Blog

SENSACIONS DE TARDOR

Sembla que el Black Friday ha quallat. Vaig escoltar un capellà que assenyalava la contradicció entre l’exaltació del Rei Diner i el missatge de l’Evangeli. Feia notar la concurrència entre el Rei Diner i Crist Rei (era el dia de Crist Rei).

Més enllà del que significa el consumisme en el nostre món (les referències al tema serien inacabables), en termes de deshumanització, de pèrdua “del centre”, de confondre el que hauria de ser essencial pel que hauria de ser accessori però esdevé principal… més enllà de tot això, l’arrelament d’aquestes tradicions americanes a la nostra societat, em provoca certa incomoditat.

Segur que hi ha gent que està encantada amb la iniciativa. Els humans som molt diversos i hi ha gent per a tot. No hi ha opció ni proposta que no tingui adeptes i opositors.

Inevitablement em ve “el procés” al cap. Reconec que mai havia viscut tanta tensió i malestar entre discrepants. Mai en primera persona, com a protagonista. Malauradament, en aquests últims mesos, he viscut tensions desagradables amb bons amics i persones estimades i no m’he sentit ni em sento bé per aquest fet. Al contrari. No m’imagino, però, -en principi- tant patiment associat a una eventual discussió centrada en el Black Friday, com les viscudes amb gent estimada a propòsit del procés. No…

Tornant a les importacions transatlàntiques, primer va ser -en la meva particular i subjectiva forma d’ordenar aquests impactes- el Halloween que ha anat menjant terreny a la castanyada. I el canvi climàtic a les castanyes i els moniatos. (Avui 2 de desembre -últimament he d’escriure a estones i l’elaboració dels posts s’allarga durant dies-, he vist per primera vegada un venedor de castanyes i moniatos a la fira de pessebres de la Sagrada Família. Suposo que fa dies que n’hi ha, però jo no els havia vist).

Abans -era abans, no?- el Pare Nöel va entrar en concurrència amb els Reis Mags. Aquest fet em va doldre molt. Moltíssim. Sí, ja sé. El que dèiem. Hi haurà qui pensi que tot enriqueix, que suma, que no passa res… Per a mi el Nadal tenia un significat i els Reis, dins del conjunt de les festes nadalenques, tancant-les, ja al final de les mateixes, un de propi, màgic, meravellós i diferent.

No m’agrada el Black Friday, ni el Halloween, ni que el venerable Pare Nöel hagi entrat al nostre escenari de la manera que ho ha fet.

Passar de les disfresses del Halloween a, com aquell qui diu, en un tres i no res als llums de Nadal als carrers, em desorienta. Es com si tot d’una el carnestoltes, en lloc de ser al febrer, precedís en uns pocs dies al Nadal. No crec que sigui bo per a la salut mental, en especial a mesura que envelleixes, introduir en la vida aquests elements de desorientació, de pèrdua de referents. No, no m’agrada. Ah! Em deixava el Cyber Monday: sense comentaris!

Sí que en les últimes setmanes he tingut una clara sensació de tardor per les fulles seques cobrint el terra i voleiant. I a banda de les fulles, han caigut il·lusions de gent propera aquesta tardor.

En parlava al final del darrer post (veure Tardor a Catalunya del 19 de novembre passat). De forma retòrica em demanava si multinacionals i sensibilitat humana representaven realitats compatibles. Però ben mirat, les multinacionals avui -i no des de fa temps, sinó des de sempre en major o menor mesura- són producte i reflex de la societat malalta d’inhumanitat en la que es desenvolupen.

Aquesta setmana parlava amb un directiu de multinacional, un directiu jove, en fase de desenvolupament de carrera, expatriat, que especulant sobre el seu futur, començava a inquietar-se del poc temps que li quedava lliure, temps per a ell i no per a la multinacional. Ell pensava en temps de lleure, per compartir amb la família i els amics, per fer activitats.

