Blog

PARADOXES HUMANES

El  cel és de color gris. Contemplo un paisatge que, per a mi, normalment és blanc. No acostumo a freqüentar aquestes muntanyes a l’estiu. Malgrat avui és el primer dia de juliol, a fora la temperatura és de 7 graus i només són les 6 de la tarda. Ahir al vespre -parlant de blanc- va nevar, i de matinada hem arribat a 1 grau. Els tons verds de la muntanya són infinits. Els ocells canten. No s’escolta res més, a banda de les esquelles de les vaques. Un pastor amb el seu gos mira de concentrar-ne unes quantes. Jo ho miro des de la finestra amb la llar de foc encesa. Sí, 1 de juliol de 2017 i la llar de foc encesa… Què bé s’està sense ningú! Per què serà?

Canvi climàtic? Trump, elegit democràticament pels americans, nega que existeixi.

Rebo un Whatsapp d’un amic que diu:

“I tornant a Girona (les inundacions de fa pocs dies), no puc negar que se m’escapa un somriure en veure les imatges de la pedregada. Després de 30 anys predicant al desert sobre l’amenaça/drama del canvi climàtic, i ser criticat des de la ignorància, veure que allò que estava anunciat (fenòmens climàtics extrems) es comença a fer visible (això és només el preludi), em fa pensar que potser l’opinió pública començarà a creure i exigir acció als governs (o potser ni així)…”.

Un altre membre del xat, recomana vigilar amb la contaminació ideològica i apostar pel mètode científic, per l’evidència científica.

Aquesta recomanació em transporta als meus anys d’estudis. Vaig fer el doctorat en una universitat canadenca, després d’haver passat per hores i hores de cursos de metodologia de la recerca, tant quantitativa, com soft, que és com anomenaven la recerca qualitativa molt present en el camp de les ciències socials (als que molts neguen el caràcter de ciència, precisament per no ser hard o quantitativa). En aquella època em fascinava tot això i seguia amb passió els debats sobre el paper de la ciència i el que s’acceptava com a científic i el que no. Ara no diré que em sigui igual però, la veritat, no m’interessa gaire. Gaudeixo molt més del pensament i la filosofia que de la ciència.

Dit això, subjectivament i des del “paganisme”, diria que el canvi climàtic és una evidència. Però, personalment, m’inquieten més altres riscos. Per aquest motiu he escrit al xat:

“Més enllà del canvi climàtic, fa temps que l’home ha apostat per l’autodestrucció de l’espècie. La forma de vida accelerada, individualista, consumista, basada en l’egocentrisme, en el parlar i no escoltar, en el donar lliçons des de la prepotència, sense tenir la més mínima consciència de les pròpies limitacions, en presentar-te en funció del que fas, ja que si ho haguessis de fer des del que en realitat ets, et posaries a plorar; tot això potser ens afectarà abans (o tant com) el canvi climàtic. Molt bla, bla, bla. Molta paraula grandiloqüent i molta ‘parafernàlia’. Però el rei continua anant despullat. Què trist creure’s algú! I sí, al damunt el canvi climàtic! Però l’enveja, la falta de pau, ens destruiran abans”.

Un quart participant al xat expressa el seu acord, no sense fer-me notar -amb raó- que el to pot no “facilitar una lectura sinèrgica”.

Dit tot això, em passa pel cap que tant de bo una mica de rigor científic -o simplement rigor- impregnés els que des de posicions ideològiques satanitzen tot allò que no coincideix amb la seva fe. Penso en el sistema sanitari, la cantarella de la falsa privatització i la divinització d’un concepte del que és públic, que si dura gaire més, arruïnarà definitivament el sistema. De res serveix haver demostrat, amb dades de la pròpia Central de Resultats del Departament de Salut que -en termes generals, globals i sense que sigui així sempre si s’analitza cas per cas- quant més lluny de la gestió público-burocràtica-administrativa, més eficiència i millors resultats. No. No serveix de res. El “mantra progre” imposat des d’una suposada nova política, ho nega dogmàticament i sense dades que demostrin el que propugnen.

