Blog

UNA MANERA COM UNA ALTRA D’ACABAR UN ANY DE SILENCIS IMPOSATS

LA FI DEL SILENCI

És una bona persona. És positiu, optimista i està agraït a la vida. Com tanta gent, direu. Sí? Tants?… No sé…

És un home fet a sí mateix, d’origen humil, que s’ho ha guanyat. Ha fet una brillant carrera professional en diverses multinacionals i s’ho ha guanyat.

Hi ha escenes que es queden gravades fotogràficament a la memòria. Hi ha notícies que t’impacten, d’aquelles que no s’obliden i que queden per sempre emmarcades en el context en què les vas rebre. Ja siguin bones o males notícies.

Vaig saber que seria pare per primera vegada a Tunísia. Estava treballant en el primer projecte de consultoria internacional de la meva vida. Lògicament, era jove. Desprès en vindrien molts més projectes de consultoria a tot el món. La notícia me la va donar la meva dona i em va arribar per carta postal. Encara escrivíem i rebíem cartes, i sense necessitat d’estar tancats a una presó!

El meu amic em va trucar en un dia assolellat i fred d’hivern. Jo estava en un despatx d’aquests que tenen les parets tan primes que segons quina conversa hagis de tenir, més val sortir fora de l’edifici a menys que no t’importi que tots els ocupants dels despatxos adjacents participin del que dius.

Vaig sortir a un pati, molt obert i força ampli, amb uns pocs arbres que ja feia dies que havien perdut les fulles, i em vaig posar al sol gaudint de l’escalfor reconfortant per contrast amb el fred.

-Hola. Com estàs?

-Bé. I tu? Com va tot?

-Mira, som amics i no vull que te n’assabentis per un altre. No diguis res fins que el tema es faci públic. Estic fora de la companyia i la decisió no l’he pres jo.

-Però què dius?!!! No m’ho puc creure! Què ha passat?

-No ho sé. No cal que et digui que no he comés cap irregularitat. Per altra banda, els resultats de la companyia de l’exercici passat varen ser els millors de la història en els països que jo dirigia. Crec que ja saps que el CEO es va jubilar i que l’ha substituït un company meu de board. Sempre vaig pensar que teníem bona relació, però segurament m’equivocava en la meva valoració… No sé per què m’han acomiadat. No m’han donat cap raó clara…

-Em sap molt greu, ho trobo tremendament injust i em continc per respecte a tu. Et conec i sé que no t’agraden els planys i que agrairàs que no m’estengui massa en aquest tipus de consideracions.

-Doncs sí. T’ho agraeixo. Estic trist, evidentment. Però crec que la vida m’ha tractat molt bé, que he d’estar agraït i que ara em queda negociar la sortida i passar pàgina el més ràpidament possible. Això s’ha acabat. No guanyaré res donant voltes al que ja no té solució. Crec que s’han equivocat, però no hi puc fer res.

Impotència. Terrible sentiment que quan s’acompanya de contenció autoimposada o forçada per les circumstàncies és encara pitjor.

Al cap d’uns dies vaig anar a sopar amb aquest amic i la seva dona. Ella es va esbravar mentre ell callava. Jo la comprenia, però en part i pensant en el meu amic, de ben segur, hagués preferit estalviar-se aquesta part de la conversa. Era, però, inevitable. Jo em trobava al mig, entenent-los als dos. Ella necessitava fer patent la tremenda injustícia i jo no podia fer altra cosa que donar-li la raó. Ell, per la seva banda, no podia evitar que es produïssin els comentaris molt a pesar seu, la qual cosa em situava en la necessitat de no deixar de contestar la seva dona però intentant a la vegada limitar la durada de “l’esbravada” en atenció a l’amic.

La situació em va recordar un episodi personal que, en el seu moment, vaig viure molt i molt malament, i que amb el pas dels anys he agraït com va acabar. No com va anar, però sí com va acabar.

No deu ser el millor moment de la història per encetar un pot que, pel que fa al “gran públic”, he mantingut tancat a pany i forrellat: el del meu pas per la política. Poques coses transcendents he explicat a pocs amics i la majoria a ningú, i crec que moltes me les enduré quan em mori sense haver-les compartit. La que ara explicaré no és cap gran secret. Té de novetat que, crec, no recordo almenys, haver parlat gaire en públic de vivències personals de la política. Altra cosa és de posicionaments sobre temes polítics, en especial socials i sanitaris, que sí que ho he fet.

