Blog

“SE’NS N’HA ANAT EL PEPITU”

PEP MORELL

… Em va dir el germà d’en Pep Morell al tanatori de Sant Gervasi abans d’ahir. Amb en Jordi Morell vàrem estudiar Medicina junts fa gairebé 40 anys. Ens vàrem fondre en una abraçada emocionada, colpits pel buit que ens deixa la marxa prematura d’en Pep. Vaig conversar una estona amb la Babet, tot d’una vídua, i em vaig enretirar per deixar pas a la multitud d’amics i familiars que volien expressar-los-hi el seu condol. Vaig entrar a la sala de vetlla on les despulles del Pep descansaven dins la caixa, tancada, amb un escrit d’ell al damunt i una fotografia d’ell mateix a la neu, abillat d’esquiador. Era ben bé ell. Proper, amb la seva mirada franca, ferma i alhora tendra. Sempre serena. Feia menys de sis mesos que en un dinar d’amics, ens va explicar que estava malalt. Tot ha anat molt de pressa. Segur que per a ell, aquest període va ser llarg i esgarrinxador. El moment de recolliment i “diàleg” amb l’amic, es va allargar una estona quan, ja fora de la sala de vetlla em vaig quedar desconnectat del món i connectat amb ell, amb la mirada clavada en aquella vista tan bonica que té de Barcelona aquest tanatori, amb el mar al fons…

En aquest món embogit, deshumanitzat i ple d’agressivitat i tensió, es dona la paradoxa que el que dona sentit a la vida, l’única cosa que dona sentit a la vida, que no és altra que l’amor, estimar, pot arribar a semblar que ha desaparegut o que es practica d’amagat. S’expressa poc, tenim vergonya de manifestar-ho. Simplement el que ara estic fent, compartir aquest pensament en un blog, per tant en l’espai públic, incomoda alguns, és considerat un acte de valentia per a altres -he rebut comentaris en aquest sentit en algun post en el que he compartit sentiments i vivències personals-. Hi ha qui, fins i tot, ho troba de mal gust. Com si determinades expressions haguessin de quedar restringides als espais d’intimitat, a la distància curta, a la conversa tête à tête amb un amic, un familiar, una persona estimada. Com si fer-ho obertament equivalgués a practicar una mena d’“exhibicionisme” impúdic, que fereix. Amb sort vivim una doble vida: l’oficial, on l’espai per als afectes i l’estimació és cada vegada més reduït, i l’autèntica vida, on tot el bo que portem a dintre pot sortir i expressar-se. Amb menys sort, l’espai per al que realment és important i dona sentit a la vida, estimar -o Estimar- pot arribar a esdevenir tristament minso.

Pensareu potser: “Què té a veure això amb l’experiència amarga de la mort de l’amic?”. Doncs a banda que la mort i tot el que l’envolta, esborren per un període més o menys llarg qualsevol altre fet de la vida, i provoquen que els millors sentiments surtin per l’efecte de la pèrdua d’aquella persona que estimaves i sents que segueixes estimant i estimaràs… a banda aquest fet, el recordatori de la desaparició del Pep parlava precisament d’això, del que és realment important a la vida i del que és accessori, tot i ocupar molt de temps i aparentar ser el més important. Ho va escriure ell mateix i deia:

Quan la natura m’envolta m’embogeix l’ànima. La natura m’és lleial i em sedueix com un descobriment inèdit i no viscut.

El meu cos i el meu esperit se senten envoltats de caliu i tendresa, em supera! Seria capaç de tot, sento un bullir de sensacions com aquell adolescent desorientat que busca i no troba. La vida et dona i et treu, collons! Què bonica i fotuda a la vegada.

Demà em retrobaré amb la llum de la realitat i el plaer que ara em sedueix, el recordaré com la folia d’un somni viscut i amb una rialla de complicitat d’adult. Però aquest moment ningú, ningú me’l podrà prendre”.

És possible que algú -no ho sé- s’estranyés de què en Pep hagués escrit aquestes paraules precioses. Era un treballador apassionat i infatigable, amb una vocació de presència social i participació associativa que el portaven a estar a mil llocs, a banda de les seves empreses. Des de l’Oncolliga fins a la Cambra de Comerç, passant per Òmnium Cultural i el que vulgueu. Jo el vaig conèixer a la Junta Directiva de la que va ser la Mútua Metal·lúrgica, sector al que estava vinculat per tradició empresarial familiar. És possible, deia, que qui el vinculés més al món de l’empresa i de l’associacionisme empresarial, es pogués sorprendre amb aquest escrit. Jo -i segurament la majoria, no vull pas cap exclusivitat, per Déu!- no. En absolut. És més, si en Pep no hagués portat dintre seu tots els sentiments i la humanitat que destil·la aquesta meravella d’escrit que personalment desconeixia, no crec que haguéssim connectat al nivell que ho vam fer. Ens vàrem conèixer en el món de l’empresa, però a mi, més que no pas l’empresari brillant, l’enginyer industrial, m’interessava -i molt- ell.

