Blog

MISCEL·LÀNIA PRIMAVERAL. UN DIA QUALSEVOL A BARCELONA

EL NACIONAL

Surto a passejar pel barri i he d’esquivar ciclistes i vianants que caminen mirant el mòbil. Els primers circulen per tot arreu: pel carril bici, pels carrils normals, per les voreres, pels passos de vianants…

Entre els segons la varietat és altíssima: tots estem enganxats al mòbil. Veig una persona amb pantalons curts, samarreta, xancletes i una “montera” de torero, que en una mà porta una “Xibeca” i l’altra la té ocupada pel mòbil que mira atentament mentre camina fent ziga-zagues. “Serà un turista?”, penso jo, a risc de resultar -ara quan faig públic el meu pensament- políticament incorrecte.

El cert és que la quantitat de gent que -sola o acompanyada- camina mirant el cel·lular és ingent. Veig un nen molt mudat, estil primera comunió clàssic, un frare amb hàbit de caputxí i una senyora gran molt elegant, tots ells pendents del mòbil i abstrets. Un turista -aquest sí!-s’aproxima a la porta d’un Starbucks per agafar wifi i poder consultar Google Maps.

Fa temps que em demano si els avantatges d’Internet superen els desavantatges. Provisionalment, tendeixo a pensar que Internet no ens ajuda a ser millors persones. Més aviat el contrari. M’hi tornaré a referir al final.

A prop de casa hi ha un supermercat que forma part d’una cadena coneguda i que es vanta de poder atendre els seus clients en català. Quan hi vas, el personal que t’hi trobes només és capaç d’atendre’t en anglès o, amb sort, en un castellà difícil de comprendre. Cal dir que acostuma a haver-hi molts clients angloparlants, que aquesta llengua és habitual en aquest establiment, com ho és al meu barri.

Fa temps que no segueixo la polèmica dels horaris comercials, però aquests tipus de supermercats d’aquesta cadena, igual que determinades botigues, estan oberts 7 dies a la setmana i fins molt avançada la nit. Això, que no sé si és legal, sovint suposa un avantatge. El que potser ja no és tan avantatjós -i en aquest cas clarament il·legal- és la venda d’alcohol que he pogut presenciar a totes hores i a gent de totes les edats. Mentre faig cua per pagar, un noi que parla anglès amb accent italià li explica a una noia que contesta també en anglès, però amb accent alemany, que Barcelona, que defineix com a ciutat cosmopolita, és fantàstica… Pel material que porten i algun detall més, diria que els espera una nit de “botellón”…

Suposo que sí que Barcelona a hores d’ara deu ser una ciutat cosmopolita…

Mentre escric, m’aturo un moment i m’entretinc mirant els titulars d’alguns diaris apilats en un racó. S’hi pot llegir: “Els sensesostre creixen un 9% en un any a Barcelona”. Tot d’una em sembla recordar que una de les prioritats de l’Alcaldessa Colau era millorar aquest problema. Però és clar, quines són les veritables prioritats de l’Alcaldessa? O de qualsevol polític de la “vella” o la “nova” política? Més enllà de l’embolcall i de l’estètica, em sembla que no es diferencien massa.

Amb motiu del 25è aniversari dels JJOO de 1992, llegeixo en un altre diari de la pila, mentre segueixo remenant: “En els últims 16 anys les pernoctacions (entenc que a Barcelona) han passat de 3 milions a gairebé 8 milions anuals, i l’expulsió de veïns pel preu dels pisos és una evidència”.  Sembla que el nombre d’habitacions en pisos turístics -sembla ser que la majoria il·legals-, ja supera la dotació hotelera que, d’altra banda, pel que veig caminant per la ciutat, no para de créixer. El mateix article parla també de la contaminació com a tercer gran problema afegit al d’un turisme mancat de planificació i al de l’habitatge.

Barcelona és una petita -en mida- gran ciutat, sí. Precisament per això, pel que significa avui en dia “una gran ciutat”, una ciutat cosmopolita com deien els joves, penso que no hauria d’estranyar tant que molts opinem que sembla haver-hi motius per cercar llocs més tranquils i saludables per viure… Ho penso, sí. Per què no?

No fa massa dies vaig coincidir amb una excompanya de feina i justament parlàvem d’això. Jo li deia que la Barcelona actual tot sovint m’estimula a anar pensant en indrets per viure més tranquils i -vaig fer servir la paraula- solitaris. No recordo com, la conversa -a partir de la paraula “solitari”- la portà a ella a fer-me notar la importància de compartir, com a possibilitat única d’estimar i ser estimat… Penso de nou en els addictes al mòbil, els sensesostre, els joves del “botellón”: com els hi deu anar això de compartir, estimar i ser estimats en la “cosmopolita” Barcelona…?

