Blog

PURA VIDA…

San José de Costa Rica

San José de Costa Rica

Deia en el post anterior que en viatges de feina, si arribes a tenir temps d’escriure, pots estar prou satisfet com per no pretendre poder fer-ho en el moment òptim. Aquell moment en què alguna persona, alguna veu, alguna imatge o alguna sensació t’impulsarien a escriure amb una intensitat i una frescor que amb els dies es perd.

Vaig començar aquest post fa 8 dies a l’aeroport de Miami i ara em trobo a Buenos Aires, on per cert, la temperatura és de 6 graus. Visc l’últim dia de tardor, demà començarà l’hivern  i, si Déu vol, d’aquí a 3 dies tornaré a casa, on estarem a l’estiu…

Estic a l’aeroport de Miami -vaig arribar a aquest mateix aeroport fa exactament 36 hores- a punt d’embarcar cap a San José de Costa Rica, on no he estat des del 1997.

Poc em pensava que coincidiria amb un col·lega d’aquella època que, des d’aleshores, sempre s’ha dedicat a la consultoria. Un americà de Chicago que fa ben bé 20 anys o més que viu a Costa Rica. De fet, no hi està gaires dies a l’any. Segueix treballant com a consultor a països emergents i es passa mitja vida entre Europa de l’Est, Àfrica i Amèrica Llatina. Ara acaba d’arribar de Bahames i torna cap a casa.

Havia quedat precisament amb ell per sopar el mateix dia a San José. Ell que sabia que jo viatjava aquell dia des de Miami, va pensar que potser coincidiríem en el vol, ja que jo li havia dit que arribaria a Costa Rica al migdia.

L’última vegada que el vaig veure va ser a Barcelona, on va venir amb qui estava casat aleshores, una hispana irlandesa, i vam passar un cap de setmana a Calella de Palafrugell.

Durant el sopar d’aquests dies a San José, en un restaurant japonès, m’acabaria explicant que es va separar feia anys i que la seva parella actual era de Bahames, on desenvolupa bona part del seu treball i hi passa bastants dies al mes.

Es va instal·lar a Costa Rica  perquè el seu pare és “tico”. Així els hi diuen als habitants de Costa Rica, com a conseqüència de redoblar els diminutius (“chiquitico” per “chiquitito” per exemple). El pare, metge, em sembla recordar que cirurgià, va emigrar a Chicago, on es va casar amb una americana. El meu amic va néixer i va créixer als Estats Units, però un negoci familiar el va portar a Costa Rica i s’hi va establir. Finalment no es va dedicar a aquest negoci, que era de plantacions de plàtans, manufactura i venda.

Economista de la Universitat de Chicago, es va interessar pels sistemes sanitaris i el vaig trobar a l’equip de la contrapart, a la Caja Costarricense del Seguro Social, per un gran projecte de consultoria finançat pel Banc Mundial. Projecte del que sempre m’he sentit molt orgullós. Vàrem implantar elements del model sanitari català a Costa Rica, abans que a Catalunya! (Mentre escric, escoltant la ràdio per Internet, m’assabento que s’ha fet públic el que per a mi era obvi: l’intent de destruir el sistema sanitari català, des d’un Estat -espero que només d’aparença- feixista. Confio que ben aviat es desemmascari també els que, des del populisme “chavista” han fet el joc als nostàlgics de la dictadura, fent bona la dita que “els extrems es toquen”).

Vaig visitar Costa Rica per primera vegada l’any 1992. El país em va semblar molt verge. Al cap de 3 o 4 anys vaig començar a anar-hi per feina. Durant un any, pràcticament hi anava cada mes. Un cap de setmana em vaig poder escapar a Guanacaste, al nord-oest del país, al Pacífic, a prop de la frontera amb Nicaragua, lloc on vaig estar en el primer viatge. Em va semblar un altre país. Em resultava increïble la proliferació d’hotels i el desenvolupament turístic experimentat en tant poc temps. La meravellosa península de Nicoya, el Golfo de Papagayo, començaven una transformació que no em va agradar…

El meu record de platges idíl·liques i solitàries, en les que estàvem només acompanyats

Centro antiguo de San José

Centro antiguo de San José

d’alguns animals, ja només era això, un record. La imatge d’aquell viatge és, però, la del meu fill gran, que aleshores no tenia encara 4 anys, corrent de la forma inestable en què ho fan els nens d’aquesta edat, per una platja solitària, absolutament plena d’iguanes a les que perseguia divertit.