O el problema de l’habitatge a Barcelona. Tot el problema de l’habitatge a Barcelona. El dels que no poden accedir a un habitatge digne, però també el dels propietaris indefensos davant els llogaters que relloguen a Airbnb o similar. Això ja no interessa tant als actuals governants. Al cap i a la fi, els propietaris són propietaris, per tant, rics, i per tant, cal deixar que la vida els castigui. I pel que fa als altres, bla, bla, bla i discursos en favor del dret a l’habitatge des del progressisme més tronat imaginable. Però cada dia més sense sostre als carrers. Deixem-ho estar…

Aquest any vaig passar la revetlla de Sant Joan al meu poble, a Sant Cugat del Vallès. Amb amics de Barcelona, d’alguna altra ciutat i també santcugatencs d’adopció. Vaig recordar la revetlla del 1969…

Aleshores jo vivia a Sant Cugat. Faltaven pocs dies perquè l’home arribés a la Lluna. Recordo que el meu avi era dels que no s’ho creia. Deia que era una pel·lícula, un muntatge.

Mentre l’Apol·lo XI estava a punt d’enlairar-se a Cap Canaveral, nosaltres recollíem llenya per fer el foc de Sant Joan. Anàvem per les cases demanant mobles antics, caixes, fustes diverses i materials combustibles. L’experiència d’altres anys ens deia que sempre acabava cremant algun material que desprenia fum negre, fum que ens irritava els ulls i la gola. Roba? Materials sintètics o plàstics? A saber!

Molts anys després, quan a Catalunya no coneixíem el Halloween més enllà de les pel·lícules, quan vaig anar a estudiar al Canadà, les visites dels nens a casa amb motiu de Halloween demanant dolços i caramels, em va evocar a les nostres visites als domicilis i negocis locals a la recerca de fusta per cremar per Sant Joan.

Crec que el que va passar els dies previs a aquella revetlla del 1969, va ser determinant per a la realització dels estudis al Canadà gairebé vint anys desprès. Dic crec perquè, és clar… mai se sap.

La nostra escola era “peculiar” i no estava reconeguda per emetre qualificacions oficials. A final de curs, al juny, anàvem un parell de dies a un institut i fèiem exàmens finals de totes les assignatures, un darrere l’altre. Ens ho jugàvem tot a una sola carta. Aquell any 1969, per sorpresa meva, vaig aconseguir aprovar totes les assignatures. I allò em va marcar positivament en aquell moment. Amb els anys he tingut clar que una bona formació integral no passa només per aprendre a aprovar-ho tot i tenir l’ambició de fer-ho amb nota. Evidentment marca el com passes de nen a adult…

Recordo que el mateix dia de la revetlla o potser el dia abans, vaig tornar de l’escola a casa amb la increïble bona nova i, gairebé sense temps per festejar-ho, vaig córrer cap a l’indret on teníem apilada la llenya a reunir-me amb els amics i ultimar la recollida de fusta i andròmines diverses que cremessin, per fer un bon foc de Sant Joan. Suposo que el fet d’aconseguir quelcom no específicament proposat -no crec que hagués contemplat fermament aprovar tot com un repte- em va motivar a pensar que coses que potser no creia, eren possibles.

Era estiu, feia calor, recordo aquella tarda amb molta llum i un cel clar en un dels dies més llargs de l’any. Crec fermament que aquell esdeveniment va canviar la meva vida. He d’admetre que pot ser un construït no del tot ajustat a la realitat. Però la meva convicció és que aquell fet, va fer que la meva vida fos diferent del que hagués estat. Durant anys vaig pensar que clarament cap a millor. Ara… no ho tinc tan clar.

En tot això pensava aquest any, el dia de la revetlla de Sant Joan, a Sant Cugat, compartint la nit amb amics i, sentint la fresca i la humitat característiques del meu poble en uns dies en els que la calor era insuportable. Crec que la sensació de fresca humida dels estius de Sant Cugat, la reconeixeria amb els ulls tancats, fins i tot per sensacions olfactives.

La nit de Sant Joan del 1969, va ser llarga. Malgrat tenir només 11 anys, els meus pares i els dels meus amics ens varen permetre fer el tronera. Recordo que després de tirar cebetes, trons, piules, de rascar mistos Garibaldi i d’acabar encenent alguna font lluminosa i fer enlairar algun coet, fèiem esforços per mantenir els ulls oberts, amb l’únic objectiu d’aconseguir -aquesta sí que era una fita clara- anar a dormir tard. Malgrat les mares ens havien obligat a cobrir-nos amb jerseis, recordo perfectament la mateixa fresca i humitat que a mesura que passaven les hores s’anava intensificant…

Tot això em porta a parlar de quelcom que, no sé per què, em provoca cert malestar. Per analogia a “vergonya aliena”, parlaria de “malestar aliè”. Estic pensant en quan escolto parlar “del nen que tots portem a dins”. Em sembla evident que el portem i mentre escric, enyoro aquella criatura de 11 anys que era jo i sóc conscient que, emmagatzemat en algun racó dins meu, queda bona part de tot allò. És cert que la “selva asfàltica” quotidiana de la vida adulta, no sempre li posa fàcil treure el cap.