Estimat Pep, jo no sóc ningú per interpretar el que ens volies dir quan vares escriure aquestes paraules belles que mostren la teva ànima. I no ho faré. M’imaginaré, però, un dia d’aquells que venies atrafegat amb alguna de les teves dèries, anàvem a fer un cafè i em deixava captivar pel teu discurs pronunciat amb certa èpica, amb ironia i melangia intercalades, que s’acompanyaven d’aquell somriure teu tan característic. M’imaginaré que això que vas escriure m’ho explicaves, i et contestaré el que t’hagués contestat o et contestava quan treies de dintre teu tota la força que tenies.

Quan m’haguessis dit que la natura embogia la teva ànima perquè descobries quelcom inèdit i no viscut, hagués tingut la sensació que em parlaves de Déu per sintetitzar en un significat comprensible allò que sentim que ens depassa i ens fa sentir petits. I ens identifica amb la nostra veritable essència lluny del vestit i la corbata, i el joc o jocs de rol que a tots ens toca fer en la vida quotidiana. Per cert, també t’hagués expressat com valorava el teu optimisme, el teu caràcter positiu. Deies: “Demà em retrobaré amb la llum de la realitat…”. Utilitzaves, positiu com eres, el terme “llum” per definir una realitat que molt sovint i cada dia més, presenta més ombres que llums!!! Així eres tu i això admirava de tu. T’imagino “allà dalt” amb aquell somriure amorós i entranyable dient-me: “No m’estranya, vols deixar de veure l’ampolla mig buida?”. I aquí ja esclataríem a riure tots dos!

Quan m’haguessis dit que la natura -el que la natura li deia a la teva ànima, diria jo- t’era lleial i et seduïa, i que el teu cos i el teu esperit se sentien envoltats d’un caliu i una tendresa que et superaven… t’hagués dit: “Explica-m’ho millor, Pep. De què em parles?”. Com que no em pots contestar et diré el que hagués interpretat jo. Hagués entès que em deies que et senties estimat i connectat amb el que donava sentit a la teva vida. I potser no deies això. És el que jo hagués entès. Ja saps tot allò del que diu l’emissor, el que entén el receptor i el joc dels disbarats! Deixa’m dir, però, que algú dels qui van parlar en el teu acomiadament -màxima representació dels que t’estimem- va fer esment a què tu mateix et definies com una persona espiritual…

I m’ha encantat l’associació que fas, d’una banda, entre “l’adolescent desorientat que busca i no troba” -per cert, mil gràcies pels bons consells que vas donar al meu fill Oriol, que ara acaba els seus estudis d’enginyeria- i les sensacions meravelloses de la natura que ens depassa i, d’una altra banda, “la rialla de complicitat de l’adult” quan retroba “la llum de la realitat”. Això sí, quan conclous amb “però aquest moment ningú me’l podrà prendre”, més que l’adolescent, em recordes el nen que diuen que tots conservem en major o menor mesura. El nen lliure de les servituds i les mesquineses que caracteritzen la vida adulta.

M’imagino aquell nen feliç i content aferrat a la seva joguina que l’acompanya a tot arreu joiós i segur de què aquella ja forma part d’ell i no li arrabassaran!!! Em quedo amb aquesta imatge, Pep.

Sí, sí. Ja sé. Et veig perfectament. Amb vestit i corbata, botons de puny i sabates elegants. Tot tu elegant i senyor. Ho eres. En tots els sentits. Ho eres perquè eres autèntic. La imatge és agradable i el record entranyable. Eres autèntic perquè sabies que la vida és “bonica i fotuda a la vegada” i perquè la “rialla de complicitat de l’adult” respectable social i empresarialment, mai va matar -ni tan sols ferir- aquell adolescent que “busca i no troba”. Imagino que com molts que t’han precedit i molts que et seguirem -si tenim la sort de no perdre el millor de nosaltres mateixos pel camí dels jocs de rol- en els últims dies de les nostres vides, continuarem buscant amb afany allò que haurem cercat tota la vida. I potser la proximitat de l’irreparable, ens hi aproparà. Ens aproparà a allò que vas sentir tu i que tan bé vas expressar en el que ha acabat sent el recordatori del teu acomiadament. Allò que segurament ara has trobat i gaudiràs per sempre més. Això, com aquell meravellós moment viscut a la natura, ja no t’ho podrà prendre ningú, amic! T’ho has guanyat durant tota una vida estroncada massa aviat.

Estimat Pep, moltes gràcies per tot el que ens has donat de forma despresa, entranyable i amorosa. Et trobarem a faltar. Ens queda el teu record i el teu exemple. Descansa en pau.

Be Sociable, Share!

Aquesta entrada té 5 comentaris

  1. Josep Maria,
    Valoro molt positivament l’expressió dels sentiments. Tens raó, no és habitual, el teu escrit trenca aquesta discreció socialment majoritària que sovint s’identifica amb feblesa. Però no és fragilitat, més aviat al contrari, és simplement parlar/viure sense cuirassa defensiva i sense la disfressa “d’homes durs” que, en el fons, ens cal únicament per protegir-nos de la por.

  2. Pere says:

    Sense cap dubte, una persona que ha deixat empremta.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.

L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Publica el teu comentari




Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.