Blog

URUGUAI NO ES POT EXPLICAR SENSE EL FUTBOL

ANTIC CASINO DE CARRASCO

Les coses són com són i per a nosaltres són com les percebem. Els llocs, les persones, són l’experiència que en tenim i la informació que adquirim. Però la vivència personal pesa molt a l’hora de configurar “una realitat” en el nostre imaginari.

Pensar en Uruguai m’emociona, em fa feliç. En tinc un bon record. El d’un petit gran país amb forta personalitat. Els uruguaians estan molt orgullosos d’aquest -en realitat- no tan petit país. Petit comparat amb els seus veïns argentins i sobretot brasilers. Però equival aproximadament al territori de Suïssa, Holanda i Dinamarca juntes. No arriba a 3,3 milions d’habitants i més de la meitat viuen a l’entranyable ciutat de Montevideo i la seva àrea metropolitana.

Per a mi Uruguai és sobretot Montevideo i Carrasco, Piriápolis i fugisserament Colònia, una petita meravella colonial. Una petitíssima -salvant les distàncies- Cartagena d’Índies. Què més és Uruguai? És Pablo Vico, Hugo Mussacchio, Brenda, Galimberti, Analia Piñeyrúa, Pepe Solari…

És l’Hospital Militar, el projecte de reforma del sector salut finançat pel Banc Mundial en la primera meitat dels 90. És l’Hotel Lafayette al carrer Soriano. És Sandra Rosenhouse. Són les Rambles i les platges de sorra fina que voregen al llarg d’uns 30 km el Río de la Plata. Ramírez, Pocitos, Puertito de Buceo, Malvin, Playa Honda, la de los Ingleses, Mulata, Carrasco, Miramar… Evidentment també és el turístic Mercado del Puerto.

És l’Avenida 18 de Julio -cap relació amb el feixisme espanyol, tan present avui a totes les institucions de l’Estat-, el Palacio Piria, la Plaza de la Independencia amb l’estàtua i el mausoleu de l’heroi nacional, el Libertador Artigas, i el Palacio Salvo. És el Teatro Solís que sempre m’ha impressionat. Més petit i modest que el Teatro Colón de Buenos Aires, té un gran encant i un programa remarcable. Com el Liceu, es va cremar i ha estat magníficament restaurat. La Plaza de la Constitución amb la Catedral, el pretesament afrancesat carrer Sandari…

Uruguai és per a mi el Peñarol de Montevideo i també el Nacional. A Uruguai jo sóc del Peñarol. Donat que el Nacional, no sé per què l’associo a la petulància porteña del River Plate i, el que és pitjor, al Real Madrid, a l’Argentina, hauria de ser del Boca Juniors i… no m’acaba de fer el pes. Al Brasil cap dubte: del Santos de O Rei Pelé!!! Quants somnis infantils associats al grandíssim Edson Arantes do Nascimento. Que Luis Suárez provingui del Nacional, ha millorat el meu sentiment cap al rival de Peñarol. Això i que tots els amics uruguaians de Peñarol, em diuen que “és un gran tipo, muy modesto”. Imagino que una visió com la que puguem tenir els seguidors del Barça d’Iker Casillas o de Vicente del Bosque, per citar dos símbols del madridisme que en general cauen bé.

Sempre m’ha apassionat la història dels “33 orientales” promotors d’una insurrecció des de el que avui és l’Argentina per recuperar la independència de la aleshores anomenada Provincia Oriental que comprenia l’actual Uruguai i part de l’actual estat brasiler de Río Grande do Sul, pertanyent llavors a l’Imperi de Brasil. La volien annexionar a les aleshores anomenades “Provincias Unidas

PLAYA DE POCITOS

del Río de la Plata”. Però els britànics, inquiets -pels seus interessos comercials- de què ambdues bandes del Río de la Plata fossin argentines, van actuar d’intermediaris, promovent la independència del que avui és la República Oriental del Uruguai. Un país consolidat i orgullós de sí mateix amb una clara i definida personalitat.

Ah! I segons els uruguaians, Carlos Gardel era uruguaià. Diuen que era de Tacuarembó. Els francesos diuen que era de Tolosa de Llenguadoc i els argentins el consideren seu. Morí nacionalitzat argentí, això sí.