Un dia de gener de 1996, mentre m’afaitava al matí, vaig escoltar que l’Antoni Bassas -aleshores conductor de “El Matí de Catalunya Ràdio”- anunciava -amb una discreta dosi de reserva- que jo seria conseller de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya. Al cap de no gaire estona, en obrir la porta de casa vaig trobar el diari i en portada, a peu de pàgina, anunciava el mateix. Jo era coneixedor -per atzar, a la mitja part d’un Barça-Espanyol al Camp Nou, el dia 4 de gener, algú que tenia la informació em va advertir- de què aquesta possibilitat existia, però fins aquell dia no se n’havia parlat públicament. El Barça va guanyar 2 a 1. No recordo qui va marcar. Però si que en Pep Guardiola jugava i també (amb el Barça) Ivan de la Peña.

Al cap d’un temps algú em va fer veure que havia estat com una mena de globus-sonda. Una mena de “període d’exposició pública” per presentar “al·legacions”. Segurament mai sabré per què no es va acabar produint aquell nomenament. Sí que em van dir -mai ho he contrastat- que el meu nomenament va arribar a ser enviat al DOGC i retirat al cap d’una estona. Sembla que algun lobby del sector, tement pels seus interessos, va afegir dificultats al meu nomenament. És curiós perquè en els últims anys he estat molt criticat per la meva suposada -i absolutament falsa- vocació privatitzadora de la sanitat pública, i sembla ser que la pressió decisòria per evitar el meu nomenament va arribar des del sector privat de prestació sanitària pública!!! Concretament d’una patronal de la que ara soc membre de la Junta Directiva: quines voltes dona la vida oi?

Però no era d’això del que volia parlar. Simplement m’ha vingut de gust explicar-ho. Volia referir-me a què en aquell moment, tot aquest procés el vaig viure amb molta frustració. Creia, em sentia amb la força necessària -vist des de l’experiència que tinc ara, dubto que me n’hagués sortit- de dur a terme la reforma que necessitava el sector i que no s’ha fet mai. Aquesta era la meva il·lusió. I la frustració es va derivar directament de perdre la possibilitat de tirar endavant unes mesures, per a mi molt clares i necessàries, que no cal que digui que ara no detallaré!

En aquell moment la meva família, veient-me tancat en mi mateix, afectat i callat, mut, patien i m’exhortaven a maldir i esbravar-me, a expressar el meu sentiment de frustració com a pràctica saludable. No vaig ser capaç. Em molestava continuar escoltant parlar d’aquell episodi i tenia ganes de passar pàgina.

Per tant, tornant a la conversa amb el meu amic i la seva esposa, vaig recordar aquest moment personal que acabo de sintetitzar i els hi vaig explicar per il·lustrar com de diferents es viuen les coses quan n’ets el protagonista o n’ets un espectador proper i preocupat que estimes al protagonista i li voldries evitar el patiment inevitable.

Preguntar-se si les multinacionals tenen ànima, deu semblar ridícul. Certament, pregunta retòrica. La política en té, d’ànima? I l’empresa familiar? Ai, l’empresa familiar!!! Fins a quin punt és compatible la gestió professional i poder celebrar el dinar de Nadal tota la família sense clavada massiva de dagues per l’esquena? I el tercer sector? I l’Església? I…

Sembla mentida que no siguem capaços d’acceptar que l’ésser humà no és perfecte. Què fàcil és criticar! El meu amic té el dret legítim de pensar que amb la decisió d’acomiadar-lo, qui l’ha pres ha comés una gran injustícia. Jo puc pensar i sentir legítimament que qui va decidir tirar enrere el meu nomenament de conseller de Sanitat, es va equivocar molt. Ara bé, nosaltres som millors que ells? No ens equivoquem greument moltes vegades? Què fàcil destrossar qui porta una escarransida palla a l’ull i no veure la biga que portes tu!!! O és que no esteu d’acord amb que qui estigui lliure de pecat tiri la primera pedra? Qui sóc jo o tu, lector, per jutjar ningú? Fins a on la justícia social és justícia social o un concepte massa adulterat per l’enveja, l’odi i el ressentiment? Què fàcil criticar des de l’odi i el ressentiment! O no?