Em va recordar a mi mateix quan tenia la seva edat. Sovint dic que des del final dels estudis fins a aproximadament els 50 anys de vida, més que viure, vaig treballar. En aquell moment ni em plantejava disposar de temps per a mi. Això vol dir que tampoc vaig tenir tot el temps que hagués calgut per a la família. El jove directiu expatriat amb el que parlava, era el meu fill.

Això parlava amb el meu fill i compartia amb ell -amb un absurd sentiment de culpa que mai m’he tret del tot del damunt- el temps que m’havia passat “descentrat”, lluny del meu centre, per tant, de mi mateix i de la meva família, amics i cercles vitals no laborals. Ell no anava tan lluny. Parlava simplement de tenir temps de lleure. Un temps que queda reduït -i encara- a dissabtes i diumenges en setmanes d’inacabables jornades laborals amb horaris irracionals. Crec, però, confio en el fons, que el que ell “va patir” amb mi el farà corregir a temps. De fet em va semblar que ja s’ho plantejava seriosament.

Tot va venir derivat de l’acomiadament fulminant d’un amic meu, alt directiu d’una multinacional, que el meu fill també coneix. L’amic, de 56 anys, ha fet una carrera brillant en -fins a on jo recordo- 3 multinacionals i, a banda de caracteritzar-se per aconseguir excel·lents resultats per a les seves empreses, és una persona carregada d’humanitat que mai ha deixat d’exercir-la en l’entorn laboral. Un és com és i si les virtuts són autèntiques, no se les deixa a casa per anar a treballar!

L’any passat -últim exercici tancat- va fer els millors resultats de la història de la companyia en la regió del món que dirigia, que no és precisament petita, ni es tracta d’un mercat fàcil.

Ell no m’ha dit què va passar perquè amb certesa ni ell ho sap. Té una idea clara que intueixo, però que no crec que expressi si no pot aportar proves. Crec que li ha passat quelcom que jo vaig experimentar a principis dels anys 90. Van fer director general de la meva organització un company de Comitè de Direcció amb el que teníem poques coincidències respecte a com desenvolupar la nostra missió, i jo vaig dimitir. En el cas de l’amic, el seu fins fa poc company de Comitè de Direcció -un igual en el “board”- va ser nomenat CEO mundial de la multinacional -màxim directiu- i el va fulminar sense miraments. Com diria la cançó, “qüestió de feeling”, que no de vàlua professional.

Parlant amb el meu fill -que ara treballa en la tercera multinacional des que va començar la seva vida laboral- vaig sentir que aquest fet que li ha succeït al meu amic i que ell, tot i ser jove i encara en els inicis de la seva carrera, ja ha experimentat al seu voltant, em va semblar que reflexionava més enllà del que a mi em va verbalitzar, sobre el que val de veritat la pena en aquesta vida i el que no.

Tornant als anys en els que aquest fill meu, ara directiu de multinacional, era petit, aquells anys en els que, com deia, més m’hagués valgut dedicar més temps a la família i menys a treballar, els vaig passar entre la política i una empresa privada de consultoria creada conjuntament amb un soci.

Quina mala idea parlar ara de política!!! Avui en dia la política i els polítics estan tan desacreditats que massa gent no entendria res que semblés una defensa dels mateixos, que tampoc és el que tinc previst fer. Crec que avui la paraula política -especialment al nostre país, ja sigui Catalunya i/o Espanya- s’associa d’immediat a corrupció. Però no és d’això que vull parlar. I no per defugir el tema. He escrit sobre la qüestió en aquest blog i fa més anys en articles de premsa. Estava parlant de sensibilitat humana en referència a les fredes, inhumanes i destraleres multinacionals. Màquines amb un gran potencial destructor de persones.

Però el maltractament a professionals i treballadors no és exclusiu de les multinacionals, com la corrupció no és tampoc exclusiva de la política i l’àmbit públic.