Recordo una nit d’estiu de 1995 o 1996, tornant de Piriápolis a Montevideo en un vell cotxe americà descapotable, d’aquells que es poden veure a Cuba, però ben conservat, equipat amb una ràdio pròpia de l’època del cotxe (anys 50), escoltant cantar revifats per la brisa del mar, Carlos Gardel, “Volver”, “Caminito”, “El día que me quieras”… Era tard. Havíem sopat un asado a la casa d’estiueig de Pablo Vico i tornàvem cap a la capital. Tanco els ulls i recordo aquella nit estelada vorejant l’Atlàntic sud amb aquell vell automòbil, escoltant en Pablo taral·lejar, no sense emoció, els tangos de Gardel mentre conduïa… Què curiós que un gènere que normalment ignoraries o simplement no t’agradaria, escoltat al seu entorn, al Río de la Plata o al cafè Tortoni de Buenos Aires per exemple -especialment quan no era súper turístic com ara- et pot connectar d’una forma especial amb aquella terra i les seves gents…

No puc recordar quan exactament i des d’on vaig arribar a Montevideo per primera vegada. Havia de ser a finals de 1993 o principis de 1944. Vaig arribar a l’Aeropuerto Internacional Carrasco, prèvia escala tècnica a Buenos aires (sense baixar de l’avió) però no recordo si venia d’Europa, de Canadà o dels Estats Units. Sí que recordo perfectament que va ser el meu primer viatge a Amèrica del Sud. Coneixia Mèxic i Amèrica Central, però no Amèrica del Sud. Va significar el preludi d’un canvi de vida laboral -i més que laboral- i d’un munt de viatges al mateix Uruguai, Argentina, Xile, Brasil, Perú, Paraguai, Veneçuela, Equador, Colòmbia… Tots els països del continent, excepte Bolívia, on no he estat mai.

Sí que sé que vaig estar per última vegada a Uruguai l’any 1997 quan estant a l’Hotel Lafayette vaig rebre una trucada a les 4 de la matinada que canviaria la meva vida… (veure post Estiu andí de 28 de gener de 2018).

Així que aprofitant que estava a Xile, en un parell d’hores d’avió i desprès de travessar de nou els Andes, l’Argentina i el Río de la Plata, em vaig plantar a Montevideo. I vaig descobrir el nou Aeropuerto Internacional de Carrasco General Cesáreo L. Berisso que, per pocs kilòmetres es troba al Departamento veí del de Montevideo, de nom “Canelones”. Vaig preguntar i em van dir que havia estat inaugurat el 2009. També vaig demanar per PLUNA (Primeras Líneas Uruguayas de Navegación Aérea) -que tantes vegades havia usat entre Montevideo, Buenos Aires, Santiago de Xile i Asunción- i em van dir que ja no existeix.

ESTADIO CENTENARIO

La terminal antiga, es veia com una barraca trista… La nova només disposa de 4 fingers, però és maca i moderna.

Tenia poques hores, moltes ganes d’aprofitar-les i la pretensió de recordar i sentir. Res més. Vaig començar per Carrasco, barri ric i residencial on hi ha l’aeroport. Eren les 11 del matí, la temperatura de 28 graus i la humitat del 80%. Vaig agafar un Uber que em va deixar a l’antic Casino de Carrasco, avui un modern Sofitel de 5 estrelles que mira a la platja i al Río de la Plata i que ha conservat la magnífica estructura històrica. Està a la cantonada Alfredo Arocena amb la Rambla de México (hi ha kilòmetres de passejos,  denominats rambles, vorejant el Mar del Plata).

Arrossegant la petita maleta de cabina amb rodes, vaig arribar a la Playa Carrasco i caminant per la sorra em vaig acostar a l’Atlàntic -barrejat allà amb aigua del Río de la Plata- que estava excepcionalment furiós. Onades enormes en un lloc on el riu/mar és més aviat tranquil. Vaig caminar per Alfredo Arocena veient que al costat de les velles mansions aristocràtiques havien proliferat moltes botigues de moda i luxe. Aviat, però, vaig recalar al “Restorán García”. Una parrilla famosa a Montevideo. Malgrat els ventiladors que impulsaven vapor d’aigua, poqueta gent a la terrassa. A dins ple de comensals gaudint de plats exquisits i de l’aire condicionat. Cambrers d’aquells amb pantalons, armilla i corbatí negre amb camisa blanca t’oferien chivitos, rack de cordero, chorizo o baby beef amb vins típics d’Uruguai fets amb raïm tannat i també bons vins argentins i xilens i… gelats italians.

