt o d’avall.

He aparcat el cotxe al costat de la platja -gairebé cada dia ha estat així-, he baixat i m’he aturat a contemplar el paisatge. El cel era d’un blau clar intens. El vent no havia deixat ni un sol petit núvol. El sol brillava i enlluernava més del que és habitual. Sobre el blau del mar es veien múltiples espurnes platejades per l’efecte de la llum del sol sobre els petits rinxols que aixecava el vent. A baix la petita caleta de pedretes. He comptat nou persones prenent el sol i quatre o cinc banyant-se. Mes d’agost…

No sóc dels que arriben a la platja i immediatament s’endinsen a l’aigua del mar. Però avui ho he fet, i això malgrat el vent contrarestava la intensa escalfor del sol. He nedat una estona i m’he aturat a contemplar el color ocre-carbassa de les roques i el blau del mar, des de dintre estant. Ha estat un d’aquells moments en els que t’agradaria que el temps s’aturés i aquella pau immensa no es veiés torbada per a res… Un moment en el que sents l’existència de quelcom que et depassa i molt!

He sortit, m’he eixugat una mica i m’he estirat damunt la tovallola, on he continuat gaudint del soroll sedant del mar. Només música de vent i mar. Cap altre so ni soroll. Ràpidament, malgrat el vent (que de tota manera estant ajagut es nota menys), he començat a sentir el sol clavant-se a la meva esquena. Com si de fines i múltiples agulles es tractés. M’he aixecat i he caminat per la platja reconfortat pel vent…

Hola Laura. Què tens avui per dinar?

Tinc una sardina fresca boníssima. Te la recomano.

No se’n parli més. Una amanida i les sardines.

Per beure, vi de la casa fresquet?

Sí, i aigua ben fresca també, si us plau.

És agradable dinar sota l’ombra d’unes oliveres. La visió del mar era diferent per l’alçada -el restaurant està uns pocs metres sobre el nivell del mar- la posició diferent del sol i potser pel canvi de vent. El blau seguia sent intens, però predominava el platejat.

La Laura és una bona conversadora i em va estar explicant coses del lloc i de la gent que hi viu. Hi he anat 3 o 4 vegades i em sento tractat com un client de tota la vida. En marxar la seva mare també es va aturar i vàrem estar xerrant una estona a peu dret.

Són les festes de la cala. Ens agraden molt! -em va donar un programa-.

Vam començar fa 25 anys amb un sopar a la platja tots els veïns. Ara l’Ajuntament s’hi ha ficat pel mig i les festes ja no les sentim nostres. Molts veïns ja no venen al sopar. Encara es fa. Però que si festa de l’escuma, que si castells de focs… Ja no és el mateix.

-Dimarts vindré a dinar amb la família. Serem sis. Guardeu-me lloc.

-No pateixis…

Bany a la piscina que té la casa que he llogat, dutxa i cap a casa de l’Alain. M’aturo a comprar tomàquets i cogombres i segueixo cap al sud-oest, fins a arribar a una urbanització allunyada del poble, habitada fonamentalment per estrangers.

Està ben feta. La distancia entre les cases -totes diferents, lluny de les clàssiques i despersonalitzadores promocions/”fotocòpia”- és gran. La sensació és de tranquil·litat. La vista preciosa amb el mar al fons precedit del verd dels arbres, presents arreu.

L’Alain i la seva dona, Godelieve, em reben i em conviden a seure en una terrassa amb la vista esmentada sobre el mar. M’ofereixen una copa de champagne i -són suïssos- xocolata negra boníssima.

Penso que no tothom pot viure en un paratge tan solitari i aïllat. Cal molta pau interior…

-Fa 12 anys que vivim aquí. Els suïssos estem acostumats al silenci i als paratges tranquils… Aquí, a més, el clima és magnífic comparat amb allà.

-Ara marxeu, però…

-Sí. Hi hem estat molt bé aquí, però ara marxem a Florida. La germana de la Godelieve viu allà… ja ho coneixem… quan treballava hi vàrem viure ja 6 anys… Ens agrada. Jo la veritat és que em quedaria aquí però…serà l’últim trasllat de la nostra vida.

-Això no se sap mai…

-Tens raó. No se sap mai. És la idea que tenim ara, el que sentim. Viatjarem sovint a Suïssa, però. La nostra filla viu a Vevey. Però jo trobaré a faltar això. Aquest paisatge, aquests colors, aquesta vista tan extensa sobre el mar.

-Si vols comprar la casa ja saps…

-No et dic que no. Tampoc sé si està al meu abast.

-Ens posaríem d’acord. Per això no pateixis. Així podria venir alguna vegada a prendre una copa, menjar xocolata i gaudir del paisatge a… casa teva.

-Si mai la compro, ja hi pots comptar!

Vaig tornar cap a casa gaudint del paisatge i pensatiu…

Vaig fer el sopar que vaig prendre al porxo. La lluna encara estava quasi plena. Vaig deixar anar la ment i em vaig perdre una estona en els meus propis pensaments i sentiments fins que vaig decidir començar a llegir un altre llibre…

Be Sociable, Share!

Aquesta entrada té 0 comentaris

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.

L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Publica el teu comentari




Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.