A sota de casa hi ha una parada de taxis. Però és pràcticament impossible agafar-ne un. Els taxistes que la freqüenten molt poques vegades estan disponibles. I això que sovint la llum verda i el rètol “lliure” són ben visibles. El del bar del davant, veient que començo a desesperar, m’explica que només estan pendents dels turistes d’un hotel que hi ha a l’altra banda del carrer, per portar-los a l’aeroport.

El problema és que els taxis que circulen pel carrer, si intentes que s’aturin no ho fan, ja que el fet que hi hagi una parada amb vehicles “lliures”, els hi impedeix. Alguns -crec que pocs- se salten la norma i la majoria la compleixen o senzillament tenen por de les represàlies dels companys de la parada.

Fa pocs dies un amic es queixava que allò que diu -i publica en llibres i premsa- un altre amic comú, de què el turisme no deixa ni cinc -o quasi- a la ciutat i al país, s’ha de contrarestar ja que es tracta de la principal indústria que tenim. Com a aval de l’afirmació, cita un estudi realitzat per una prestigiosa escola de negocis de la ciutat.

Jo li explico que mai he estudiat a fons el fenomen del turisme, des de cap perspectiva. Però que com a ciutadà percebo cada dia més dificultats derivades de viure en una ciutat turística, que a la meva manera de veure, s’està oblidant de les necessitats dels que hi vivim.

No em sembla que hi hagi cap planificació turística, ni del futur de la ciutat donat el turisme, seriosa i rigorosa. Potser no manca tant perquè es posi en risc la convivència entre autòctons i visitants. A les ciutats “modernes”, cada dia hi ha més gent amb els nervis a flor de pell… Tot plegat en un món en el que els nous moviments populistes s’articulen al voltant de protegir-se (del que) i d’atacar el que és diferent.

Precisament la conversa a la que em referia amb l’amic defensor del turisme com a font de riquesa, es va produir perquè el vaig anar a buscar per anar a un sopar col·loqui amb una molt bona periodista d’internacional i bona coneixedora de la UE: Carme Colomina. Fa poc ella mateixa escrivia un article titulat “Europa en l’era del ressentiment”. Fa dies que dono voltes al contingut d’aquest article. No cal dir que des del ressentiment és difícil compartir i per tant, estimar i ser estimat.

El diccionari diu que el ressentiment neix d’una ofensa, una burla, un engany… Evidentment varia segons la naturalesa del ressentit. El seu ego, la seva ambició, el seu afany de poder, la seva por, la dificultat per afrontar la incertesa, l’enveja, la major o menor capacitat d’odiar…

A Europa particularment, en els últims anys, amb la crisi, molta gent ha patit molt i el terreny ha anat abonant-se pel naixement espontani de grups populistes i/o el cultiu i el foment del ressentiment. El Front Nacional a França ara, Syriza a Grècia i Podemos a Espanya abans, el Moviment 5 Estrelles a Itàlia encara abans, moviments populistes diversos amb possibilitat d’èxit a Holanda, Àustria i altres llocs, o amb menys possibilitats d’èxit a Alemanya, UK o algun país escandinau, els que tenim per Barcelona i Catalunya… Tots aquests moviments responen a la tensió creixent entre els diferents “nosaltres” i els diferents “ells” de les societats modernes. “Nosaltres” els honestos contra “ells” els corruptes. “Nosaltres” els tolerants i sensibles als drets humans més bàsics contra “ells” que tanquen les fronteres als refugiats i ignoren el drama humà que representen. “Nosaltres” els que volem acabar amb el terrorisme islàmic contra “ells” que son massa tous per fer-hi front. “Nosaltres” els legítimament indignats contra la perversitat d’“ells”, els de “la casta”… “Nosaltres” els de Barcelona, contra “ells” els turistes potser…?

Al cap i a la fi “nosaltres”, com “ells”, tenim un ego que no ens cap al cos, la mateixa o més ambició de poder i la mateixa incapacitat de ser alternativa a un sistema polític caducat. En resum, cap dels “nosaltres” ni cap dels “ells” existents, tenen projecte polític de veritat. Ni els populistes ni els de “la casta”, són ni seran la solució. La solució encara no la coneixem. Fins que no afluixi una mica la febre de l’odi i el ressentiment, no podrà treure el cap i pot trigar. Potser sorgirà de les generacions joves que ignoren tot aquest circ, submergides com estan en els seus propis i característics problemes, als que no prestem massa atenció -ni n’acabem de ser conscients del tot- els que pertanyem a les generacions que dominen la política i l’economia.