Entre els comensals, estiuejants brasilers, argentins i locals molts d’ells d’origen clarament italià per les seves inequívoques fesomies, cabells blanc platejat i ulls blaus.

Parlaven fort, jo estava dinant sol i era impossible no escoltar la conversa de la taula veïna. Tres generacions d’una mateixa família, amb accent inequívocament uruguaià i tots ells d’aspecte molt elegant, parlaven, de… de què havien de parlar?… Evidentment de futbol!

Els que sou indiferents al futbol -no diguem ja els que sou d’aquells que no enteneu com 11 tíos corrent darrere d’una pilota poden trasbalsar persones que no hagin perdut les seves facultats-, si mai viatgeu a l’Uruguai, perdreu un punt de connexió dels que van directes a les emocions més intenses dels uruguaians. Si no ets uruguaià, mai entendràs el significat profund, la transcendència social, de l’anomenat “maracanazo”, per a l’orgull i el sentiment col·lectiu d’aquest poble! No exagero: sense comprendre i empatitzar amb el “maracanazo”, no es pot conèixer de veritat Uruguai!

Situem-nos. Brasil. El país veí. 208 milions de brasilers contra escassament 3,5 milions d’uruguaians. 8,5 milions de km2 de territori contra 176.000 km2. Any 1950. Copa del Món de futbol ni més ni menys que a Brasil. Río de Janeiro. Estadi de Maracaná, un dels grans temples mundials del futbol. Brasil país amfitrió que encara no ha aconseguit guanyar cap dels 5 mundials que fins avui ha aconseguit. Final Brasil contra Uruguai. En la fase prèvia Brasil havia golejat 7-1 a Suècia i 6-1 a Espanya. A Uruguai li va costar guanyar Suècia (3-2) i va empatar a 2 amb Espanya. Brasil favorit indiscutible. Atenció: 208.000 espectadors a Maracaná!!! Us imagineu? Tot a punt per a la victòria de Brasil, Río a punt de celebrar un carnaval el juliol. Més de mig milió de samarretes de la selecció brasilera venudes amb la inscripció “Brasil Campeao”. S’havien encunyat monedes commemoratives de l’efemèride que havia de ser… Brasil va marcar, Uruguai va empatar i quan va marcar el segon gol, a Maracaná es va fer un silenci que va impressionar als 11 herois uruguaians que fins aleshores havien aguantat el “taquigol” de Brasil i els cants i la cridòria de més de 200.000 ànimes. Molts van sortir plorant de Maracaná mentre tot Uruguai era una festa!!! Aquella gesta es coneix com “el maracanazo” i va suposar la segona Copa del Món de futbol per Uruguai. Els orientals havien guanyat la primera edició celebrada l’any 1930 a l’Estadio Centenario de Montevideo. Endevineu contra qui? Ni més ni menys que contra Argentina per 4 a 2!!! La

ESTADIO DEL PEÑAROL

República Oriental de l’Uruguai independitzada de l’Imperi de Brasil i que en lloc d’integrar-se a “Las Provincias Unidas del Río de la Plata” (actual Argentina), va romandre independent, va guanyar un Mundial de futbol a cadascun dels dos grans països veïns!!!

 Als uruguaians els hi encanta explicar que, en realitat, han guanyat 4 mundials. Consideren que fins el primer Mundial del 1930, el primer de la història, l’equivalent era el futbol olímpic. I van guanyar la final de futbol als Jocs Olímpics de París l’any 1924 i als d’Amsterdam el 1928, contra Suïssa i… -sí- Argentina (!) respectivament. A banda, aquest país de menys de 3,5 milions d’habitants, és el que ha guanyat més vegades la Copa Amèrica de futbol!!!

 Els comensals de la taula veïna al “Restorán García” de Carrasco, ja somiaven amb un tercer Mundial el proper hivern austral a Rússia!!! No portava ni 3 hores al país i després de 21 anys, tornava a sentir-m’hi com sempre: com si fos a casa. Si creieu que aquest post és una crònica esportiva, o bé us equivoqueu, o bé ho he fet molt malament. Pretén ser un intent empàtic de retratar l’ànima d’una col·lectivitat humana que em genera bons sentiments. Continuarà…

Be Sociable, Share!

Aquesta entrada té 0 comentaris

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.

L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Publica el teu comentari




Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.