També recordo que un matí, en despertar-nos i obrir la porta de l’habitació -donava directament a un passadís exterior, a modus de motel- una iguana va sortir, a tota velocitat, de sota el llit, directament cap a l’exterior. Havia passat la nit amb nosaltres!

Pel que fa a l’execució del projecte de reforma de la Caja Costarricense del Seguro Social, amb fons del Banc Mundial, en tinc un gran record. Per la bona feina feta amb els companys consultors catalans, per l’agradable experiència viscuda amb els “ticos” i pel bon record del país. Un país tranquil, segur, amb el règim democràtic més consolidat de Llatinoamèrica, sense Exèrcit i orgullós del seu sistema de prestació social. El tancament del projecte va coincidir pràcticament amb el final de la meva primera etapa de dedicació exclusiva a la consultoria internacional. Al juliol de 1997, vaig viatjar a Costa Rica, a Uruguai, a Argentina i em vaig anar acomiadant dels clients. Estant a Montevideo, vaig rebre una oferta (una trucada em va despertar a les 5 de la matinada) per tornar a l’Administració catalana, que vaig acceptar. Avui en dia, per raons relacionades amb la notícia abans esmentada, la refusaria sense perdre un  segon!!!

El viatge va acabar a Miami, al mateix hotel de l’aeroport al que em vaig referir en el post anterior, i el record que tinc és d’estar mirant per la finestra cap al Downtown, més enllà del Blue Lagoon, amb sensació plena de tancar una etapa i fent un balanç clarament positiu. El model sanitari català, vilipendiat i destrossat des de ja fa gairebé 10 anys o més, de forma incremental fins a deixar-lo tocat de mort, havia estat valorat internacionalment de forma positiva, el que em feia sentir molt feliç. Aquell dia, amb la mirada perduda en els gratacels de l’horitzó, el sentiment era agredolç. D’una banda, em sabia greu deixar aquella activitat tant meravellosa i creativa i d’una altra, sentia il·lusió per tornar a una Administració de la que vaig marxar decebut per algunes decisions que es van prendre que, a la meva manera de veure, suposaven començar a frenar l’empenta extraordinària amb la que vàrem impulsar la modernització de la sanitat catalana. Poc m’imaginava que la degradació arribaria al punt en què es troba ara!!!

Bé, el passat diumenge, dia 12, vaig tornar a Costa Rica després de 19 anys i… no vaig acabar de sentir les bones vibracions que experimentava sempre que anava a aquest país.

Vaig descansar una estona a l’hotel i des de l’habitació cantonera que em vam assignar, divisava les muntanyes que conformen el Valle Central de  San José, amb núvols negres enganxats als cims. Època humida. Tempestes tropicals de tarda. Sensació, pels núvols negres, que la nit arribava més d’hora en un país en el que el dia acaba cap a les 18 hores i comença cap a les 6, amb certa variació (una hora o no gaire més), segons l’època de l’any. Molts records… Vaig recordar haver compartit feina amb en Rafael Bengoa a Costa Rica i haver-nos allotjat tots dos en aquell mateix hotel.

Per cert, si voleu visitar Costa Rica feu-ho. No és ni de bon tros el que era, pel turisme, però val molt la pena. La natura és una meravella.