Aquesta setmana he viscut una situació, tan menor com es vulgui, però que m’ha permès viure de molt a prop la imatge decrèpita que ofereixen els polítics actuals. Va ser a Madrid, però podia haver estat a Barcelona o a qualsevol lloc. Ha passat en la sisena edició d’un Congrés internacional en el que hi estic involucrat des de la primera edició. Sempre hem tingut representants polítics a la inauguració, la cloenda i en alguna mesa destinada a cercar la seva reacció als debats tècnics del Congrés. Constato amb preocupació dos fets: d’una banda, la mala educació i manca de respecte creixent dels polítics i els seus equips i de l’altra, la dramàtica davallada de nivell i capacitat dels mateixos. Mai abans, en cap de les quatre edicions anteriors -la cinquena, fa dos anys va començar a mostrar aquests dos símptomes- havíem patit tanta mala educació i manca de capacitat. Un Director General d’un Departament de Salut d’una Comunitat Autònoma, va demostrar no entendre preguntes elementals del -teòricament- seu sector, contestant de forma inintel·ligible, amb una verborrea caòtica i mal articulada. Senzillament exhibia sense cap pudor el seu desconeixement absolut del tema sobre el que parlava.

Dels cinc personatges que componien la mesa, dos es varen passar l’estona enganxats al mòbil -a dalt l’estrada i amb tot el públic al davant- mentre parlaven els companys, fent evident a tothom la manca de respecte cap a tots els presents. Hagués pogut semblar una escena d’una pel·lícula còmica si no fos perquè era patètic. De tots ells només citaré un nom pel nivell humà i la saviesa que va demostrar: l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena.

En fi, entretant la guerra entre aquests “nosaltres” i “ells” no sembla tenir aturador. És una mena de tots contra tots amb polítics clarament discapacitats i constants actuacions policials i judicials, de vegades amb la sensació de què tot s’hi val. Amb milers d’imputats que passen anys abans de ser jutjats, el que proporciona un caldo de cultiu extraordinari pel tremendisme. Forneix de munició tots els diferents bàndols esmentats i afavoreix un periodisme decadent de “pim, pam, pum” i un ús de les xarxes socials que fa aflorar a la superfície el pitjor i més baix de la condició humana. Un linxament despietat en tota regla. Un medi, el dels esbudelladors carregats d’odi, que manipula les xarxes per destrossar qui no pensa com ells, qui en lloc de “creure les meves mentides”, opta per creure “les mentides dels altres”. Un infern  que ha estat pedrera de polítics i fins i tot líders de formacions de la “nova política”. Promoure eficaçment l’odi té premi, si és que avui acaparar el protagonisme polític és un mèrit…

D’aquí uns anys, quan el pèndol torni al centre i puguem fer balanç de la proporció de condemnats per la Justícia en relació als imputats, potser ens sorprendrà la quantitat per poc o molt poc significativa. Entretant molta gent haurà passat un calvari derivat d’una combinació d’elements malèfica: els temps inacabables dels processos judicials i el periodisme dominant (periodisme?) i l’esmentat ús de les xarxes socials com a arma de destrucció de persones i famílies.

La societat de la postveritat i el cinisme generalitzat, de la manca de grans ideals i utopies, em sembla perillosa per viure-hi. I tot i que aquesta plaga arriba a tots els racons del mon, sembla com si lluny de les grans ciutats, de la meva ciutat farcida de turistes, aquest càncer que podríem anomenar de moltes maneres -diguem-li per exemple “vida moderna”- no impacti tant. Sóc conscient que parlo de mesures pal·liatives, no de guarir un “mon desenvolupat” gravíssimament malalt, en el que, com ara no recordo qui, va dir: “La veritat és una però les mentides es multipliquen”. L’opinió públicada és el resultat d’una manipulació de dimensions gegantines que es replica de forma viral a través del World Wide Web.

Una forma de compartir, sí, però allunyada del “compartir, estimar i ser estimat” i propera al “compartir, odiar i ser odiat”.

Us deixo. Vaig a buscar el cotxe. Hauré d’esquivar riuades de turistes, tan víctimes del big data com tu, amic lector, i jo mateix. Devia ser pitjor viure sense llum, aigua calenta i calefacció. Segurament. Però m’agradaria poder sotmetre a algun dels humans que van viure en aquestes condicions o pitjors -la caverna si volen, la de veritat-, a experimentar la “vida moderna i el progrés del segle XXI”. M’agradaria molt saber què acabaria triant…

Be Sociable, Share!