Això canvia en determinades circumstàncies de la vida. En les últimes setmanes tres persones molt apreciades han passat i estant patint greus problemes de salut. Una d’elles -que va estar en situació crítica-, em va confessar que havia vist la mort de cara i ben a prop. La seva expressió, les seves paraules, el seu somriure, la tendresa que desprenia, dibuixaven aquest nen que tots portem dintre. Envellit, delmat per la malaltia i, tot i haver endurit la pell en moltes experiències difícils, en aquell precís moment les havia apartat i la bondat pròpia dels infants, s’obria camí entre certes ombres de por. Per què hem d’esperar que ens en passi alguna de grossa, per treure el millor, més humà i més autèntic de nosaltres mateixos?

Hi ha persones que en la seva relació d’ajut, d’amistat, de suport psicològic, de coaching, apel·len al nen que moltes víctimes del materialisme, el consumisme i l’individualisme, porten a dins. I entre els que exhorten a buscar-lo, n’hi ha que ells mateixos han fet l’esforç de buscar-lo i han intentat viure més d’acord amb el millor i més positiu del seu esperit infantil. També hi ha cínics despietats, o simplement inconscients, que utilitzen aquestes tècniques per manipular persones que es troben en situacions difícils i treure’ls diners o altres beneficis que els hi puguin interessar.

Amb els nens podem parlar de nen a nen. De vegades pot sorprendre com els nens, sent encara molt nens, responen amb la malícia dels adults (el nen ja no està present ni en els infants?). En ocasions ens dirigim a les persones grans com si fossin nens petits, cosa que sovint els molesta, amb raó. Costa més recuperar els valors positius de la innocència infantil en el diàleg amb els adults. I és una llàstima, perquè la comunicació queda condicionada per capes i capes dures, i difícils de travessar i poder arribar a l’essència de l’interlocutor.

En aquest món globalitzat, s’ha globalitzat també la indiferència i la manca de compassió en el sentit més noble del terme. Els mateixos periodistes que denuncien com des del món benestant ignorem, per exemple, el drama dels refugiats, no dubten en destrossar persones i famílies innocents a base de deformar la realitat tendenciosament sense contrastar la informació o fent-ho de forma cosmètica per cobrir l’expedient. Els hi resulta igual d’indiferents aquests “refugiats” que no coneixen i que conformen un magma informatiu abstracte que, convenientment manipulat, pot transformar-se en un dard dirigit contra qui sigui, sense que en realitat la sensibilitat de qui el dispara en relació al tema, sigui superior a la de qui formalment té la responsabilitat de fer-hi alguna cosa; els hi resulta igual d’indiferents, deia, aquests “refugiats”, que els personatges de torn que han decidit esquarterar mediàticament dels que, en realitat, en el fons del fons, ben poca cosa saben.

Hi ha una negació creixent de la primacia de l’ésser humà.

Si un dia, durant unes hores, polítics, financers, empresaris, periodistes, persones amb responsabilitats diverses, indignats (amb raó o sense) pels abusos reals o imaginaris dels poderosos que els hi han ensorrat la vida… si durant unes hores les relacions entre humans es fessin des del nen que tothom porta dintre, crec que es recuperaria aquesta primacia de l’ésser humà perduda. La compassió, el perdó i la justícia en el sentit més absolut del terme adquiririen un pes que cada dia es troba a faltar més.

Cal purgar molts pecats i fer molta penitència. Però cal també una amnistia real que mitigui l’odi, la rancúnia, l’enveja i la incapacitat de tractar els humans com a humans. Haver de trobar confort en els records infantils o en la immensitat de les muntanyes solitàries, està bé, però no és suficient.

Be Sociable, Share!

Aquesta entrada té 0 comentaris

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.

L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Publica el teu comentari




Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.