Per cert, en el cas que he esmentat sobre el meu (no) nomenament com a conseller de Sanitat, he fet algunes consideracions, però al final l’únic responsable era un de molt concret, l’únic que podia prendre aquesta decisió: el president de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley. Persona amb la que sempre vaig tenir el que es diu “un problema de pell”. No connectàvem. Què fàcil ho tindria ara per aprofitar que “l’arbre ha caigut” i acabar de destorçar-lo fent-ne encara més llenya a cops de destral, no? Amics, sento decebre-us, però no ho faré. No només no ho faré sinó que anuncio que, confio, ja arribarà el dia en el que podré contribuir a situar aquest home en el lloc que es mereix i que la història li reconeixerà. És humà i com a tal, deu tenir grans defectes, probablement grandíssims. De la mateixa manera que les seves virtuts van aportar grans beneficis col·lectius, els seus defectes i els efectes dels mateixos han tingut una repercussió col·lectiva demolidora i certament superior a la de la majoria de mortals amb menys capacitat d’incidència sobre la vida de tots. Un desastre, sí. Una llàstima, sí. Si un dia és jutjat per un tribunal realment just, independent i no polititzat, i és condemnat perquè es demostra que el que se li atribueix és cert, que pagui. Ara bé, això ni ha d’impedir reconèixer el valor afegit de la seva obra de govern, ni impedirà que la història el situï en el lloc destacable que mereix i que no serà precisament, per ombres que hi hagin, que n’hi hauran, el d’un delinqüent.

Des del 1 d’octubre cap aquí he escoltat dir moltes vegades “ni oblit, ni perdó”. Doncs no. No, no i no!!! Jo no oblidaré, però perdonaré. Ja he perdonat. Ni sé ni vull viure instal·lat en el ressentiment.

Justícia sí. Odi no. Oblidar no, perdonar sí. Jo no trobo just que es presenti com un misteri indesxifrable esbrinar qui carai deu ser aquest M. Rajoy ni oblido que el “senyor X” del cas GAL, era el responsable últim d’assassinar éssers humans -no sé si amb més o menys defectes que els seus botxins- enterrant-los en cal viva. Dit això, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Això val per M. Rajoy, per F. González i per tots.

Seguim parlant de què passa avui? Parlem de la independència del Poder Judicial? D’empresonats, exiliats i llaços grocs? O parlem de la superioritat moral de Podemos o dels intel·lectuals d’esquerres que encara és l’hora que ni a un sol d’ells se’ls hi caigui la cara de vergonya davant aquests fets i tants d’altres. Parlem de Florentino, de Castor, de la llotja del Real Madrid, de La Caixa i la fugida d’empreses atemorides per l’independentisme? Parlem dels monopolis d’Estat privatitzats i de l’IBEX 35? De les radials de Madrid? De la qualificació ètica i moral dels últims discursos del Rei?…

Em quedo amb la contenció i el passar pàgina del meu amic i, si m’ho permeteu, amb la meva pròpia en la circumstància abans esmentada. Qui tingui boca que parli si creu que ho ha de fer. Generalment prefereixo ser amo dels meus silencis que esclau de les meves paraules tot i que més vegades de les que hagués desitjat he estat víctima de les meves paraules. Si pogués agrairia -començant per mi mateix- a tants i tants que parlen (o parlem) molt i massa sense mirar-se (o mirar-nos) al mirall ni un segon, que callessin (o calléssim) d’una vegada pel seu propi bé i el de tots!!!

La vida cotidiana de la mayoría de los humanos está constituida de quejas, de luchas, de tormentos y de rencores. ¿Por qué? Porque su campo de conciencia es tan estrecho y limitado, que nada les parece más importante que sus preocupaciones, sus ambiciones, sus codicias y sus querellas. No ven la inmensidad del cielo sobre ellos, todo este espacio infinito… Si se dignaran a alzar los ojos, se liberarían de esas limitaciones y respirarían libres finalmente. Simplemente se trata de una dirección de la mirada: no tanto dirigirla hacia abajo, sino hacia arriba…”. (Omraam Mikhaël Aïvanhov)

Be Sociable, Share!

Aquesta entrada té 0 comentaris

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.

L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Publica el teu comentari




Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.