Abans us hagués dit que no podíeu obviar San José, perquè allà hi ha l’aeroport. Però si no fos per això, us ho podíeu estalviar. Ara crec que us ho podeu estalviar. El desenvolupament turístic els va a dur a dinamitzar un antic aeroport a prop de Libèria, la capital de Guanacaste (a uns 230 Km de San José), transformant-lo veritablement en internacional. En alguna ocasió hi havia hagut algun enllaç amb Miami, però no es va consolidar. M’expliquen que la idea és que l’aeroport internacional Daniel Oduber de Guanacaste, acabi tenint més moviment de passatgers que l’aeroport Juan Santamaría de San José, l’únic durant molts anys per accedir al país. En qualsevol cas jo hi he anat per feina i els dos dies llargs que m’hi vaig passar, els vaig passar a San José.

Cap a les 19 vaig sortir de l’hotel per arribar a les 19:30 al restaurant Hibachi, a Sabana Norte. UnIMG_3509 dels molts restaurants asiàtics -coreà-japonès aquest- que es troben a Costa Rica. Estava buit -segons em va dir el meu amic, els diumenges a la nit la gent no surt gaire a sopar-, però era bo.

Vàrem parlar de moltes coses. Quan han passat tants anys -l’última vegada que ens vam veure, ell no tenia fills i els meus eren molt petits- es fa difícil posar-se al dia en detall.

– Què fa el teu pare? Ha decidit passar la jubilació a Costa Rica?

– En part. S’hi passa llargues temporades. S’ha fet una casa a la costa…

– Està bé de salut?

– Prou bé. Coses de l’edat: artrosi, dolor. Bé, li van posar 3 stents. Ja fa anys. Està prou bé…

– Me n’alegro. El meu pare aviat farà dos anys que va morir.

– Vaja… Ho sento!

– Saps que se m’havia passat pel cap viure entre Costa Rica i Barcelona un cop jubilat?

– I per què Costa Rica?

– En tinc bon record, ho trobo prou segur si no ha canviat, és bonic i tranquil, hi ha una democràcia consolidada, el clima és bo, si et calen determinades coses, està relativament a prop de Miami i… quan et jubiles la capacitat econòmica minva i amb els mateixos diners a Costa Rica es poden pagar més coses que a Barcelona.

– Em sembla una bona idea. Jo ja fa 23 anys que hi visc! Quan hi vaig venir ni m’ho imaginava..

– Sí, la vida no saps mai cap a on et conduirà. No sabem res, de fet…

L’endemà al matí tenia reunions no gaire lluny de l’hotel. Vaig passar per davant del “Gran Hotel Costa Rica”, hotel d’època i amb molta història, davant del “Teatro Nacional”. Em va semblar que, en relació al record que en tenia, la densitat de trànsit havia augmentat molt i les voreres i els carrers no havien millorat. Els veia iguals.

Vaig anar a dinar amb en Luis, vell amic ja jubilat. El vaig trobar amb molt bon aspecte, com si els anys no haguessin passat per ell. El restaurant estava ubicat en una antiga casa de tipus colonial molt bonica. Vam dinar a l’exterior, en un espai adjunt a la casa, sota teulat, aguantat per columnes ajuntades per una barana paral·lela a la paret, estant les taules ubicades entre ambdues: paret i barana. Va començar a ploure -horari típic d’època humida- i el record plàstic de l’escena m’era molt familiar. A fora, però a cobert, a resguard de la pluja, amb una vegetació característica i uns colors de cel ennuvolat tropical, que només podia ser d’allà. De nou aquella olor tan característica que vaig descriure en el post anterior, al jardí de l’hotel de Miami.

Em va explicar que moltes coses havien empitjorat al país. La seguretat, l’impacte de la crisi, el trànsit havia esdevingut infernal a San José -s’ha multiplicat el nombre de cotxes sense millorar les infraestructures-. Em va descriure un sistema polític bloquejat per un parlament fragmentat en el que és difícil aconseguir majories… Tant, que hi havia dubtes que aprovés un préstec del Banc Mundial per tal que el Ministeri d’Hisenda retornés el que deu a la Caja Costarricense del Seguro Social. Aquesta entitat és tot un símbol d’identitat i benestar que el proper novembre celebrarà el seu 75è aniversari. Vetaran el flux de diners a la Caja en el seu 75è aniversari? Si passa, no hi ha dubte que aquest país ha canviat i molt!