En qualsevol cas el món de la política, viscut des de dins, d’humà no en tenia res i no crec que això hagi millorat en els 20 anys que fa que no hi sóc. Més aviat a l’inrevés. Era un món d’interessos i cops de colze per grimpar més alt, en el que, entre altres coses, podies ser acomiadat en qualsevol moment, sense cap explicació, sense cap relació amb els resultats de la teva feina i sense cap tipus de compensació econòmica de cap classe. Recordo l’admirat Toni Farrés, que quan va deixar de ser alcalde de Sabadell, va anar a fer cua a l’oficina de l’INEM, per denunciar que després d’anys de dedicació responsable i honesta a l’interès públic, no tenia dret a percebre la prestació corresponent com a aturat. Al món de la política, com en el de l’empresa i com arreu, hi ha bona gent, honesta, que fan bé la seva feina i són tan respectables com qualsevol.

Un altre amic, director general durant els últims 15 anys d’una Fundació dedicada a intentar millorar la vida de les persones, ha hagut de deixar de treballar per un seguit de problemes importants de salut. La resposta que s’ha trobat a l’hora de negociar la seva sortida, ha estat legal i sens dubte acceptable i correcte per part dels responsables de la Fundació, però potser mancada de sensibilitat en un cas que, com els anteriorment citats, es pot demanar -de ben segur retòricament- si ha valgut la pena tant d’esforç, deixar-s’hi la pell, en aquest cas, quasi literalment.

Escric jo i ho faig mogut per “les fulles que aquesta tardor han caigut a prop meu” que m’han evocat altres experiències viscudes. De ben segur molts lectors tindreu a prop casos que fan evident que el món en el que vivim va perdent de forma creixent la sensibilitat cap a les persones i el bon tracte que totes mereixem. Potser heu experimentat el fet d’arribar un dia al despatx, trobar-vos la porta tancada, el pany canviat i algú esperant-vos amb un sobre a la mà d’aquells que contenen una carta a dins que has de signar acceptant l’acomiadament i que els advocats et diuen que no signis mai. Jo vaig viure una situació homologable a aquesta quan l’entitat que dirigia va ser absorbida per una altra de la competència. No havent-n’hi prou amb això, pel fet d’haver passat fa anys per la política i amb la única intenció de perjudicar a polítics en exercici que rocambolescament associaven amb mi, determinada premsa va acabar presentant aquesta situació de forma enverinada i fent-me passar pel que no sóc!!! (veure post La meva versió dels fets del 5 de juny de 2017). En fi…

Arribats aquí, si algú diu “ja n’hi prou de quixar-se, no?”, o bé “què carai és això comparat amb una malaltia mortal o un desastre humanitari o tal problema o tal altre?”, o el que vulgueu en aquesta línia, ja ens entenem, us dono tota la raó.

Perdoneu, la coincidència del Halloween amb la caiguda de fulles tardorenques i “coses” que han passat en el meu entorn -i sense entrar en consideracions sobre presos polítics o vulneració de drets bàsics de ciutadania- m’ha portat a aquesta reflexió compartida sobre el nostre funcionament com a humans.

Acabo amb un text de Omraam Mikhaël Aïvanhov que posarà les coses al seu lloc. Permeteu-me:

“Por todas partes se oye cómo la gente se queja de que el mundo va mal. Así es: se quejan, no saben más que quejarse, y esperan que sean los demás quienes se pongan a trabajar para mejorar las condiciones. ¿Por qué no empiezan ellos mismos? No, esperan, y los demás actúan como ellos, también esperan… lo cual puede durar eternamente.

Diréis que ante la inmensidad de la tarea a realizar, nos desanimamos. Pues no, al contrario, hay que conservar el ánimo, porque esto es lo que tiene valor. Bajo buenas condiciones, es demasiado fácil creer en el bien y ponerse a trabajar: todo es simple, agradable. Es en las dificultades que merece la pena involucrarse y perseverar sin dejarse influenciar por las condiciones (…)”.

Avui, dia de tardor amb temperatures de ple hivern a Barcelona, és un bon dia per passejar, sentir el vent a la cara. Un bon dia per anar a passejar i comprar “Reis Mags” pel pessebre i castanyes i moniatos, que el Pare Noel i el Halloween ja han ocupat més espai del que -almenys en la meva opinió- seria desitjable.

Be Sociable, Share!

Aquesta entrada té 0 comentaris

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.

L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Publica el teu comentari




Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.