Vaig pensar que el que m’explicava -la seva opinió- coincidia amb la meva sensació: així com el record de fa anys m’havia dut a considerar aquell país com un possible destí per a la jubilació, el meu feeling ara no era bo…

Sempre abans, m’havia sentit molt bé a Cosa Rica…

Els desenvolupaments fets a Escazú (restaurants, hotels, gimnasos, botigues fashion, un modern centre comercial, fins i tot un camp de golf) em fan pensar en el barri de Palermo a Buenos Aires que, amb Palermo Soho i Palermo Hollywood, suposen un contrast tan desmesurat amb la pobresa d’extrema de les “viles misèria” -barraques, equivalent de les “faveles” brasileres-, que accentua la meva sensació de no reconèixer aquell país que tenia al cap.

Acabo sopant a casa d’uns amics que viuen en una zona exclusiva a la que s’accedeix a través d’una porta blindada i vigilada per un guarda de seguretat, en la que algunes cases es protegeixen amb filats electrificats. Això ho conec. Ho he vist a Mèxic, a la Veneçuela pre-chavista i a altres països. Però no tant a Costa Rica….

Torno a l’hotel i em venen al cap dues imatges…. una d’abril de 1996 i una altra anterior. Reprodueixo un fragment de la primera, escrit en aquell moment:

“ (…) Silenci i quietud a l’Aparthotel Cristina. Vent fresc del ‘Valle Central’. Capvespre. Fa fresca. La vista és preciosa. Les llumetes llunyanes fan pampallugues. El parc ‘Sabana Norte’. L’edifici de l’ICE…

Sopo tranquil·lament a l’apartament. Estic cansat després d’un dia llarg de feina.

Estic tan cansat que inicialment em costa dormir. Em dutxo. Escolto el silenci que alterna amb el soroll de les palmeres mogudes pel vent. Acabo adormint-me…

Caja Costarricense del Seguro Social

Caja Costarricense del Seguro Social

Abans de les 6 el dia s’aixeca i la claror entra per a finestra. La llum del sol deixa definitivament enrere la nit. A les 8 del matí el sol sembla el nostre sol de les 12 del migdia. Comença un altre dia. Em sento renovat. Vaig a la Caja a treballar i els colors vius de tot, dels autobusos, dels cotxes, dels vestits de la gent, dels mercats, així com la vida centreamericana, aquell ambient alegre, m’emplenen el cor (…) ”.

Recordo també com algunes nits anava a una mena d’envelat a l’aire lliure, seia sol a una taula, em servien una cervesa i em passava dues o tres hores veient els locals ballant merengue de forma fascinant. Els cossos es movien tan harmònicament amb la música, que em resultava inimaginable que ningú que no hagués nascut o almenys incorporat aquella terra, no només al seu cos, també a la seva ànima, pogués ni tan sols aproximar-se a aquella perfecció. Sensació de què aquella gent, amb ben poca cosa, era feliç…

Avui acabo l’etapa “tica” del viatge. Esmorzo “gallopinto” i vaig cap a l’aeroport Juan de Santamaría, destí Washington, via Miami. El vol sortirà amb una hora de retard. Una dona parla tan fort per telèfon, que sembla que vulgui que tots ens assabentem que viatja a Madrid, però abans pararà uns dies a Miami per visitar la seva filla. Diria que obeeix força fidelment a un determinat patró benestant/nou ric, centreamericà per la fesomia i la manera de vestir, però en el fons força universal.

Adéu Costa Rica. Potser a reveure… Pura vida!!!

Be Sociable, Share!

Aquesta entrada té 2 comentaris

  1. Ché, qué bueno que escribiste!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.

L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Publica el teu comentari




Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.